Sobre la Mercè Gost

Fa ben pocs dies ens va deixar la Mercè Gost (St. Sadurní d’Anoia 1949-2015).
Potser a molts el seu nom no us dirà gran cosa, a d’altres us sonarà vagament, uns quants més n’haureu sentit a parlar i, molt possiblement, n’haureu sentit a parlar amb adjectius superlatius, cosa que de fet enfoca perfectament el personatge. I després, la resta: els qui la coneixíem, molt o poc i des de fa molt o des de fa poc. Conèixer-la però, ja era tota una altra cosa, era entrar en una altra dimensió.
La Mercè feia ombres, teatre d’ombres, i l’any 1995 va crear amb l’Alba Zapater la companyia La Cònica /Lacònica. Una companyia que va passar a ser (i és per qui vulgui furgar, aprendre i apassionar-se per aquest gènere) un referent del teatre de llums i d’objectes al món. I dic “al món”, literalment. Jo la vaig conèixer fa relativament pocs anys. Buscava narradors per a un espectacle amb diferents propostes artístiques narratives i volia trobar gent d’estils ben diferenciats. Una cosa em va portar a l’altra fins que em van proposar de trucar a la Mercè. “Narradora, la Mercè? No, i ara...”, em van dir. “O sí”, van afegir després. Jo l’havia vist tres cops a Vilafranca amb anterioritat, al llavors Museu del Vi, al teatre municipal Cal Bolet i a casa de l’Amadeu Ferrer, quan als estius proposava diferents espectacles oberts a tothom qui volgués anar-hi. Em va encantar el que feia aquella dona però encara no sabia que, de fet, m’estava perdent el millor dels millors. Conèixer la Mercè. Però això va ser abans.
En aquella ocasió en què jo buscava narradors, finalment la vaig trucar intuint una vitalitat i força poc habituals. I l’acollida, la conversa, el “tu demana” i el “no et preocupis que tot ho farem”, van portar-nos a fer una actuació a sis bandes en la qual ella va ser, de totes totes, la protagonista. I consti que no va tocar ni una bombeta, ni un tros de mirall, ni cap cul de got, ni cap làmpada ni llanterna tal i com solia fer als seus espectacles. No. Només va xerrar.
Per què ho dic això? Com tots quan perdem algú a qui estimem, ens retornen al cap mil instants de coses fetes i dites, cantades, menjades i ballades. El que sigui. M’han vingut moltes imatges de la Mercè al cap durant aquests darrers dies i les que han pres més cos i s’han mantingut per sobre de les altres han estat aquelles on reia i xerrava, xerrava i xerrava pels descosits. Com una narradora nata. D’una història qualsevol en feia una peripècia, una batalla èpica, un relat hilarant. Em fascinava sentir aquella veu repetint, inventant o reproduint situacions d’ara o d’abans amb aquella facilitat i agudíssima comunicació i, alhora, veure-la asseguda rere la seva taula del Sota Mínims, el seu darrer espectacle, emocionant-nos a tot amb aquelles músiques tan especials que sabia triar per acompanyar aquelles llums i ombres tan màgiques que sabia crear. Perquè per a mi la Mercè feia màgia. No il·lusionisme. Màgia.
Hi havia quelcom gran, diferent amb el com pensava i feia les coses. No és cap tòpic si dic que era una ARTISTA en majúscules. Plena de llums i plena d’ombres. Però ARTISTA i DONA, inseparables la dona de l’artista. Tot i tothora i a tot arreu. La trobarem a faltar. I molt. De fet, si no la veies durant temps pel que fos, ja la trobaves a faltar.
Costa i aclapara, de vegades, conviure amb gent que ha decidit viure només com ells volen fer-ho, sense cap resistència a traspassar allò que es considera normal, lògic o acceptable: ella anava per altres bandes, per un camí propi. I omplia el món d’intensitat deixant-ho anar tot per la boca sense miraments quan parlava. I pel cor quan actuava. Llums i ombres, és clar. Sigui com sigui, aquesta actitud vital la diferenciava d’una majoria, d’un fer establert que massa vegades homogeneïtza les vides i l’art de la vida. Seria ideal pel món que cadascú de nosaltres pogués conèixer una hora o altra una Mercè Gost. Si més no, ens faria veure i qüestionar les coses des d’una altra dimensió.

Jordina Biosca
Actriu i narradora