dijous, 10 octubre, 2019
Opinió

N'hi havia per tant?

"T’adones escrivint aquest article que utilitzes la segona persona del singular per fer-ho més impersonal, per no tornar a ser la cara visible. Et fa por tornar a caure a les hienes i tornar a sentir el remolí de comentaris i mirades al teu voltant"

Arrestat un Mosso per abusar d'una periodista
 

L’agressor que va agredir la periodista de Penedès TV és dels Mossos d’Esquadra
 

Una periodista denuncia agressions sexistes mentre treballava a la Diada de Sant Fèlix

S'ha acabat l'estiu. I amb ell, la tempesta desencadenada arran de l'agressió masclista patida durant la Diada de Sant Fèlix. Ara hi queda una calma tensa, com quan et lleves d'un somni estrany on hi han passat coses que prefereixes oblidar, però assegures el baldó de casa dues vegades. Tens la sensació que darrere les espatlles t'observa algú o alguna cosa i ets més conscient de tu, del teu cos i del teu impacte, que el notes aquí, al pit, bategant. I també ets conscient que la resta de la societat, quan es tracta de tu, també s'envolta d'aquesta calma tensa.

T'adones escrivint aquest article que utilitzes la segona persona del singular per fer-ho més impersonal, per no tornar a ser la cara visible. Et fa por tornar a caure a les hienes i tornar a sentir el remolí de comentaris i mirades al teu voltant. O pitjor, tornar a sentir que el que vols és rascar protagonisme, que ets una exagerada i que paris ja de donar-li bombo a aquesta història. Quan t'adones d'aquest mecanisme de defensa gramatical, et bull la sang. I decideixes escriure-ho des del jo.

El tema hi és, present. Cada dia, a cada hora. T'ha passat això, aquest estiu. No, no, m'ha passat això, aquest estiu. I encara no ho he paït. I encara no m'he perdonat per haver estat víctima d'una agressió masclista. Em trobo buscant refugis, bombolles que em permetin escoltar-me una mica més. Canvio hàbits, entorns, i persones. He passat un filtre, després d'aquesta experiència. I del que tinc ganes és d'envoltar-me d'amor. I donar-lo. Moltíssim. És una necessitat creixent, després d'"allò".

No hi ha trauma. Això és el que explico, no volent fer la bola encara més grossa. Però, en certa manera, i encara amb por de fer servir la paraula, ho és. Ho és perquè no m'he perdonat a mi mateixa. Perquè la culpa hi és. I es pot maquillar i dissimular. Però torna, com les onades. L'Albert, amic i periodista, escrivia que com a societat podem entomar el cop. Jo afegeixo que no només com a societat, sinó com a víctima. Entomar el cop, acceptar el mal i el blau que hi queda. Els blaus també acaben marxant. I amb amor, els blaus interns acabaran fent net.

La urgència del moment em va precipitar a actuar de pressa. Em vaig deixar endur pel torrent de persones que en sabien més que jo. Que estaven més ben situades que jo. I jo només assentia i anava relatant un cop i un altre el que m'havia passat feia només hores. Corrien whatsapps i trucades i boca-orella: "una periodista de la Xarxa ha estat agredida mentre treballava a la Diada castellera". Els missatges del mòbil se superposaven els uns sobre els altres entre vibració i vibració, i aconseguia veure flaixos de "ets tu?", "estàs bé?", "de qui parla?", "què ha passat?". Van passar hores de comissaria i de denúncia, de cansament, de desgast meu i dels qui estimo. En un moment de lucidesa, em va agafar por: por que surti de context, que es faci més gros, que tothom hi vulgui posar cullerada. I la por més gran de totes: "si no fos per aquest coixí de persones que tinc al voltant i per com m'han empès a ser ara aquí denunciant, hi seria?".

Aleshores, millennial com sóc, en un rampell agafo el mòbil i redacto a Twitter el que m'havia passat. Ho publico. Apago el mòbil. Alleugerida, perquè així no es podrà tergiversar la versió. És un original.

Al llit, a la nit, recordo tot de pensaments desendreçats: nina de plàstic, objecte, exagerada. Petita. Molt, molt petita. Qui sóc jo per muntar tot aquest merder? No sóc ningú. I l'endemà prenc consciència que això no s'ha acabat, que em sento objecte dues vegades: la primera quan no se m'ha considerat prou humana per valorar si volia o no ser magrejada i degradada. La segona quan en el procés judicial em qüestiona cadascuna de les afirmacions tremoloses que explico. "segur?", "i quants centímetres et va arrossegar?", "abans has dit cintura, ara has dit maluc. En què quedem?". "Si tan greu va ser, com és que segueixes fent la teva feina una hora abans de denunciar?". I em pregunto què passa, si entres en contradicció. I començo a dubtar. A dubtar de mi. Realment n'hi havia per tant?

Sento que he anat a escola amb una maqueta pel projecte final de tecnologia, més o menys humil, amb l'objectiu d'aprovar de pressa. La resta de companys, en aquella edat cruel on no tens consciència de l'impacte de les teves paraules i els teus actes, m'hi comencen a llençar pedres, a la maqueta, fins que arribo a la taula de la mestra amb el terror creixent que em digui "aquesta teulada no s'aguanta per enlloc".

De sobte et trobes en una sala fosca, tot i que ets conscient que hi ha altres persones allà, amb tu. S'obre el llum, i al davant, apareix un vidre que et separa de cinc homes. Un d'ells, el responsable del teu atac d'ansietat del dia anterior. Té la cara desfigurada de dolor, de pena i d'haver plorat. És la cara de la desesperació, mirant el sostre. Tremola, i jo també. Tremolem, i com costa posar-hi el plural que ens connecta, aquí. Perquè de la connexió que neix entre ambdós, víctima i agressor, ningú no te'n parla. Però el tràngol és, en aquell precís moment, compartit. Sense cap mà humana a l'espatlla tan i tan necessària, m'ofego: quan l'identifiqui, a aquell home li canviaré la vida per sempre. Probablement ni ho sabia, que havia fet res mal fet: ell també era víctima, víctima d'un sistema que durant segles ha fet creure al gènere masculí que tenia el poder i el permís per utilitzar-nos a demanda i a plaer. Fent-te sentir que no ets digne de queixar-te. Mentre a ell se li esquerden els esquemes, tu et sents tan insignificant que tens por de desaparèixer.

I aleshores recordo la plaça. El fàstic, la impunitat amb què em va tocar. Els milers de persones que hi havia allà i que no van ni pestanyejar. Totes les denúncies que no han arribat a prosperar o que ni han començat per aquest pànic que jo he sentit, per aquesta por, pel qüestionament al qual ens exposem, per la facilitat amb què tothom es creu amb el dret de dir-hi la seva, per tot el que has de justificar, per la soledat que jo no he tingut però que d'altres sí... Tots aquests crits d'auxili em pesen a les espatlles. I, com si brindés per totes elles, per les sense nom que han arribat a casa i ho han plorat en silenci, alço el dit i assenyalo al que per mi, en aquell instant, és l'encarnació d'una actitud que cal erradicar. 

Les crestes afilades de la indignació social s'han anat llimant, al llarg d'aquestes setmanes. S'oblida el missatge, amb el temps. Estic cansada i vull curar-me, ara. I em vull perdonar per haver-ho viscut. I que aquesta indefensió no m'agafi desprevinguda, ni a mi ni a totes les que pugui fer arribar el missatge: denunciar esgota, espanta i et fa trobar-te cara a cara amb tu. Però hi ha un compromís que pesa molt més enllà de la primera persona del singular. És la primera persona del plural. I en femení.

Clàudia Climent
Periodista de Penedès TV