Foto: 

Surtdecasa
Roser Oter al costat de l'obra 'Campanades a mort'

Roser Oter: “L’artista ha de trobar l’equilibri entre omplir la nevera i omplir l’ànima”

La ceramista ha rebut el premi Donart 2017 i exposa les seves obres a La Sala de Vilanova i la Geltrú fins al 9 d’abril
Gemma Urgell
,
08/03/2017
Arts
Ens trobem a La Sala d’Art Contemporani de Vilanova i la Geltrú a pocs dies d’inaugurar l’exposició ‘Habitar dins del Cor’. Col·loca les peces, té cura de la il·luminació, crea una ambient especial per provocar emocions concretes a aquells que visitin l’exposició. Roser Oter fa vint anys que es dedica a la ceràmica. Com ella explica, “vaig començar per casualitat. Venia del món de l’esport, l’art sempre m’havia agradat, com observadora. Experimentava amb la ceràmica en algun curs, com un hobby. Però es va anar animant i vaig tenir l’oportunitat de fer una exposició i allà van anar sorgint encàrrecs”. Exposarà a Vilanova fins al 9 d'abril, és el premi per haver rebut el Donart 2017 que l'Associació de Dones la Frontina otorga a la trajectòria artística de les dones.

- Com és el teu dia a dia?
Sóc molt metòdica i treballadora. Sempre treballo, tingui comandes o no. Separo molt la part artística de la part comercial. La comercial em porta molt de temps i m’absorbeix molt, distribueixo peces en botigues i també vaig a fires. Per tant, entre els encàrrecs de particulars i les botigues sempre miro de tenir el magatzem ple de peces. Començo molt aviat, a quarts de vuit ja sóc al taller fins a mitja tarda. Dino tard, cap a les tres i, a la tarda m’hi poso de nou fent esbossos, factures, respondre mails, embolicar regals… Sóc autònoma i puc dedicar el meu temps segons la meva energia. Al matí en tinc molta i a la tarda em minva. És llavors quan em dedico a fer coses més tranquil·les.

- I el moment de crear, quan i com hi arribes?
Parteix molt d’una forma experimental. Tinc una idea preconcebuda del que vull fer. Crear una peça molt conceptual em costa molt; necessito condicions molt extraordinàries per a deixar-me anar i crear. El dia a dia és molt intens: mare, treballadora, la part comercial, etc… Per això m’agrada participar en premis o fer exposicions, perquè així m’obligo a deixar el dia a dia i crear amb més llibertat. En el cas de l’exposició amb poemes i cançons de Lluís Llach i Martí i Pol, traslladava en la ceràmica el que em provocava un fragment de la seva obra, el que m’evocava mentre l’escoltava. ‘Campanades a mort’, per exemple, m’he esborronat quan feia la peça, recordant també que és una cançó que denuncia i condemna l’assassinat a mans de la policia de cinc persones a Vitòria el 1977 després d’una vaga de treballadors. En l’obra, que es pot veure en aquesta exposició de Vilanova, he arribat a plorar quan feia cada un dels cinc personatges. En moments creatius així ho dones tot.

  • imatge de control 1per1

- És doncs una lluita constant entre l’artista que crea i l’artista que també ha de vendre, no?
Exactament, sempre dic que es tracta de trobar l’equilibri entre omplir la nevera i omplir l’ànima i, per mi, és tan important una com l’altra.

- En la teva obra hi apareixen constantment uns personatges. Qui són? Com han sorgit?
L’escultura sempre m’ha agradat i, si tiro enrere, hi ha tota una evolució que m’ha anat portant fins aquí. De més jove viatjava molt i m’agrada molt l'Àfrica. Allà em vaig sentir atreta per les figures africanes, després vaig evolucionar cap a unes dones grosses assegudes, amb les cames penjant. I després, experimentant amb altres materials, començo a treballar amb pasta paper i porcellana: una pasta blanca i molt fràgil i subtil. Aquest material em presta a fer uns personatges més petits. I llavors, començo a crear diferents escenes amb aquests personatges: mirant un forat, asseguts, etc. En faig fotografies i les ensenyo a unes amigues per veure què els evoca. I veig que els hi transmet moltes emocions, a vegades contràries entre elles, però enriquidores per a mi. Vaig veure doncs que tenia joc, que m’hi sentia còmode i començo a crear els personatges que surten a l’exposició Emocions del 2011 al Vendrell. D’aquí també va sortir la figura comercial del ‘Lector’ que és una de les que més comercialitzo a les botigues.

- El fet que sigui un personatge, una persona, facilita que es connecti amb la teva obra?
A qui no li agrada l’art o se’l mira amb distància perquè creu que no hi entén, quan veu un personatge s’hi pot sentir identificat i hi pot connectar. Pot entendre què li passa, pot portar-li unes emocions. Aquesta connexió és molt bonica i crec que encertada. En cada peça explico un moment de reflexió. Vivim molt ràpid, amb molts inputs i en aquestes obres miro de mostrar petits instants d’aturament en un entorn poètic que presti a desconnectar. També els personatges són atemporals i connecten amb qualsevol cultura. En definitiva, les emocions ens connecten a tots.

- En aquesta última etapa que es pot veure en aquesta exposició, els personatges ja no estan tan sols, apareixen més grups… Com és?
He anat evolucionant (riu)... Veig que per estar bé en un col·lectiu cal estar bé com a persona i que, alhora, evidentment, l’humà forma part d’una societat i com a col·lectiu podem arribar molt més lluny que com a individu. Penso doncs que el personatge cal que estigui bé amb un mateix, que sàpiga estar sol; però també ha d’estar bé amb les persones que té al seu voltant i que s’anirà trobant al llarg de la seva vida.

- Què es pot veure en aquesta exposició?
Veurem la fusió de dues exposicions lligades per aquest personatge i aquest col·lectiu. Una exposició és ‘Pensament, poesia i cançó’, on es poden veure a través de diferents peces els pensaments que em portaven la poesia de Martí i Pol i les cançons de Lluís Llach. Aquesta exposició la vaig portar a Porrera i allà em van proposar fer-ne una altra en cellers i restaurants del poble. Va ser ‘Habitar dins del cor’, inspirada en aquells petits moments, cançons, poemes o persones que ens queden ben endins i ens emocionen, que viuen doncs dins nostre. I aquestes peces estan fetes amb material relacionat amb la vinya: caixes de vi, cèrcols de bóta, les costelles de bóta, etc.

  • imatge de control 1per1

- Ara estàs ambientant la sala… no es tracta només de posar-hi les peces, no?
Exacte. M’agrada donar un ambient únic en cada exposició. Disfruto pensant en com podrà gaudir la gent quan vingui, quan desconnecti del món i es deixi anar. No només és portar les peces i ja està, sinó que també són mil detalls, la il·luminació, etc. I un cop arriba la gent i veu l’exposició, no m’agrada donar explicacions, intento ser molt discreta i mantenir-me al marge.

- I després, què?
El mes de desembre si tot va sobre el previst, aquesta exposició serà al Portal del Pardo al Vendrell on em fa una especial il·lusió perquè l’espai és molt especial. I, al 2018, a Vilafranca del Penedès. Entremig, no ho sé, ja veurem!  

A

També et pot interessar