Donar el pit

Massa sovint, els periodistes lamentem escriure sobre temes que ens són llunyans o que no dominem. Amb aquest article, no és el cas. I no dono aquesta informació -que podria ser del tot irrellevant- perquè sí. La dono perquè en aquest tema em vull mullar i aportar la meva experiència per si un cas servís d’ajuda a algú.

Tinc dues nenes. La gran té quatre anys i va prendre pit fins als tres anys i mig, quan em vaig quedar embarassada de la meva filla petita, que ara té un any i continua mamant. Amb la primera, tot va anar sobre rodes, tret d’algun aclaparament puntual -“Coi de nena... Tota la nit enganxada!”-. Amb la segona, segurament per algun error postural, vam tenir un parell de setmanes complicades -Quin mal de pits!!- que vam resoldre amb perseverança i l’ajut d’una llevadora (i bona amiga).

Reconec que a la meva ment no hi cabia la possibilitat de no donar el pit a les meves filles. Vinc d’una família amb moltes dones i les he vist donant el pit fins que els nens els hi demanaven si “la llet de la mama podia sortir amb Colacao”. Però així com jo ho veig del tot natural, hi ha qui té dubtes al respecte. No tinc cap intenció d’adoctrinar perquè, òbviament, cadascú ha de fer el que cregui convenient tenint la informació adequada. L’únic que em sap greu és que, encara ara, en ple segle XXI, un cúmul d’idees falses segueixen planejant sobre la lactància materna i seria una autèntica pena que una dona que vol donar el pit al seu fill ho deixi de fer perquè “no tens prou llet”, “la teva llet no alimenta”, “l’estàs malcriant” o “quan el penses destetar, que ja fa vergonya?”.

Només deixo anar un parell d’idees. La primera és que amb la lactància materna, si hi ha demanda hi ha oferta. O sigui que si el nen o el tirallets succionen, la llet surt. I la segona és que a més d’alimentar, té moltes altres funcions. Que té gana? La teta. Que té son? La teta. Que cau i plora? La teta. Que no calla? La teta... No és la solució a tot, però Déu n’hi dó com ajuda.

Igual que no hauríem d’opinar quan una dona decideix no donar el pit al seu fill, ja ve sent hora que deixem d’opinar sobre la lactància i, sobretot, sobre la lactància que s'allarga en el temps. Afortunadament, els professionals de la sanitat (almenys de la pública, que és la que conec) tenen molt clars els beneficis de la lactància materna, la promouen i la vetllen i seran ells els qui donin a les mares els consells adients. També hi ha l’ajut inestimable dels grups d’ajuda mútua com Pit Penedès, amb tot de mares formades i disposades a ajudar a altres mares per tirar endavant la lactància en circumstàncies complicades. Que qui vulgui donar el pit, sàpiga que trobarà ajuda i que només li caldrà perseverança per a fer-ho possible.

El que sí que hauríem de reclamar és comprensió i facilitats a la feina i a casa per poder allargar la lactància tant com vulguem. Tothom tranquil, que no produirem menys i farem les hores que ens toquen! La Organització Mundial de la Salut ja recomana allargar l’alletament durant els dos primers anys de vida del nadó. Ara falta que no sigui una odissea aconseguir-ho si és això el que volem fer.