Alejandro Gamarra

Foto: 

CEDIDA
La ruta està pensada per a gent habituada a fer etapes llargues de muntanya

Alejandro Gamarra: “Muntanyes de llibertat supera moltes de les rutes més famoses dels Pirineus”

La travessa segueix camins d'exili entre el Pallars Sobirà i l'Arieja
Ivet Eroles
,
20/12/2019
Entorn
L'Alejandro Gamarra va ser guarda del refugi de Certascan (Pallars Sobirà) al llarg de 35 anys. Durant aquella etapa va crear les travesses La Porta del Cel i Muntanyes de llibertat. Aquesta última és una ruta transfronterera, entre el Pallars Sobirà i l'Arieja (França), que ressegueix els camins d'exili de jueus i jueves que escapaven de l'Holocaust i el govern de Vichi. També segueix les passes de les persones republicanes que van deixar enrere els paisatges de Guerra Civil i Postguerra a Catalunya. Camins d'anada i tornada perseguint la llibertat.
"En general, ningú parla de la Guerra Civil"

- Com va sorgir la idea de crear Muntanyes de llibertat?
El dia que van inaugurar la Presó-Museu del Camí de la Llibertat Sort em vaig trobar a l’historiador Josep Calvet, que en aquell moment era bomber voluntari de La Pobla de Segur. Ens coneixíem perquè ell feia el manteniment de les emissores de ràdio del refugi. Em va preguntar si coneixia el recorregut d’Aulus-les-Bains (Arieja) a Certascan i em va explicar una mica la història de les rutes d’exili. Vaig pensar que seria interessant crear una travessa que tingués contingut històric, però no acabava a decidir-me ja que no sabia quants anys podria seguir al refugi pels problemes que tenia amb una comunitat de propietaris de la muntanya i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Finalment, cap al 2014 em vaig animar a muntar-la. Va ser complicat poder tirar endavant la travessa, per la pressió dels propietaris, però s’ha pogut demostrar que els passos per on transita la ruta són camins utilitzats històricament i, per tant, públics.

- Què creus que fa atractiva aquesta travessa? Què la diferència d’altres rutes d’exili?
Els paisatges són increïbles. Fa poc la va fer el Marc Garriga, el director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, i la va comparar amb la ruta que transcorre per Ordesa. Des del meu punt de vista, Muntanyes de llibertat supera moltes de les rutes més famoses dels Pirineus. És una travessa de gran bellesa, és molt salvatge i això li dona un encant especial. A la guia de la ruta es descriu la història d’alguns jueus i jueves que la van utilitzar, així que poder caminar i tenir accés a aquesta informació fa que sigui una experiència molt més tendra, arriba més a l’ànima. La història li dona un valor afegit. A més, tot el que no costa no té al·licient, el premi més gran és cansar-te.

  • imatge de control 1per1

- Deus haver descobert un grapat d’històries, com la de la Jeanne Rogalle i Claude Henle, ens la pots explicar?
La Jeanne Rogalle, el seu pare i el seu futur marit van ajudar a fugir un grup de persones jueves des d'Aulus-les-Bains fins al Port de Guiló, l'entrada a Catalunya. Entre d'altres persones, al grup hi anava una família amb un bebè, els seus pares i la padrina. Un cop la Jeanne ho va explicar va rebre nombrosos reconeixements, ja que fins aleshores la història no havia sortit a la llum, només existia en la memòria de la gent que vivia a Aulus-les-Bains. Al Pallars també passa, en general, ningú parla de la Guerra Civil. Quan es va conèixer la història, es va seguir el rastre del bebè, que es diu Claude Henle, i el van trobar a Canadà, on havia format una família. Així, la Jeanne i el Claude es van poder retrobar de nou. Jo vaig poder conèixer la Jeanne en persona, abans de morir el 2015. Ella m’explicava que en aquell temps cada cop arribaven més jueus a Aulus-les-Bains, on hi havia un centre de confinament. El 5 de desembre del 1942, quan aquest grup va creuar els Pirineus, no hi havia controls, ja que normalment per aquelles dates hi havia neu, però aquell any encara no havia nevat. Les ràtzies contra els jueus s'anaven incrementat i per això van optar per fugir de França cap a Catalunya. De fet, la ruta de Muntanyes de llibertat la fem en sentit invers ja que l’etapa d’Aulus-les-Bains fins al port de Guiló és molt dura.

- Com va ser la seva fugida?
El grup que portava la Jeanne i el seu pare va començar a caminar a les quatre de la matinada. Durant el trajecte es van trobar amb un altre grup de jueus, liderat pel futur marit de la Jeanne, que havien començat a caminar a les 12 de la nit. Van arribar al Port de Guiló a les quatre de la tarda. Havien de començar a caminar de nit per passar desapercebuts i evitar els lladrucs dels gossos i els controls. Tot i que no hi havia neu, si que hi havia moltes basses gelades al costat de la cascada d’Ars, això era perillós i havien d’anar en compte. Els que aconseguien arribar a Catalunya es dirigien cap a Tavascan, on hi havia un quarter de la Guàrdia Civil, de fet, encara existeix la runa. Allà agafaven els jueus i els portaven als hostals i a habitacions de Tavascan. En aquell moment la carretera de les Valls de Cardós s'acabava a Ainet, no arribava fins a Tavascan, així que s'havia de fer el trajecte a peu. A Ainet cada dia hi pujava la “lechera”, el camió amb la llet. Els Guàrdia Civils portaven els jueus d'Ainet a Sort amb un Land-Rover o amb la “lechera” fins a la presó de Sort. També hi havia una organització internacional que ajudava als jueus i les jueves i que pagava a l'Hostel Pessets per allotjar-los. Alguns d'ells eren portats a Viella, aquests ho tenien magre, perquè els retornaven a França. Altres van poder anar fins a Barcelona per embarcar en un vaixell rumb a Estats Units, que és el que va fer la família del Claude Henle. Però la majoria de persones jueves que entraven a Espanya eren portades a la presó de Miranda d'Ebre i moltes eren retornades a França.

- La travessa Muntanyes de llibertat també ressegueix els camins d'exiliats republicans. Coneixes alguna història?
En sabem menys. Quan va caure el Front d'Aragó va venir molta gent cap aquí, tot i que aquests passos són dels més difícils del Pirineu, quan venien aquí és perquè no tenien més opció. Molts d'ells van passar pel Port de Tavascan i alguns van acabar al camp de concentració d'Argelers-sur-Mer, d'altres van poder anar al Front de l'Ebre. Quan els nacionals van arribar a les Valls de Cardós, els veïns i veïnes de Tavascan, Lladorre i altres localitats properes van fugir pel Port de Tavascan. Actualment hi ha molts pallaresos que viuen a França. El Port de Tavascan és més senzill i baix que el Port de Guiló, la pujada és més progressiva. També cal tenir en compte que hi havia les bordes de Noarre, on s'hi amagaven algunes persones.

- Quin és el nivell d’exigència de la travessa?
L'exigència és alta, sobretot per la llargada de les etapes i els desnivells. A nivell d'orientació no és molt complexa, és més senzilla que La Porta del Cel. És per a gent que camina per la muntanya habitualment i que fa etapes llargues.

- Quan l'aconselles realitzar?
La temporada normalment comença al juny, però depèn de l'hivern anterior. Al juny és provable que hi hagi neu i amb neu és molt complicada. Per exemple, al Port de Guiló amb neu es necessita piolets i grampons, ja que hi ha molta pendent, però a principis de juliol aquest coll ja acostuma a no tenir neu. Els refugis tanquen a finals de setembre i és aconsellable anar-hi quan són guardats.  

- Quina impressió s’han emportat les persones que han viscut aquesta experiència?
Molt bona, per no oblidar, tant a nivell paisatgístic com històric. Des de l'inici de la ruta, unes 100 persones per temporada fan la travessa a través nostre, ja que centralitzem les reserves als refugis i donem suport en organitzar la ruta. Però no podem comptabilitzar aquelles que la fan per lliure. És cert que hi ha molta gent que opta per fer cims coneguts, com la Pica d'Estats, per on transcorre La Porta del Cel. A més, és una ruta que no la pot fer la gent que no està acostumada a fer muntanya. Al web oferim variants de la travessa que són més assequibles. De fet, hi ha un grup organitzat de persones jueves que a través d'una empresa fan la ruta de Graus a Tavascan, que és més senzilla.

  • imatge de control 1per1

- Muntanyisme i memòria històrica haurien d’anar més sovint de la mà?
Sí. No ens hem d'oblidar dels republicans. Al llibre i la pel·lícula “Les veus del Pamano” hi apareixen el maquis, que van entrar pel Port de Tavascan. Cal recordar que un dels pobles amb més drama del Pallars va ser Rialp, on els franquistes van assassinar a molta gent. Quan els anarquistes de Tremp van dir que s'havia de matar el capellà de Rialp, la gent del poble no ho va voler fer, però quan van arribar els nacionals, aquests van afusellar a moltes persones.

Més informació: 

A

També et pot interessar