divendres, 9 febrer, 2018
Opinió

Com ens sentim entre filtres i likes?

"​A vegades em costa trobar l'equilibri entre les ganes de compartir pensaments, vivències i sensacions que visc i la necessitat d'intimitat"

Aquest viu en una gran ciutat, aquest altre té uns amics que són com família i avui han anat de restaurant, l'altre dia van fer una calçotada i avui han parlat per Skype amb aquell de la colla que viu a 10.000km. Goita, aquesta torna a agafar un avió per marxar de cap de setmana, on deu anar ara? I l'altra passat demà tornarà a penjar fotos de com esquia a la Cerdanya, segur, amb la que ha caigut! A ella l'apassiona la feina, sempre en parla a través de les fotos i les històries que penja. I aquest altre viu una història d'amor que molts voldríem. I ella viu en una masia, entre gats i ametllers florits i no pot ser més feliç. Ella té un pis a Barcelona, preciós i sovint viatja per feina i ara una ciutat, ara una reunió tan important,... Ell presumeix de família, n'està orgullós. I ella no pot deixar d'explicar-nos les mil i una dels seus dos fills. I tots somriuen. I jo m'ho miro, anar movent el dit polze i posant alguns likes. I avui, que sembla que tot em surti malament, només em falta aquesta dosi de perfecció i felicitat amb filtres dels altres per acabar-me d'enfonsar i sentir-me una merda.

Són gent amb qui he compartit escola, una feina d'estiu, classes a la universitat, coneguts del poble, companys de professió, amics del poble dels avis, cosins llunyans,... d'alguns d'ells ho sé pràcticament tot, i a vegades em pregunto si ells saben el meu nom, si em saludaran el proper dia que ens creuem o si per a ells sóc només una follower, o ni això.

Un dia me'ls trobaré i potser sí que em recorden, i em saluden i m'abracen! I em presentaran els seus fills i hauré de dissimular, perquè en realitat ja els conec (de fet sé que la setmana passada van tenir mocs). I em diran que han estat vivint i treballant en aquella ciutat i ja ho sabré, de fet hauré vist fins i tot els llençols rebregats del seu llit. I potser ens voldrem explicar on vam ser de vacances, o a quin concert vam anar o que amb la parella ho hem deixat. Però ja ho sabrem tot això l'un de l'altre.

Què en traiem de capturar els moments bonics i compartir-los amb tothom? Si el meu xicot s'avorreix quan li ensenyo el meu àlbum de fotos de quan era petita, per què ens interessen tant les vides dels altres? I per què ens interessa tant ensenyar la nostra (o una part de la nostra?). Ningú té dies de merda? De debò? Per què ens agrada tant plasmar les nostres vides com a ensucrades i perfectes? No ens estem fent mal els uns als altres? O es que la suma de likes ens alleugereix aquesta frustració? Si no hi hagués likes ni comptadors de visualitzacions, també ho compartiríem?

A vegades em costa trobar l'equilibri entre les ganes de compartir pensaments, vivències i sensacions que visc i la necessitat d'intimitat. Cal que tothom sàpiga que no paro d'anar al teatre, quasi compulsivament? O que cada dilluns la classe de dansa em dóna aire per tota la setmana? O que m'agrada aturar-me a fer el cafè amb els companys de feina, o anar a la muntanya, o pintar les parets del pis, o fer pa a casa, o unes mandonguilles, o reunir-nos setmana rere setmana per preparar la Festa Major, o abraçar el meu nebot i conversar amb ell sobre la màgia,... Per què ho explico als altres? I per què tantes vegades decideixo que no, que no ho explico?

Ens truquem i ens veiem per berenar? Posem data, va.

Ariadna Caballero
Periodista