Jump to navigation
L’altre dia un amic m’explicava que havia sabut d’un grup holandès de prestigi que havia vingut a actuar a Vilafranca. Va saber que eren de prestigi (i boníssims, em va dir) perquè després de parlar amb algú que havia anat a la sala en qüestió a escoltar el concert, es dedicà a buscar informació per internet i va quedar parat que un grupet com aquell, tan reconegut i amb tanta trajectòria, no hagués despertat més expectativa ni hagués tingut més públic el dia del bolo: concretament eren 12 al pati de butaques i 4 músics treballant. Un terç del total del públic a l’escenari, per deixar els números clars. Sobre diners, ja no cal ni parlar-ne: queda clar que aquell dia els músics no es van treure el sou.
Aquest fet em va fer pensar en diferents aspectes sobre les tries de consum cultural que tenim la majoria d’usuaris: Què anem a veure i per què una cosa sí i l’altra no?
Un tema important és el de la comunicació, òbviament. Com a consumidors, segurament estem subscrits a diferents butlletins, consultem diaris, revistes, mirem agendes de paper o digitals, mirem la televisió, ens trobem cartells pel carrer i fins i tot encara utilitzem el vell mètode tradicional del boca-orella. Entenem doncs, que a priori la comunicació funciona.
Ara ja tenim la informació: un cop sabem què es fa i què passa, com fem la tria? Hi ha la qüestió de gustos i tendències, ésclar. A cada u de nosaltres li ve més de gust una pel·lícula que un concert, o una obra de teatre que una conferència, o una exposició que una visita guiada. Tant li fa. El cas és que amb la quantitat d’oferta cultural que tenim dia a dia al voltant (tot i que de vegades encara escolto gent que diuen que no es fa mai res, com si se’ls hagués de portar la festa a casa) sovint es fa difícil triar. I la dificultat s’agreuja quan les ofertes que hi ha, potser ens resulten desconegudes. Hi ha personatges, grups, companyies i noms que funcionen i mouen gent per ells mateixos. Són els més coneguts, els més mediàtics. Els qui, el gran públic, ja ha decidit que són bons i no serà cap desencís anar-los a veure (cosa que tampoc és sempre certa). I després hi ha una munió més de noms que no compten tant per al gran públic, que potser no apareixen a TV, que no han fet cap peli o no han actuat mai per a més de 500 persones alhora enlloc. És en aquest segon grup on l’usuari ha de posar esment. La primera tria és la fàcil, però la tria del desconegut ja implica una altra mena de criteri. Pot ser que els desconeguts pertanyin a l’especialitat que ens agrada i que els coneguem perquè estem bregats en el tema (un director de cinema nipó, una companyia de teatre d’objectes, un expert en pedra seca..., jo què sé), però al gran públic segurament se li escaparà l’excel·lència d’aquella proposta simplement perquè a nivell mediàtic no té ressò i per tant, es descartarà com a possible opció lúdica i/o cultural. Vull dir que no s’arriscarà perquè normalment (i parlo en general, no en particular) anem a allò de millor boig conegut que savi per conèixer. És aquí on hi entra, al meu entendre, la figura del prescriptor cultural. Cada u de nosaltres n’hauria de tenir un, o dos, o cinc de referència: un crític de teatre, una galeria d’art, una sala d’espectacles, un teatre, un cinema, un llibreter..., que es convertissin en un lloc on tu ja confies en el criteri dels organitzadors o gestors i hi vas. Encara que no tinguis referències immediates de qui és l’artista, encara que no n’hagis sentit parlar mai, encara que et soni tot plegat a xinu mandarinu. Hi vas perquè saps i tens l’experiència que aquell qui gestiona té bon criteri i és tan o més especialista que tu en la matèria que es toca, i per tant, no et cal que cap TV et digui prèviament que allò és bo. Tens un prescriptor cultural i la majoria de les vegades, l’encerta. I tu te’n refies.
Fa anys, vaig tenir un prescriptor llibreter que va ser la delícia de la meva vida mentre va estar en actiu: entrava a la llibreria i em deixava un llibre sobre el taulell. T’agradarà, em deia. I l’encertava. I a mi m’encantava que l’encertés i sempre era un plaer. I pagava el llibre, és clar. Jo acceptava l’aposta i el llibreter era el primer interessat a no voler-me fer passar gat per llebre.
Per sort, això no només m’ha passat amb els llibres. També m’ha passat sobretot en cinema i en teatre, que és allò que més consumeixo a banda de la literatura. Però segur que cada u de nosaltres el pot trobar en l’àmbit que més li agradi. Per a uns el seu prescriptor serà la biblioteca de la seva localitat, per a d’altres el teatre X, la sala Y o la galeria no sé què. I hi anirem i ens deixarem sorprendre, perquè la cultura no és anar sempre a tret segur sinó arriscar-se i deixar-se sotraguejar. Invertir-hi i jugar-te-la. I tenir un prescriptor cultural per no perdre’t petites joies holandeses que difícilment tornaràs a trobar-te pel camí.
Annex
Aquest article que heu llegit va publicar-se el 2016 arran del concert que Gran Teatro Amaro va fer a la Cisterna. Cada dos anys fan gira pels països catalans i aquest proper 15 de febrer 2018, tot i que aleshores van tenir tan poc públic, en han demanat de poder tornar a venir a veure’ns. I els hem dit que sí, és clar, perquè ens agradaria que no us haguéssiu de perdre petites joies holandeses que difícilment tornareu a trobar-vos pel camí.
