Charlie

Opinió
,
dimarts, 16 abril, 2019

Hi ha un aspecte de la humanitat que em resulta especialment fascinant: els lligams que superen tota mena de fronteres. Són lligams que imagino en una dimensió tan desconeguda com real. Potser estan a una mena de cub tetradimensional, com el de la pel·lícula ‘Interstellar’ (Christopher Nolan, 2014) quan l’astronauta és ejectat a l’espai exterior o potser a l’interior d’un forat negre com el que ha aconseguit fotografiar recentment l’equip liderat per l’enginyera Katie Bouman. Potser no hi són enlloc.

Ahir, 15 d’abril, un incendi va devorar part de la catedral de Notre Dame. Molts de nosaltres veiem les imatges de les flames amb desolació i ens sentíem connectats als parisencs que vivien la destrucció a peu de carrer sense poder-hi fer res. Impotents i connectats per un sentiment comú.

Avui, 16 d’abril, fa 130 anys que va néixer Charlie Chaplin. Deia Jean-Luc Godard que Chaplin “està més enllà de l'elogi perquè és el més gran de tots” i afegia que era l’únic cineasta a qui es pot aplicar un adjectiu molt enganyós sense risc de ser malinterpretat: Chaplin és “humà”. Transforma les angoixes de molta gent, de la majoria, en comèdia. I, tal com havia afirmat Andrei Tarkovsky, “en la situació més absurda, és completament natural; i, per això, divertit”. Igual et canta una cançó improvisant un idioma inventat, com afaita un senyor a ritme de la Dansa Hongaresa número 5 de Brahms o es menja una sabata estofada com si estigués a un restaurant de luxe… Llavors i sempre, les seves imatges arrenquen almenys un somriure. Pots tenir 2 o 98 anys, pots ser d’aquí o d’allà, pots pensar com vulguis, que Chaplin t’arrenca un somriure com a mínim. Però, a més, Chaplin concep el cinema en una dimensió excelsa que contribueix molt a aquests lligams que mencionava al principi. Vittorio de Sica havia dit una vegada que “les pel·lícules veritablement bones –com les de Chaplin– haurien d’adreçar-se tant a la ment com als sentits, haurien d’encendre el pensament i les emocions”. Chaplin i aquesta dimensió del cinema que defineix De Sica també són lligams entre les persones. Es percep quan acaba una bona pel·li en una sala de cinema només mirant les cares dels companys de butaca. Es percep també a casa revisant un clàssic, sent plenament conscient que algú altre, centenars, han fet el mateix que tu en algun moment. És tan petit i tan gran alhora que no li donem importància.

Al discurs final de ‘The Great Dictator’ (Charlie Chaplin, 1940), Chaplin aprofita el personatge del barber a qui han confós pel dictador per llançar un missatge memorable de quatre minuts i mig. Probablement un dels discursos més recordats del cinema. Entre d’altres, deia: “La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha aixecat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, tenir bondat i tendresa. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot...”. Era l’any 1940 i ara segueix connectant-nos.

Goretti Martínez
Periodista