Jump to navigation
Una barreja entre Roses i Lloret de Mar, amb un vent semblant a la tramuntana. Mar del Plata és una ciutat que arriba als dos milions de persones a l'estiu i es converteix en un mix de turismes: familiar, fiestero, jove, de gent gran, de treballadors i sindicats, de gent de pasta, d'adolescents que desfasen després de complir els quinze... De fet, Mar del Plata i tots els poblets que segueixen la costa des de Mar de Ajo fins a Necochea són el destí estiuenc principal de tota l'Argentina.
Després d'un viatge partynomada de dos mesos per Perú i Bolívia, ha estat complicat parar motors i deixar de fer la motxilla sense pensar on aniré després. En un mes i poc he viscut un Nadal a 37-40.C, vestida amb remeritas i polleritas (estic intentant deixar d'interpretar les paraules amb el sentit literal que donaria si fos a l’Empordà), i poc a poc he establert una rutina rodejada d'una família i uns companys de feina que m'han acollit amb els braços més que oberts i que m'ensenyen coses noves a cada dinar, a cada mate i a cada nit de festa.
Ni espanyola ni catalana: gallega Abans de marxar vaig dir que volia viatjar sola, estar en silenci per retrobar-me i blablabla, i vaig anar a petar a l’Argentina, on la gent parla poc. Una de les coses que més m’està sorprenent és ser més gallega que catalana. Recordo el moment quan entrava per la província de Jujuy, al nord del país, que vaig consultar la meva guia d'Argentina i a l'apartat “Para entenderse” hi posava: gallego: todos los españoles. Al principi, quan em deien gashega, responia que jo no era de Galícia, que era catalana. Aleshores plovien preguntes i més preguntes. Després vaig optar per dir que era espanyola. -De qué parte? -Del norte de Catalunya. Continuaven les preguntes. -¿Del Barça? -Están mal las cosas ashá, ¿no? -¿Qué pasa entre Catalunya y España? El tema de conversa no moria mai. Per tant, estic aprenent que, sigui com sigui, qualsevol argentí/na voldrà parlar i, com que és una cosa que em costa molt, ha arribat un moment que ja segueixo el joc, contesto l’interrogatori sencer i m'autopresento com “la gashega amiga de Vicky”.
Ella és la culpable que hagi passat el mes de desembre prenent el sol a la platja i rodejada d'arbres i llums de Nadal, d'estar vivint l'entrada al 2014 a un lloc on la gent es regala banyadors enlloc de pijames i es tiren coets i focs d'artifici com si fos Sant Joan. Vaig conèixer a la Vicky fa més de quatre anys a Roses, on vam ser companyes de casa, de vida i de feina a l'Hort d'en Minguets de Roses, i ara és la meva 'jefa' a un restaurant de menjar mexicà a una ciutat gairebé tan gran com Barcelona i amb 28km de platja.
Veritats entre fajitas de lomo y posho Servint fajitas, tablas mejicanas, quesadillas, nachos, gaseosas i aguas saborizadas estic descobrint encara més el caràcter argentí. Xerraire va quedar clar des del principi, però poc a poc he anat descobrint moltes altres característiques. La gent d’aquí és oberta, hospitalària i amb les coses molt clares. Poden ser peronistes o no, simpatitzants dels Kischner o no, capitalistes o socialistes, però pocs d'ells es mantenen indiferents davant la situació política i social. Políticament, Argentina es un república federal que, malgrat tenir certes diferències entre nord i sud i entre províncies, es sent bastant unida com a país; tots es senten argentins. El 10 de desembre del 2013 es van celebrar els 30 anys ininterromputs de democràcia -després de l'última dictadura militar que va deixar més de trenta mil desapareguts– i tothom va sortir al carrer a festejar-ho, a celebrar que el passat ha quedat enrere i, tot junts, com a país, continuen evolucionant en el present. Molta gent d’aquí reconeix les bones decisions del seu govern, però també saben criticar les no tan bones i són conscients de la situació actual. La societat es caracteritza per una inseguretat a nivell general, probablement causada per l’ambigüitat de la política econòmica i el moviment de certs grups socials. La presidenta Cristina vol enfortir l'economia interna de país i ha pres mesures com el control de productes importats i de moneda estrangera. El merder que hi ha muntat amb la moneda és una cosa que acabarà petant per un lloc o altre. Només es permet l'ús dels pesos argentins, però les grans quantitats de diners, que es mouen principalment en el turisme i la construcció -lloguer de propietats, compra i venta de terrenys, noves edificacions-, es realitzen en dòlars. Tot plegat és una bogeria que, sumada a la inflació i a l'increment dels preus dels serveis i productes bàsics, dóna lloc a més despesa i més incomoditat social. Hi ha grups de gent que, tot i voler, no poden permetre's una bona qualitat de vida i la societat acaba entre uns que volen tenir més i no poden i els altres, que pateixen pel seu benestar i estabilitat.
Alguns clients del restaurant m'han preguntat si no tinc por del perill que hi ha a l'Argentina, especialment a la província de Buenos Aires. No sé si és la innocència del viatger o la confiança que tot sortirà bé, però la veritat és que no, no pateixo. Reconec que em vaig espantar una mica amb l’aquarterament de la policia i els saqueigs a Córdoba (que es van acabar estenent per tot el país), però ara per ara -hold wood que deien els meus companys de viatge- trobo que aquest lloc està ple de gent ben parida i molt acollidora.
Mar del Plata, però poca plata Quan algú em pregunta que faig a Mar del Plata explico que sóc una noia de Figueres, “on hi ha el museu de Salvador Dalí”, que va marxar a conèixer a la seva neboda a Perú i volia acabar l'aventura a aquesta ciutat, tant per retrobar-se amb una gran amiga com per fer la temporada i guanyar la plata suficient per comprar el bitllet de tornada a casa. Si em pregunten què és el que més m'agrada de l'Argentina dic, sens dubte, el menjar. Obviament gaudeixo de la festa, la gent i el viure sense presses, però el menjar -facturas, asados, pizzes, empanadas, tortas, postres, dulces de leche, tostaditos, gelat, sorrentinos...- em té cor i estòmac guanyats (fet que queda perfectament reflectit en el meu canvi físic). Tot sovint ric de mi mateixa perque em sento representada pel lleo mari, l'animal insígnia de Mar del Plata.
De fet, això és viure fora de casa: riure; riure d'un mateix. Riure del que hagis fet abans i del que estàs fent ara, quedar-te incrèdul davant de tot el que pots arribar a fer i a aprendre. Aprens a deixar que tot vagi passant i, sense fer cap mena d'esforç, es van obrin portes i van apareixent les petjades al teu darrere. Viatjant he recordat mil vegades la història del venedor de vidres i les piràmides d'Egipte de l'Alquimista (una vegada més, gràcies Maria), que descobreix la seva llegenda personal deixant-se portar.
Encara em queden uns mesos a Mar del Plata i crec que no tindré els diners suficients per tornar a casa. La necessitat d'estalviar més sembla que s'està convertint en una continuació del viatge cap a la terra del ball i el bon rotllo de la que parlava en Ferran Riera, però també hi ha projectes i lligams que em fan venir ganes de tornar a casa.
Ja ho veurem. Faré com l'Alquimista.
Estudis, treball, atzar, amor, aventura… per una raó o altra, aquests empordanesos i empordaneses van decidir fer les maletes i ara resideixen en un altre país, lluny de la terra que els ha vist nàixer. A Surtdecasa Empordà us proposem un viatge intercontinental a través d’una sèrie de relats escrits pels propis protagonistes. ¿Per què van decidir fer les maletes? ¿Com és viure fora de l’Empordà? ¿Quines diferències culturals hi troben? ¿Tornaran? Descobrim-ho!
