Jump to navigation
Cada vegada que algú parla dels catalans, em sento plenament al·ludida, igual com si algú diu benvinguts quan arribo a algun lloc en companyia d’altri. Això és perquè en el meu idioma, el gènere no marcat és el masculí. La ciència lingüística (sí, és una ciència), deixa ben clar que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en la qual un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení). Que el masculí sigui el no marcat vol dir, per exemple, que quan parlem dels vilafranquins, aquest genèric inclou els senyors vilafranquins i les senyores vilafranquines.
Per això quan diem junts i juntes o tots i totes, a banda de fer riure, atemptem estrepitosament contra el coneixem científic de la nostra llengua. Quan un polític diu ciutadans i ciutadanes, però continua relegant les seves companyes de partit a segona, tercera o quarta línia de poder, les està discriminant. Quan algú projecta un grapat de pel·lícules i en diu Festival si tot el que s’hi projecta ho han fet homes, però Festival de dones si tot el que s’hi projecta ho han fet dones, ens està discriminant. Quan fas una sessió de música i només hi canten homes però fas una sessió de música de dones si només hi canten dones, ens estàs discriminant.
Si et passa que a la feina et paguen menys que als teus companys mascles i els caps de departament són sempre i només homes, t'estan fotent el pèl. Encara que t'ho expliqui l'Estatut dels treballadors i les treballadores.
Benvolguts, si sentir de tant en tant benvinguts i benvingudes és una victòria, és que aspiràvem a ben poc.
Carla Sanmartín (locutora)
