Sandra March: “Les cicatrius són elements que ens identifiquen, que ens personalitzen i que parlen de la nostra història”

-  En quins camps t’has format?
Als 18 anys, com molta gent dels Pirineus, vaig anar a estudiar a Barcelona. No vaig començar a fer d’artista de seguida, sinó que vaig cursar magisteri d’Educació Especial. Treballava amb infants amb necessitats educatives i com a mestra de plàstica. Mentrestant, estudiava Filosofia i Belles Arts. No havia acabat la formació en Belles Arts quan vaig decidir fer alguna cosa en el món de l’art. No he deixat del tot l’educació, ja que continuo fent xerrades i tallers.

- Vas obrir-te camí com artista, com ha estat aquest procés?
Ha estat molt progressiu. M’he anat presentant a convocatòries d’exposicions, ajudes, subvencions, beques, residències... I les persones que he anat coneixent m’han proposat participar en exposicions.

- Quants anys de trajectòria portes?
Quinze, més o menys. Jo calculo que vaig començar cap als 30. A la Seu ja he fet vàries exposicions, sempre m’han obert les portes. És un dels llocs on he fet més coses.

- Quines exposicions has portat a l’Alt Urgell?
Primer de tot, un treball fotogràfic que vaig fer durant la carrera per parlar de l'amor des de diferents punts de vista. Era un muntatge amb ninots petits de fusta i fotografies en blanc i negre i estava basat amb els títols de contes de Pere Calders. Després vaig fer un projecte amb la meva mare, inspirant-me amb la polleria que els meus pares havien tingut a La Seu. Vam reproduir la botiga a mida real amb feltre, era una instal·lació biogràfica perquè explicava la vida dels meus pares a través de la seva professió. Un altre projecte va ser “La silla de la reina”, que tenia com a objectiu donar referents femenins a altres dones des d’un punt de vista irònic, ja que vaig fer una col·lecció de petites cadires, com les de les cases de nines, i a cada una d’elles els hi vaig fer un vestit que representava una dona. Les presentava en capses de col·leccionables i hi havia representades dones de diferents àmbits: cultura, ciència, filosofia, art... Era una col·lecció de dones tractades com a objectes, però que s’havien imposat.

- Alguna més?
Vam fer un treball amb una noia poeta a partir d’uns dibuixos que jo havia fet de carn: un tros de bistec, un tros de pollastre, un tros de gamba... Eren reflexions entorn de la mort i com mengem carn morta per alimentar-nos, menjar mort. Es tractava de poemes curts que havíem imprès en papers per embolicar la carn de les carnisseries. L’acció la vam fer a La Seu el dia de Sant Jordi i durant aquella jornada algunes carnisseries van embolicar la carn amb aquests poemes. També es van exposar els papers que es van fer, un petit vídeo del dia i es va fer una instal·lació amb caragols que es deia “El cargol exquisit beurà vi nou”, seguint el joc del cadàver exquisit que van inventar els surrealistes. Cadascun dels caragols tenia una paraula a la closca i quan s’anaven movent escrivien poemes; era una instal·lació amb animals vius. Finalment vam alliberar els caragols poetes al riu i vam fer una cargolada amb els altres cargols. Una mica contradictori.

- La vida és així.
Uns els vam alliberar i els altres van caure a l’olla.

- Has parlat sobre tres temes: els orígens familiars, la relació entre la mort i la vida i qüestions de gènere.
Reflexiono sobre les històries quotidianes, històries que ens poden passar a tots i a totes. També sobre el gènere i el treball amb el cos, al cap i a la fi, el cos menja, el cos es mor, el cos es fereix... Els estudis de filosofia m’ajuden en la reflexió, la recerca, en posar una base.

- D’on surt l’exposició 'Que nos zurzan'?
Aquesta exposició parla de les cicatrius. Jo tardo bastant en fer els projectes perquè van evolucionant, aquest el vaig començar fa uns cinc anys, en un moment en el que vaig descobrir el Kintsugui, un art japonès que repara la ceràmica. El Kintsugi, enlloc d’amagar la fissura, la realça amb pasta feta d’or, plata o platí. Va arribar un moment en que es va posar de moda la ceràmica reparada, es tracta d’una ceràmica que explica una història i resulta més forta, més resistent. Això em semblava que podia crear un paral·lelisme amb les nostres cicatrius. A més, vaig fullejar el llibre de l’última sessió de fotografies amb la Marilyn Monroe, on el fotògraf explica que va ser l’única vegada que ella es va deixar fotografiar una cicatriu que tenia, ja que s’avergonyia molt d’ella. Les cicatrius són elements que ens identifiquen, que ens personalitzen i que parlen de la nostra història, però sovint les amaguem. Però tenim una forta pressió perquè el nostre cos sigui blanc, sense marques, sense pèl... Es tracta d’acceptar les cicatrius i transformar-les en quelcom bonic. Vaig fer una crida a través de xarxes socials perquè la gent que volgués m’enviés una fotografia de les seves cicatrius amb una petita història explicant què havia passat.

- Quins materials i tècniques has utilitzat?
Sempre he seguit el fil conductor del cosir, per això es diu 'Que nos zurzan', ja que la cicatriu és un cosit de la pell. He transformat les cicatrius en vestits. De vegades els vestits s’empren per amagar les cicatrius, però jo volia generar el contrari: ensenyar-les. De vegades els vestits són considerats una segona pell, per això volia brodar les cicatrius a la roba. A més, he volgut reafirmar la cicatriu com un trofeu, un premi per haver superat alguna situació. Seguint aquesta idea vaig fer joies, que també incorporaven una part tèxtil. Per últim, em vaig imaginar els solcs que tenen les cicatrius per transformar-los en un vinil, en un disc, per tal de veure com podrien sonar aquests solcs. Per fer-ho possible, em vaig inventar unes partitures de música que una compositora va interpretar.

- Quina ha estat la rebuda de l’exposició a La Seu?
Ha vingut força gent i en general agrada. El dia de la inauguració vam fer una dinàmica, vam repartir unes mascaretes amb cicatrius estampades i la gent se les havia de posar per entrar en aquesta espècie de quiròfan o hospital, per tal de trencar esquemes i endinsar-se en un món que té a veure amb les cicatrius i la cura. Això va descol·locar a la gent, però tothom es va posar la mascareta per seguir el joc.

- Quina opinió tens de les propostes artístiques que tenen lloc als Pirineus?
Sempre es podrien fer més coses, inclús a Barcelona, com més millor, però penso que aquí s’està fent un gran esforç, sobretot en els últims anys. Quan jo era petita no trobava gaires opcions per fer dibuix o pintura i ara hi ha l’escola d’art. Els infants de l’escola poden venir a veure les exposicions d’aquesta sala, així que penso que s’està canviant i cap a bé. Anem pel bon camí.

- Quina relació tens amb el territori des de la vessant artística?
A mi m’agrada venir a La Seu, on sempre em reben bé i intenten que les meves propostes tirin endavant. Em sento molt cuidada en aquest sentit. Aquí potser no arriben tants mitjans ni tenim tants recursos, però ens adaptem.

- Estàs treballant amb alguna altre projecte?
Estic desenvolupant una idea que té relació amb el cos i les cases, m’inspiro amb les dues últimes cases on he viscut. En una hi tenia una pintura que es podia treure com si fos una pell, així que la vaig arrencar. I en l’altra, vaig fer un paper amb dibuixos de la meva estada allà, així que vull mostrar les pells de les dues cases.