La democràcia: de Locke a Catalunya

Opinió
,
dimecres, 16 octubre, 2019
"Si acceptem la democràcia és perquè acceptem altres formes de viure i de pensar i perquè entenem que un país ha de ser el que el conjunt de la població vulgui que sigui"

En un món en què tothom anhela immediatesa, l’acte de pensar és altament revolucionari. Revolució vol dir canviar el sentit de les coses, posar les coses cap per avall. Pensar implica no respondre de manera automàtica a certs estímuls, sinó processar-los atentament per intentar crear móns possibles.

Què és ser demòcrata? Ser demòcrata consisteix a acceptar les decisions de la majoria. I acceptar no és gens fàcil quan la pròpia posició política és minoritària dintre d'un col·lectiu. En aquest cas, la situació és bastant complexa en el sentit que el catalanisme -no dic independentisme- sempre ha sigut majoritari a Catalunya i en canvi ha sigut marginal a la resta de l'Estat. En aquest cas cal pensar i dialogar molt. Quan no hi ha punts de vista divergents ser demòcrata és massa senzill.

Voldria plantejar un altre dilema. La democràcia pot actuar contra l'Estat? En cas de considerar que ets demòcrata podries entendre que si un Estat no respecta la voluntat general, el mateix poble -la democràcia- podria tenir legitimitat contra aquest. De fet, és el que planteja el filòsof John Locke com a base d'un sistema polític legítim, que el demos -el poble- legitimi el poder implícitament o explícitament. En el cas de Catalunya, és la democràcia la que semblaria contraposar-se a l'Estat. Estiguem d'acord o no amb l'independentisme. Aquí voldria afegir una altra idea de John Locke: el poble no es manifesta per capritx, per moda o per tocar els pebrots. El poble busca comoditat i reivindicar-se sol ser molt pesat. Si el poble surt al carrer és perquè considera que no pot més.


                                                                                                                                                         Foto: Randy Colas

Si considerem que l'Estat està per sobre la democràcia, haurem d'acceptar que aquesta només té una funció estètica i d'entreteniment perquè el poble no sigui actor però que se senti lliure sense ser-ho. Si en canvi s'accepta la democràcia -no violenta, que quedi clar- per sobre de qualsevol altra cosa, tolerant sempre a les minories, hauríem de concloure que el que es va viure amb la sentència de l'1-0 és l'Estat limitant de manera repressiva la democràcia.

Prendre partit per l'Estat per sobre de la democràcia implicaria acceptar una dictadura, si s'escaigués, i limitar les llibertats individuals. Evidentment si la majoria de l'Estat espanyol opta per la seguretat i no per la llibertat -que sempre és més fràgil- accepta que s'imposin restriccions a tothom que se'n surti una mica de la norma.

Aquella gent que cregui que la seva opinió serà la predominant podrà tenir més fàcilment un impuls antidemocràtic, apel·lant a la seguretat o a valors metafísics, però se serà antidemocràtic al cap i a la fi. I si acceptem la democràcia és perquè acceptem altres formes de viure i de pensar i perquè entenem que un país ha de ser el que el conjunt de la població vulgui que sigui. Ja s'han tastat estats autoritaris i quan els veiem en països veïns els reprovem -sempre que siguin d'una ideologia no afí a la nostra-. Però a casa nostra ens costa més veure el problema.

Per tant, voldria també ser sensible i empàtic. Considero que és important, en política, buscar entendre als altres -no confondre entendre amb justificar-. Entendre vol dir mirar de tractar-los com a éssers iguals, amb problemes i capacitats similars a les nostres. Ni els espanyolistes ni els independentistes són el dimoni. Són persones que sofreixen com qualsevol fill de bon veí. El problema és quan s'atia el foc des de dalt -alta política i mitjans de comunicació- o quan es mostra una fredor glaciar cap aquella gent que pateix.

Tothom, estigui en la posició que estigui, té familiars, amics i coneguts a un bàndol i a l'altre i tot i que hi ha gent que es baralla per res també hi ha molts casos -la majoria- en què segueix l'amistat i l'afecte vers aquells amb els qui no estem d'acord.

Crec que avui dia, els que pateixen són els condemnats el passat 14 d'octubre, i cal ser empàtic amb ells i també reflexius -sobretot en cas que cregueu que mereixen el càstig-. Mostrar alegria per la condemna o ràbia pels condemnats no ajuda a comprendre. La comprensió reclama serenor i també deixar de banda prejudicis. Clar que tothom té el dret a no voler comprendre. Tot i això, a la llarga, fer el gest de buscar posar-se en la posició de l'altre pot ser catàrtic i integrador.

En aquest cas és important atendre que si considerem als votants com a persones adultes que saben escollir per si mateixes i que no són fàcils de manipular, hem de considerar que la responsabilitat de l'1-0 emana del poble, és a dir, de democràcia. És la majoria del poble qui fa la tria -d'altra manera no hagués sigut possible un Govern que aprovés el referèndum-. Si, al contrari, considerem que el poble pot ser enganyat fàcilment, entendrem que es considera al votant menor d'edat i que per tant la democràcia és contraproduent. En aquest cas s'estaria defensant una dictadura i en el cas de no comptar amb el suport de la majoria, aquesta s'hauria d'imposar per la força i les armes. També entenc que si tothom volgués imposar la seva idea a la força acabaríem exterminant-nos els uns als altres en un tres i no res.

El que s'ha empresonat en aquest cas és una posició política i com a defensors que se suposa que som de la fràgil democràcia hauríem d'entendre que el que està en perill és el pensament, l'alteritat i, per tant, l'obertura de món. Amb la condemna d'allò altre, el món es va fent cada vegada més petit fins que correm el perill de quedar-nos sols, fins i tot quedar-nos sense aire que respirar.

El que posa en perill la convivència no és la democràcia és la voluntat de demonitzar postures polítiques que plantegen obrir-se camí si és mitjançant vies pacífiques. I algunes vegades aquestes vies implicaran posar contra les cordes l'estabilitat de l'Estat. També cal dir que la violència és el recurs dels desesperats i d'aquells que no troben altre camí i crec que Espanya té altres camins però no voler-los recórrer l'acabarà debilitant com a ens polític, encara que ara molts no se n' adonin.

Roman Aixendri
Filòsof