Enric Garriga: “L’antifeixisme ha de ser una trinxera internacional”

Enric Garriga presideix l’Amical de Mauthausen des del 2013. Se’m presenta una entrevista difícil. Però no penseu pas que és per la sensibilitat del contingut -que també-, sinó perquè pateixo per no relatar tota la conversa; sentiria que estaria faltant a la memòria de la memòria. L’angoixa de la metamemòria?

- Com es va fundar l’Amical de Mauthausen?
L’Amical de Mauthausen és una associació d’àmbit estatal; a l’estranger se sol confondre, i es creu que és una entitat d’àmbit català perquè té seu a Barcelona. Comparat amb la magnitud de la tragèdia, espanyols republicans deportats a camps nazis són pocs, uns 10.000, respecte als 6 milions de jueus, però la nostra missió és visualitzar internacionalment la seva existència. Es va crear el 1962 i va actuar en la clandestinitat fins al 1978. Aquest 2018 commemorem els 40 anys de la seva legalització.

- Per què es va haver d’actuar en la clandestinitat, als inicis?
Any 1962. Estàvem en plena Dictadura de Franco, així que era inviable el reconeixement de deportacions de persones republicanes als camps de concentració nazis. Quan s’alliberen els camps el 1945, els i les deportades tornen als seus països, vencedors de la guerra, i són ajudats a reconstruir les seves vides i conservar la seva memòria. Aquí no, aquí es va fer d’amagat. Va ser un mecanisme de defensa, d’autoajuda, resistència i supervivència. Va ser molt dur que les víctimes i familiars no en poguessin parlar. Quan a Europa ho expliques, no ho entenen. Ara ja es fan actes commemoratius institucionals al Parlament, a la Generalitat i a diversos municipis. Ara estem en una tercera fase, de protecció i conservació de la memòria històrica molt important perquè mica en mica, els i les supervivents van morint.

- Seguiu combatent el negacionisme?
Hi ha entitats, administracions i governs que treballen bruscament per a que no se’n parli, per a que s’oblidi, “per no obrir ferides”. D’altra banda, la revitalització de l’extrema dreta a Europa avui es materialitza en governs conservadors, com el d’Àustria, que vol convertir el camp de Mauthausen en un museu. És un intent de diluir els espais de memòria de la barbàrie. En un espai de memòria hi ha morts; no podem exposar la història com si fos una obra de Picasso. Parlem de dignificar el patiment. Per això, si visites un camp de concentració, no hi pots cridar, riure o asseure’t a terra. Fruit de la culpabilitat, Àustria o França juguen a dir que se’ls va envair però que eren contraris a Hitler, desmarcant-se així del seu col·laboracionisme amb el règim. Europa no pot tendir a suavitzar la tragèdia. La disminució o retirada de subvencions a entitats que fomenten la memòria és una altra eina discreta d’oblit. Al camp de Sètfonts, a França, s’hi podria instal·lar una granja de porcs si no fos per la pressió ciutadana i a les xarxes per imperdir-ho.

- Què és el Projecte Buchenwald?
En el marc de la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme ‘Mai Més’, és una iniciativa pedagògica territorial per a que l’alumnat d’instituts de 4t d’ESO i 1er de Batxillerat sigui coneixedor del genocidi, prengui consciència i alimenti la seva capacitat crítica. Cada curs treballem a través de conferències, un cicle de cinema, una exposició i una visita al camp de Mauthausen. Avui ja hi participen instituts de Vilanova i la Geltrú, Sitges i Cubelles (Garraf); un de Sant Martí Sarroca  (Alt Penedès); i un de Gavà (Baix Llobregat). L’experiència a Vilanova i la Geltrú serveix de pilot i es va replicant a altres poblacions catalanes, on hi ha Amicals locals que coordinen el projecte amb els centres i els ajuntaments.

V Trobada de Joves de la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme “Mai Més” (Gavà, 2017).

- Els i les alumnes tornen diferents de la visita al camp de concentració?
És molt impactant. Ho viuen com un abans i un després a les seves vides. Els he acompanyat en diverses ocasions al camp de Buchenwald, on hi ha un servei pedagògic excel·lent que orienta al jovent al memorial. Veure els forns crematoris, les presons, les reixes... fa emocionar fins al més xulet de la classe. Una antiga caserna de les SS fa d’alberg juvenil al camp...

- Pots dormir dins del camp!?
Bé, hi ha llit. Una altra cosa és que hi puguis dormir. Alguns joves es queden meditant pels racons. I a la tornada, els pares ens venen a donar les gràcies perquè noten que els adolescents han tornat profundament canviats. De fet, a Vilanova ens ha passat que hi havia alumnes que es canviaven d’institut per poder fer la visita al camp. Enguany farem cinc viatges durant el curs, amb 30 alumnes cadascun, i pagant-s’ho de la seva butxaca!

- Es pregunten com va ser possible que el món permetés tal barbaritat?
Aquesta és justament la pregunta a la que s’enfronten. Buchenwald està molt a prop de Weimar, una ciutat extraordinàriament bonica, on la riquesa cultural és emblemàtica. Arreu hi veus plaques i homenatges a grans artistes que hi van viure o visitar: Goethe, Schiller, Bach, Martí Luther, Schopenhauer, el moviment Bauhaus... Es pregunten com podia ser que tinguessin la barbàrie a només 8 km. Weimar era la ciutat predilecta de Hitler, on va guanyar les eleccions. Aquesta contradicció evident fa grinyolar a tot visitant. Perquè els presoners arribaven a l’estació de trens i la gent els veia. Els qui eren assassinats, s’enviaven a cremar als forns de la ciutat, abans que els nazis els fessin construir els seus propis crematoris. Per tant, la població sabien què estava passant. Tornem a la complicitat de la que parlàvem abans.

- La complicitat feixista doncs, provenia de la por a patir la mateixa (mala) sort?
De la por, de compartir la idea ignorant que els humans som diferents entre nosaltres -que n’hi ha de superiors i d’inferiors- i per negocis. Pensem que els presoners treballaven a l’obra pública i a l’empresa privada. Adidas, Bayer, Hugo Boss, i tantes d’altres van fer fortuna, en part, gràcies a la mà d’obra esclava als camps.

- Els tres mals: la por a l’altre, el supremacisme i el capitalisme, segueixen essent avui els que alimenten al feixisme. No n’aprenem...
De fet, tot es basa en els interessos econòmics. El sistema capitalista explota el treballador i el règim nazi no fou més que una extensió extrema d’aquesta mecànica. És esgarrifós però el govern nazi va industrialitzar l’assassinat. Si jo puc utilitzar la mà d’obra de la manera més barata possible, hi guanyo. Aquesta explotació crea pobresa perquè no reparteix equitativament els recursos; i la pobresa crea rivalitat, el camp de cultiu perfecte per al naixement de la por a l’altre i la rivalitat. És cíclic en la història que quan el sistema econòmic falla, la població demandi solucions, es busquin culpables i sorgeixin. No és nou que el capitalisme et vulgui convèncer que la persona migrada i indocumentada és l’enemic. El sistema econòmic, emparat pel govern, utilitzarà el teu odi per a perpetrar crims davant dels teus ulls i els toleraràs. El feixisme està als carrers, ha tornat a mostrar la cara. No és cosa del passat, no ens equivoquem.

- L’alumnat equipara el feixisme d’ahir amb el d’avui?
A l’Amical els hi expliquem que quan els camps s’alliberen, al 1945, els i les presoneres fan un jurament en memòria dels companys assassinats: esclafar definitivament el feixisme i lluitar per construir un món nou de pau, amb dones i homes lliures, solidari i internacional entre tots els pobles de la terra. L’antifeixisme és internacionalista, no pot ser nacionalista. Ha de ser una trinxera internacional. Per això hem establert aliances amb instituts de Perpinyà, que tenien el camp d’Argelès a tocar, i de Weimar, a Alemanya, que parlàvem abans. En aquests casos: què pensen aquests nois i noies, els avis dels quals eren resistents o botxins?

- Et fa por que quan ja no hi hagi supervivents dels camps nazis, s’oblidi la transmissió de la seva existència?
Òbviament, els qui tenim o hem tingut una víctima del nazisme a la família, com en el meu cas el meu pare, Marcel·lí Garriga, entomem com una lluita personal la visibilització de la seva història. Ens trobem amb tres peculiaritats a l’Amical: una, acostumen a ser els i les nétes dels deportats els qui encapçalen la lluita per la memòria. Dues, hem d’anar de l’experiència individual a la col·lectiva per lluitar amb un compromís polític, més enllà de la vinculació personal; sóc antifeixista, no perquè el meu pare en fos víctima, sinó perquè al feixisme se l’ha d’esclafar. I tres, en el cas dels actes d’homenatge a les víctimes espanyoles, encara costa molt posar la llança republicana. És el que té que els hereus del franquisme estiguin manant. No oblidem que “els nostres”, són els primers que van lluitar contra els feixistes a Europa, que la Guerra Civil espanyola va ser l’assaig de la II Guerra Mundial.

- El 27 de gener es commemora el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust i de prevenció de crims contra la humanitat. Enguany fa 73 anys del primer alliberament del camp de concentració d’Auschwitz.
Les paraules també s’han de revisar. L’Holocaust, en concret, es refereix a la Shoah, el genocidi del poble jueu (6 milions de persones), el Porrajmos és el genocidi del poble gitano (400.000 persones), cada poble té el seu concepte per designar el concepte. La deportació i assassinat de republicans espanyols no té terme propi. L’ús del llenguatge serà un dels temes a tractar a la propera trobada de la xarxa Mai més, a Manresa: què vol dir dictadura, feixisme, nazisme, deportació, genocidi, memòria històrica... Perquè aquest vocabulari s’està banalitzant i hauríem de ser curosos. És una manca de respecte pels qui ho van patir. La jornada del 27 de gener ens obliga a revisar anualment un dels genocidis més greus de la història –programat fredament i industrial l’assassinat de milions de persones per un govern-; recordar el paper dels republicans espanyols en aquest episodi com a primers combatents del feixisme i el nazisme i aconseguir així, desmentir l’assimilació de republicanisme i guerra. La República no va portar la guerra. No va ser una guerra civil, entre iguals. Hi havia un govern constituït, va ser el cop d’Estat franquista d’un règim contra una població. Cal actualitzar la idea que el feixisme està present aquí i avui, si no se’l combat. Està en la manca del repartiment equitatiu dels recursos, en les polítiques ambientals, en la pèrdua dels drets socials, ... És el que hem de seguir explicant. Els feixistes, no ens equivoquem, no són només caps rapats que alteren la via pública, també van uniformats amb corbata i estan manant. No menyspreem l’enemic que campa. Als estudiants els hi dic que el primer que han de fer és estudiar. Les revoltes i mobilitzacions seran, així, fruit de la cultura i la capacitat crítica.