Ivet Eroles
,
25/04/2019
Activa't

Judit Ramos: “Darrere del paisatge duríssim de la guerra hi ha molta bellesa”

La Judit Ramos ha estat sis mesos amb les milícies de dones kurdes
Judit Ramos, brigadista internacional

Foto: 

CEDIDA
Ramos va participar en la creació d'una acadèmia per a dones brigadistes a Rojava
La Judit Ramos ha estat brigadista internacional a Rojava (Kurdistan sirià). L'any 2017, Ramos va estar sis mesos al costat de la milícia de dones kurdes, l'YPJ, i actualment està escrivint un llibre per fer difusió de la revolució kurda.
"Si alguna cosa són els kurds, és que són gent de les muntanyes, com nosaltres"

- Per què vas decidir formar part de la milícia de dones kurdes?
Em va arribar. Vaig estar parlant amb un amic del País Basc que venia d'allà. Ell es va posar en contacte amb mi i em va dir que estava tornant d'Iraq i em va explicar la revolució kurda, em va parlar del Kurdistan, la filosofia de la seva lluita i de mica en mica em va captivar. La revolució kurda encaixava amb els meus anhels, amb les meves creences, veia que hi havia un lloc al món on estaven portant a terme un model de societat diferent, de forma real.

- No coneixies la lluita de les persones kurdes?
No, i no hi havia estat mai, però va arribar un dia en que vaig decidir anar-hi. Vaig sentir un encaix intern molt significatiu, la realitat que em va explicar el meu amic encaixava amb quelcom molt intern meu, una part de mi molt veritable, molt real.

- Ets mare de dues nenes, com vas viure aquesta decisió des del punt de vista de la maternitat?
Un cop vaig prendre internament la decisió, em van caure al damunt les implicacions que això comportava. Abans de dir-ho a la gent, a la família, als amics, vaig esperar un temps per trobar els encaixos. Tinc dues nenes, una feina, una hipoteca... Vaig estar molt de temps resolent dins meu la qüestió de la maternitat, ja que havia de deixar les meves filles sis mesos sense mare. Ho vaig elaborar dins meu i em vaig dir que si sentia que hi volia anar, és que estava ben fet, que sortia d'un lloc bonic. Així que encara que des de fora podien sortir coses que ho embrutaven, ho anava netejant. Jo vull que les meves filles em coneguin i allò més real que els hi puc donar sóc jo, la meva naturalesa més espontània. Vaig estar tot l'hivern rumiant i a la primavera ja ho vaig sentir resolt en mi. Quan ho vaig explicar no em van entendre, només ho van fer els meus amics més íntims.

- Un cop a Rojava (Kurdistan sirià), no et deixaven estar a primera línia de front pel fet de ser mare. Quines tasques vas desenvolupar?
A priori tampoc tenia la intenció d'anar al front, ja que no tinc experiència militar. Vaig explicar que sóc psicòloga de professió i que potser era més útil aprofitar els meus coneixements. Quan vaig arribar, el front encara estava encès i els kurds estaven molt centrats en la guerra, per la qual cosa no hi havia molta infraestructura social per la gent de fora. Un cop allà, vaig optar per la part sanitària, que és el backstage de la guerra, i vaig estar a les cases de ferits. En un moment d'inflexió, la milícia de les dones em va proposar crear una acadèmia per a dones brigadistes internacionals, ja que n'existia una per a homes.

- Tu hi vas anar com a brigadista internacional, un concepte que ens transporta a la Guerra Civil espanyola. Hi ha molts brigadistes actualment?
Allà es veu com hi ha països del món que tenen molta tradició brigadista. Per exemple, a Estats Units o a França ser brigadista és un honor. En canvi, hi ha països al món on ser brigadista està buscat i perseguit com a pràctica il·legal. En d'altres, com és el cas de Catalunya, tenim la guerra molt recent, encara queden persones vives que van viure la guerra o la postguerra, així que encara hi ha molt de dolor i això fa que la gent vegi al brigadista com una persona valenta. Però si ho mires a nivell internacional, ser brigadista és normal, o no, depenent del país, ja que té a veure amb les seves circumstàncies històriques i culturals. Al Kurdistan hi ha pocs catalans i espanyols, però hi ha força americans, també he vist gent que ha tingut grans problemes per tornar al seu país, ja que ho tenien prohibit. Realment la proporció d'internacionals és molt baixa, i hi ha més homes que dones. És difícil arribar allà essent una dona com jo, amb filles, feina i casa. A Catalunya em deien que ho tenia tot, em preguntaven per què ho volia deixar. Jo els hi deia que allò que ells consideraven que era tot, per mi havia caducat. L'únic que no havia caducat era la meva maternitat, però també havia canviat.

- La lluita per l'autodeterminació de Catalunya parteix de la no-violència i el pacifisme. En canvi, al Kurdistan s'ha optat per la lluita armada. Com es justifica l'ús de les armes per la revolució?
Allà ho vaig entendre molt bé, sempre em venia la frase d'una cançó que diu: “Per quants camins l'home haurà de passar abans que se'l pugui escoltar”. Allà van arribar a un punt en el qual no tenien cap altre remei que armar-se, perquè la realitat kurda és una realitat d'exterminacions, de massacres, amb la presència de l'ISIS, que ocupava un poble de forma armada i s'enduia a les dones i les nenes com a esclaves sexuals, i torturava i penjava als homes. Quan a tu et venen amb una arma a disparar-te no pots portar un lliri a la mà ni alçar les mans, aquesta és la gran diferència. Jo vaig viure l'1 d'octubre des d'allà i els kurds em van preguntar perquè aixecàvem les mans quan ens venien a atacar. Em deien que quan ells acabessin ens vindrien a ajudar, jo els hi deia que si els necessitàvem els hi demanaríem. Aquests dies han vingut dues representats de la revolució kurda a Catalunya i han parlat d'autodefensa legítima, que no només es fa de forma armada. Elles ens han explicat que si haguessin tingut l'oportunitat de resoldre el seu conflicte sense les armes, ho haguessin fet. Però en el seu cas no tenien opció, bàsicament perquè les estaven matant.

- Quins són els punts clau de la lluita del poble kurd i com s'estan construint com a societat?
Diuen que estan esperant a acabar de lluitar per poder fer renéixer la seva societat, però això ja ho estan fent, paral·lelament a la guerra ja està renaixent aquesta societat. Ara tenen l'amenaça turca i han d'estar pendents que no els tornin a bombardejar. Els kurds tenen un lider ideològic, l'Abdullah Öcalam, que ha definit com a pilars d'aquesta societat la llibertat dels pobles, la dona, l'ecologia... també tenen una visió molt renovada de la religió. Volen que cada poble pugui expressar la seva identitat i conviure amb els seus veïns, és el confederalisme democràtic. De fet, no estan fent una revolució pel Kurdistan, volen que sigui extensiu a tot el món.

- Diríem que són feministes?
Sí. A mi no m'agrada el feminisme radical, jo vull que l'home i la dona es donin de la mà. Però les dones kurdes viuen enmig de l'Orient Mitjà, la seva realitat és diferent a la nostra, venen de l'esclavisme sexual i han agafat un arma per matar a qui les vulgui violar. Han dit prou. Allà tot el que diu la dona té un reconeixement, la paraula de l'home no passa per damunt de la de la dona, s'intenten resoldre els temes de forma paritària, allà la igualtat de gènere és molt real i efectiva. A Rojava ja ha marxat l'ISIS i volen viure d'acord a la filosofia kurda, la seva revolució no és armada, és una revolució per un canvi de consciència. La guerra acabarà quan acabi la idea de que l'home pot fer mal a la dona, quan es deixi de creure que la dona està per sota de l'home. La revolució encara té molt de camí. Cal tenir en compte que l'arma més gran que tenen és la unitat. Els kurds són una tribu, tenen una arrel molt lligada a la terra, això fa la seva lluita molt real. I és que la política està entesa des de la societat civil.

- Quina és la situació actual del Kurdistan?
Ells han declarat el Kurdistan sirià lliure d'ISIS. Però el Kurdistan té altres zones, que no estan alliberades. L'àrea de Turquia està a flor de pell, encara que no hi hagi atacs. Turquia ha fet una gran operació, amb bombardejos en una zona kurda. Turquia amenaça constantment amb bombardejos, per això els kurds estan fent moltes campanyes per fer visible la situació.

- Hi ha una visió idíl·lica del Kurdistan?
Viatjar a Rojava no és fàcil, ja que hi ha una guerra. És un poble que arrossega dolor, que té l'experiència de la traïció. Com a internacional no tens una estada fàcil, ja que la realitat que veus és molt dura, però quan tornes a casa, recordes la seva unitat i tot allò que estan construint. Ells t'obren la porta i et deixen veure casa seva. A la tornada prens consciència que són uns àngels guerrers. Estan malferits, però tenen els ulls plens de llum, tenen una força incandescent. Arribes d'allà totalment canviada, se't centrifuga l'ànima. També tinc clar que sóc catalana, allà estava disposada a perdre la vida, si així em tocava, però jo he tornat a la nostra terra i vull lluitar per la llibertat. Tinc una sensació de germanor entre ells i nosaltres. A més, si alguna cosa són els kurds, és que són gent de les muntanyes, com nosaltres. Parlen molt de la vida a la muntanya, viuen des de la muntanya, pensen des de la muntanya. Ells sempre em preguntaven per les muntanyes de Catalunya, com el Pirineu.

- Molts autors de l'Orient Mitjà parlen d'esperança a través de personatges i situacions límit, devastadores.
Darrere del paisatge duríssim de la guerra hi ha molta bellesa, hi ha bellesa perquè hi ha realitat. Es batalla fins a la mort per una qüestió d'humanitat. És inspirador. Em preguntava com pot haver-hi tanta bellesa darrera de tanta mort. Quan vaig tornar aquí ho veia tot de plàstic, em va costar més tornar aquí que integrar-me allà. A la nostra realitat falta molta veritat, falta molt coratge, falta molta acció i sobren moltes paraules. És molt difícil tornar d'allà, no tornes mai, és el teu refugi, tot i que representa una gran incomoditat. Tinguis la ideologia que tinguis, quan vas al Kurdistan hi ha alguna cosa que ens ressona a totes les persones.

També et pot interessar