dimecres, 22 abril, 2020
Opinió

Treballar sola

"Quan això acabi, quan puguem sortir, no m'hi trobareu mai més treballant sola i des de casa"

Aïllada, sola, a casa. Sona el despertador però ningú m'espera enlloc, ni he d'agafar cap tren. I sona un segon cop, i un tercer. Amb la ràdio posada, la dutxa m'entreté més del compte, el vapor fa que oblidi que és dilluns i m'embafi en una mena de matí de dissabte. A la cuina, amb la nevera oberta decidint què esmorzo, m'adono que ja és tard. Merda! I decideixo esmorzar al costat de l'ordinador, 'ja he perdut prou el temps'. Companys de feina amagats darrere un correu electrònic; 'necessitem això', 't'envio allò', 'per quan pots tenir això a punt?'. I després de respondre'ls i fer-me una llista, m'adono del sol que fa i m'aixeco a posar una rentadora. Torno a lloc. Després l'estendré, faré el dinar i m'hi posaré de nou. I el dia sembla volar de tan de pressa que passa. I jo encara no he trepitjat el carrer. I no, no estic confinada, això serà anys més tard. Simplement sóc autònoma, periodista i treballo sola i des de casa; per a diversos clients i per a un projecte propi amb feina pendent fins a l'infinit. I es fan les set i les vuit i les nou del vespre i encara sóc davant l'ordinador. I avui tampoc he anat a nedar, ni tan sols a comprar pa. I tampoc he fet cas de l'horari que vaig idear un dia sobre paper.

Fa només uns mesos, en una conferència de l'expert en neurociència David Bueno se'm va remoure tot. Som éssers sociables, funcionem millor en col·lectivitat. Neuronalment, en grup, som més eficients, més productius, més creatius. I segurament més feliços. I em perdono. Em perdono per haver-me sentit lenta massa vegades, estancada o haver-me passat dies i dies únicament asseguda, treballant davant l'ordinador. Sense horari, sense límit, sense companyia.

Aquests dies de confinament molta gent experimenta per primer cop això de treballar a casa i a distància dels companys de feina. I corren recomanacions de com fer-ho de la millor manera possible, les videotrucades van que volen i ens hem conscienciat de què malgrat no poder sortir de casa està bé trobar estones per fer una mica d'esport i moure'ns o sortir almenys al balcó. I sí, per a mi aquest confinament està sent menys dur que els anys treballant des de casa. Perquè ara surto moltes estones al balcó, moltes!, fem reunions de feina veient-nos les cares a la pantalla, camino pel passadís aprofitant les trucades de telèfon i, fins i tot, ballo, faig ioga o exercicis de cardio amb youtubers pràcticament cada dia.

Diuen que això ens durà (o ja ens ha dut, vaja) a una nova crisi. De tan seguides que no hem tingut ni temps per agafar aire. I penso que el millor de viure'n una segona serà que alguna cosa haurem après dels errors de la primera. Quan això acabi, quan puguem sortir, no m'hi trobareu mai més treballant sola i des de casa.

*Aquest article porta per títol el d'una campanya que vam engegar fa uns anys un grup d'autònoms de l'Alt Penedès amb ganes de trobar un espai per treballar junts i, alhora, caminar cap a un model laboral col·lectiu i cooperativista. Els preus dels locals i la inestabilitat laboral amb canvis constants de tots nosaltres no ens van permetre tirar endavant. Però ho vam intentar i ho seguirem intentant. Mai més soles.

Ariadna Caballero
Periodista