"Semi professionalització"

Vibra el meu telèfon mòbil, al capdamunt hi veig un avís que consta de les inicials (IN) dins un requadre blau, és una notificació de Linkedin. Obro l’aplicació i em trobo un rostre conegut, en Joan, baixista del grup amb qui vaig estar compartint escenari fa dues setmanes en un concert on tocaven els nostres dos grups,  i amb qui vam fer bona relació. Miro el seu perfil per curiositat i em desconcerta, no hi veig entre les seves experiències professionals ni competències curriculars cap menció a la música, però sí en canvi la seva col·legiació al COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), la seva llicenciatura com a arquitecte i un Màster en arquitectura del paisatge. Aprofito que m’acaba de fer la petició per obrir un xat i parlar-hi, i m’explica que ha vist en el meu perfil que a part de la música em dedico a fer assessoraments jurídics i a treballar a l’administració i que ell busca feina i projectes per poder complementar la música.

La conversa ens porta inevitablement a debatre sobre un fet sovint silenciat entre artistes i músics “la semi professionalització”.  En Joan toca el baix i la guitarra en almenys 3 grups diferents, amb els quals volta per tota Catalunya des de fa anys, grava discs, videoclips, li fan entrevistes i ha tocat en els principals festivals del país.

Com pot ser que doncs que no visqui només de la música?  La resposta és senzilla, no li arriba. Abans quan vivia a casa els pares li sobrava per anar tirant, comprar instruments i fer un viatge a l’any, però ara ja no, viu amb la seva parella i els seus dos fills en un pis caríssim al barri de gràcia que si tot segueix com ara aviat hauran de deixar per tornar al poble, des d’on es va traslladar de jove a la capital per poder fer front als diferents projectes musicals que se li presentaven.

Si bé és cert que a Catalunya també es pot viure exclusivament de la música, no és menys cert que el percentatge actual de músics que s’ho pot permetre és mínim, i això és degut a múltiples factors, entre els quals està l’acumulació de concerts en els mateixos grups (els que porten gent en diuen), la concentració de concerts en una època de l’any, la baixa remuneració que s’ofereix si no ets un cap de cartell per molta qualitat que tingui el teu projecte i la desaparició del circuit de sales i del públic, que es concentra de forma cada vegada més exclusiva en els grans festivals, la qual cosa ens retorna al inici del bucle. És un debat a obrir, i aquí em teniu per parlar-ne si voleu.

Però recordeu en Joan, i que probablement quan aneu a un festival i veieu un grup que us agrada i emociona tocant en un escenari petit, a les 2 del migdia a plena llum del dia, probablement estigueu veient també a un arquitecte, un dissenyador, una advocada, un transportista o un noi de magatzem, fent allò que més els hi agrada a canvi d’un dinar, uns tiquets de beguda, i un passi per la resta del festival.

David Espinola Puig
Músic i advocat