dimecres, 11 abril, 2018
Opinió

Morir ofegat a La Cisterna

"Tancar la Cisterna és tancar literalment casa meva i, per altra banda, és entendre que la llei no em deixa reunir amics, coneguts i desconeguts per compartir cultura"

  

JORDINA BIOSCA, Associació Artística Trískel · No hem desaparegut, no, tan sols estàvem esperant a veure si ens acabava de caure la llosa de la llei sobre el cap. I sí, finalment, sí. Fem pública i adjuntem la carta que hem rebut de l’ajuntament perquè tots plegats, estic segura, no tenim res a amagar i aquestes coses, que són purament administratives i absolutament emparades per la llei, no tenen perquè no poder ser vistes per tothom.

Si teniu paciència, us ho llegiu. Si us ho llegiu i ho enteneu tot, perfecte. Si no, feu com jo i intenteu poder entendre quelcom més (de les lleis, normatives i decrets varis que els homes i dones de la terra fan i desfan segons l’època, les necessitats i fins i tot els estats d`ànim) trucant a urbanisme de l’ajuntament per tal que us ho expliquin a nivell d’usuari. Si us responen, aviseu. Jo encara espero resposta després del cataclisme.

La base i el punt de partida i final de tot plegat és que La Cisterna no té llicència. I és clar, la llei és la llei i és igual per tots i tots ens hem de sotmetre als seus dictàmens, ens agradi o no, sigui una llei justa o no, sigui necessària o no. La llei és la llei i les persones, totes, hi estem sotmeses, amb raó o sense, sense excepcions, implacablement, convertint-nos a tots en un número d’expedient, en un tràmit i, sobretot, sense cap mena d’opció de subjectivació a l’hora de l’aplicació. Sé que amb això darrer demano, o explicito, el desig de no ser un número i que es consideri el que considero que és La Cisterna més enllà de la llei: un espai amb valor afegit per la vila, una alternativa a una cultura que ens desapareix, que se’ns escapa de les mans per convertir-se en una cultura de masses i calcada des d’aquí fins a Alcanar o, si es vol, Algeciras. Voldria, desitjaria, que fos més important la voluntat de la societat civil i les seves propostes, la seva determinació a treballar en pro de la cultura local (en aquest cas) i de generar massa crítica o sostenir la massa crítica que hi pugui haver, que una llei que en limita l’activitat sense contemplacions.

Voldria que visquéssim en un país on es tingués més en compte el que fas i el valor que té el que fas que la suposada igualtat unificadora de criteris d’algunes lleis: sota el marc legal, tenim cadenes de televisió que en pro del benefici econòmic i, evidentment, d’una llei que no els posa traves perquè simplement (suposem) han pagat i són “legals”, poden permetre’s de fer tota mena de porqueria per embrutir el cervell i l’ànima dels qui en quedin subjugats.

Però els danys que generin els seus continguts, es veu que queden emparats per la llei que els dona possibilitats de fer-se visibles i per la democràtica premissa de la llibertat d’expressió. Es veu que si estàs dins el marc legal, pots vendre verí pel cervell sense contemplacions, pots empudegar qui sigui amb estupideses, xafarderies, visions absolutament esbiaixades del què vol dir tenir èxit, l’amor, la independència, la família o qualsevol altre tema que es pugui esparracar i treure’n el fetge en directe per gust i plaer d’un públic morbós i capverd. Però no passa res, perquè fer això és legal perquè tens tots els papers en regla i això ho explica i justifica tot. No haver pagat una llicència d’uns 300 i escaig euros (perquè som entitat sense ànim de lucre, si no seria bastant més) o no complir la normativa local de locals – local musical, ens diuen que som- perquè la nostra vila en té una que no deixa que hi hagi sales a més de 3 metres sota terra, és la fi del món. I de la Cisterna.

I no és que ens haguem negat a complir el que ens demanaven, no, que ens hi hem posat amb ganes. Però noi, els costos, resulta que serien tan devastadors que ens hauríem de vendre La Cisterna mateix i altres propietats per arreglar-la al gust de la llei de torn.

Apel·lo, si us plau, a que la legislació faci un cop de cap i generi alguna llei contra la mediocritat i el ”burrisme” que ens envolta: i parlo a tots els nivells, parlo d’alguna cosa que ja se’ns escapa de les mans perquè tot i que des de fa dies lluitem per ser, cada cop es té menys en compte l’ésser, qui som i desitgem ser. La maquinària del control obstaculitza les iniciatives i tot es fa en pro de la seguretat, es fa en un marc on l’estat passa a ser i fer de pare del subjecte i on, qui únicament pot acabar fent coses és aquell qui disposa de grans capitals per assumir les imposicions legals que es requereixen per portar a terme els projectes. Fa temps que en parlo amb gent amb qui, per qüestions personals o laborals, estic reiteradament en contacte: la gran infraestructura burocràtica que ens cau a sobre està pensada per grans empreses, per grans capitals, i els petits, els autònoms, les entitats, cada cop estem més ofegades per requeriments, per tributs, per gestions i gestions que no et deixen treballar. Això volem? De veritat? Ser reus d’una política d’estructura i burocràcia impossible i d’envergadura i concepció multinacionalista?

Deixeu-me que m’esbravi, si us plau.

La Cisterna és i va ser un projecte personal amb la implicació de vàries persones de la vila que hi han participat des del principi. La Cisterna ha estat, des del primer dia, un espai on oferir cultura a canvi de qualitat, bon tracte, immillorable ambient, potenciació de la xarxa social cultural més enllà de l’endogàmia, i un desig de seguir sent i seguir compartint.

La Cisterna s’ha volgut sostenir a través dels recursos del treball voluntari i les hores que una pila de gent hi hem invertit desinteressadament per poder remunerar el màxim de bé els artistes amb un 70% o 80% de les aportacions del públic (fet impensable actualment enlloc on es vagi a treballar a taquilla).

La Cisterna ha estat una possibilitat a l’hora de veure espectacles no comercials amb dificultats a l’hora de la distribució. I d’espectacles amb artistes que, finalment, hem tingut a tocar a mig metre en lloc de veure’ls en un escenari ben lluny i ben inassequibles.

Hem generat moltes coses i totes molt bones. Des del 2013 i fins ara, quan vam fer el primer espectacle amb la inigualable i inconformista Mercè Gost. Hem obert cas nostra i hi hem deixat entrar a tothom perquè no tenim res a amagar, perquè ens encanta compartir i no desconfiem ni dels desconeguts ni dels nou vinguts.

Tancar la Cisterna és tancar literalment casa meva i, per altra banda, és entendre que la llei no em deixa reunir amics, coneguts i desconeguts per compartir cultura. És rebre una carta on se t’informa –és veu que ho fan sempre, això -valga’m Deu- que la policia està al cas de tot plegat i preparada per actuar si és el cas i es reitera l’acció sense tenir els permisos escaients.

Queda clar que no ens cal la policia, ni la volem clausurant (seria ridícul) La Cisterna, però tampoc volem un ajuntament que amb les seves lleis per a tots iguals ens faci de pare i per prevenció, ens impedeixi de fer. Tenim el local assegurat i les persones que hi col·laborem, cobertes civilment. No som uns eixelebrats, no som uns revolucionaris inconscients que tiren pel dret peti qui peti. Simplement volem ser els nostres propis amos i assumir les conseqüències dels nostres actes i de les errades o accidents –si n’hi haguessin d’haver- d’allò que proposem. I per altra banda, hi ha una qüestió d’elecció personal: el públic assistent ha de poder decidir si es vol arriscar a morir ofegat a La Cisterna o a gaudir d’un espectacle amb opció a morir ofegat (hipòtesi per altra banda mínima) a La Cisterna, amb copa de cava inclosa.

Jo em rebel·lo contra aquesta llei que m’obliga a no poder aportar cultura a Vilafranca en pro d’una cultura que ha d’estar bastida de permisos, lleis i estandarditzacions de concepte i nivells econòmics que la fan, pels de baix -nosaltres, sí nosaltres- insostenible.

El mercat, el marquen els qui fan lleis o els qui tenen diners, o tots junts o tan sols els segons: els qui tenim el desig i l’energia de fer propostes , caiem davant la burocràcia i la indecència d’haver de reglamentar-nos i existir, si en som capaços, al mateix nivell que si fóssim una gran empresa amb ànim de lucre.

Rebel·leu-vos, vilafranquins, penedesencs, catalans tots, espanyols els altres, tothom. Se’ns mengen i se’ns pixen a sobre mentre ens escarrassem a intentar complir la llei que ens sotmet cada cop més i no ens deixa aixecar el cap fins al punt que acabem colgats de merda i no podem fer allò que volíem: cultura. La premissa és clara: com més ens acotem, més pes tindrà el peu que ens esclafa.

Tinc ganes d’enviar tothom a pastar fang, de vegades. De dir: ja us ho fareu, miserables miops. Ja us ho trobareu (ja ens ho trobarem) quan veieu que prioritzant la llei a ultrança , es desborda la incultura, el vandalisme, el fracàs escolar, la miopia crítica, i un llarg etcètera que cada u podrà afegir de collita pròpia.

Lleis, lleis i més lleis. La nostra voluntat, tindrem sort si es fa al cel algun dia perquè, a la terra, queda clar que cada cop és més difícil. Quina paradoxa.

Epíleg:

Però no ens quedarem sense La Cisterna, ha quedat provat més enllà de 155 cops que els catalans tenim enginy i una infatigable disposició per reinventar-nos constantment: amb sentit de l’humor i imaginació.

Així doncs, lluny de tancar portes (metafòriques), La Cisterna us informarà ben aviat, de la nova proposta que us oferim per seguir amb la nostra proposta cultural de cara a finals d’abril. Intentarem suplir la mancança del més de març en escreix durant els propers mesos.

Seguim comptant amb tots vosaltres!