L’espai incòmode del dubte

Opinió
,
dijous, 10 novembre, 2016
"No sé vosaltres, però jo no sé què faria sense Lacuestas, Casanovas i Guals. Gent que em remou, em commou, em fa enfrontar-me a mi mateixa i als meus sentiments quan m’explica coses"

És com seure a un sofà abonyegat, això del dubte. Mai no trobes la postura adequada. Mai no aconsegueixes sentir-te còmoda. I quan, per alguna raó, sembla que has trobat la manera d’encaixar-hi, tornes a trobar-te descol·locada en qüestió de segons. I un altre cop a buscar la posició adequada, que no arriba mai.

La poeta Anna Gual em deia en una entrevista: “La idea quan tinc dubtes és ‘A veure si escrivint-ho, trobo respostes...’ Però, sovint, el que trobo són més dubtes, així que ja ho tinc molt assumit. Escriure és  preguntar-me, respondre’m, preguntar-me... Sempre neixen noves preguntes.” I el dramaturg Jordi Casanovas també responia, quan li preguntava si arribava a trobar respostes a través del teatre: “Jo crec que el teatre no està per respondre preguntes. Està, en tot cas, per obrir-les per un altre cantó. Té raó A o té raó B? No, però ara comprenc millor A i comprenc millor B. Crec que la gràcia és arribar al final sempre a aquesta resposta: cap postura és raonable i totes dues ho són.” El cineasta Isaki Lacuesta parlava a La contra de La Vanguardia (21/04/2015) del “dubte permanent”: “No sóc bo per arribar a conclusions, quan arribo a una immediatament la refuto. La gent té grans respostes perquè vol vendre-les. Jo cada matí em plantejo si val la pena seguir fent cinema”

No sé vosaltres, però jo no sé què faria sense Lacuestas, Casanovas i Guals. Gent que em remou, em commou, em fa enfrontar-me a mi mateixa i als meus sentiments quan m’explica coses.

En l’era de les xarxes socials, del maleït power point (i el prezi, la seva versió biodramínica), de l’impacte continu i la immediatesa sense rigor, l’espai incòmode del dubte sembla que fa nosa. No tenim temps per perdre en dubtes i reflexions. Però el que sembla és que el dubte és incòmode perquè és molt més fàcil instaurar-se en la certesa i no haver-se de fer massa preguntes.

El dubte és bàsic en ciència i en filosofia, com ho és també en la cultura i en la vida en general. La filòsofa Victoria Camps repassa a ‘Elogio de la duda’ (Arpa Editores, 2016) les vicissituds del dubte al llarg de la història del pensament. Diu: “Posar per davant el dubte a la reacció visceral. És el que intento defensar en aquest llibre: l’actitud dubitativa, no com a paràlisi de l’acció, sinó com a exercici de reflexió, de ponderar els pros i els contres...”

Davant de fanatismes, populismes, determinismes identitaris... però també de l’asseveració sense escletxes ni marge per a l’autocrítica en un àmbit més quotidià - la intolerància, en definitiva - està bé recordar el que deia Bertrand Russell: “Gran part de les dificultats per les quals passa el món són degudes al fet que els ignorants estan completament segurs i els instruïts, plens de dubtes”.
 

Goretti Martínez
Periodista