Colm Tóibín: “El llibre pertany al món i no a tu, tu només ets el seu escriptor”

- Com comença la teva relació amb Farrera?
L'any 75 va morir Franco i tothom que treballava en el món de l'educació tenia 10 dies lliures. Un amic meu es va trobar un altre amic a la Rambla de Barcelona i li va explicar que aprofitaria per visitar un poble del Pirineu que estava gairebé abandonat. I el meu amic, que també era irlandès, s'hi va sumar i va venir a passar uns 8 dies a Farrera, a Ca la Maria. El mes de març de l'any 76, ell em va explicar que aquest era un lloc preciós i vam venir amb ell i la seva companya. Vam passar uns dies a Ca la Maria i més endavant ells van venir a viure aquí i van tenir una filla. Jo els venia a visitar de tant en tant, ja que per a mi era un lloc una mica solitari. Si estàs en una ciutat pots anar al cinema o al bar, pots tenir una dia ple de coses, de persones i d'amics, però aquí no, tot és una mica més intens. Tot i així, a partir dels anys 90 vaig començar a venir més sovint i se'm feia més fàcil estar aquí, així que vam rehabilitar un antic paller com habitatge. Abans venia durant l'hivern, però ara no puc perquè estic a Nova York, i m'estic aquí durant l'estiu. Quan estic a Farrera treballo cada dia, aprofito per escriure.

- Què t'aporta Farrera a diferència dels altres llocs on estàs durant l'any?
Normalment tinc tot el dia lliure, no he de fer res, només menjar una mica. Així que puc treballar més intensament. Em puc dedicar més a la feina. Quan acabo la pàgina que vull escriure em puc tirar a la piscina.

- És una recompensa! El fet que sigui un entorn natural t'ajuda?
Sí, és molt tranquil. Les últimes hores del dia són espectaculars. El sol, les muntanyes, els ocells...

- Dins la teva creació literària apareix el Pallars o el Pirineu?
La meva primera novel·la, que es diu 'El sud', tracta d'una artista irlandesa que arriba al Pallars als anys 50, durant la dictadura. Ella abandona el seu marit a Irlanda i passa pel Pirineu. Després va a Barcelona i torna a Irlanda, però ella viu uns anys aquí. També vaig fer un conte llarg que es diu 'Un llarg hivern' i està inspirat en una història de Farrera, la desaparició d'una dona del poble durant l'hivern, en plena tempesta de neu. I tinc un altre conte més que es diu 'Estiu del 38'.

- Has participat fa poc en un acte a Sort amb altres escriptors del Pirineu.
He llegit 'Pedra de tartera', de Maria Barbal, i és un llibre meravellós. És molt especial. L'estil, la psicologia, la manera d'adonar-se de les coses... m'agrada moltíssim. L'altre escriptor que va participar a l'acte es diu Colin Barret, és un escriptor irlandès que ha fet un llibre de contes i ara està escrivint una novel·la. El seu llibre de contes tracta de la part secreta d'un poble, on hi ha violència i problemes socials i domèstics. Hi apareixen famílies que viuen en un poble que aparentment sembla força normal.

- Què passa amb els irlandesos i el Pallars? Sou molts.
El meu amic va descobrir aquest lloc i hem vingut tots!

- Quina relació mantens amb aquests escriptors?
Vaig anar a un concert de música clàssica a Rialp i m'hi vaig trobar a la Maria Barbal. Això és increïble!

- Quins temes abordes habitualment als teus llibres?
Depèn del llibre. Vaig escriure un llibre que es diu 'Brooklyn', que en van fer una pel·lícula, i explica la història d'una noia de 20 anys que marxa sola del meu poble als Estats Units, on hi passa uns anys i després torna. Ella es casa amb un americà però quan torna a Irlanda coneix un noi irlandès. Va segons el llibre.

- Són temes que d'alguna forma coneixes?
Sí. Jo havia anat als Estats Units. No sóc una noia ni vaig viure als Estats Units durant els anys 50, però conec les sensacions i emocions que es viuen en una experiència així. Jo havia anat a passar tres mesos a Texas, és un lloc una mica difícil si no ets d'allà, i vaig tornar a Irlanda i immediatament vaig començar a treballar amb el llibre de 'Brooklyn' perquè pensava en la tristesa de sortir del teu país i viure a l'estranger. No t'acabes d'acostumar a la manera de viure del nou país i pots perdre dos països, mai ets americana ni tampoc irlandesa. Vius en el mig. O per exemple, vaig escriure 'Un llarg hivern' des de Farrera, durant l'hivern. Aquí hi ha un fenomen que no es produeix al meu país, és la borrufa. Per escriure la història 'Estiu del 38' vaig parlar amb un historiador sobre la Guerra Civil. Ell em va explicar que durant els anys 80 un ex-general franquista va visitar el Pallars per recordar on van passar certs fets històrics. Al mig de La Pobla de Segur es van trobar una dona i el general la va saludar pel seu nom. I és que resulta que durant dos mesos, a l'estiu del 1938, no hi havia nois a La Pobla, se n'havien anat o fugit, i la població estava plena de soldats de l'exèrcit de Franco. Gent del sud amb guitarres i vi, cada nit hi havia festes al riu i les noies hi baixaven per ballar una mica. A mi em va semblar molt interessant, quina ironia de la història!

- Amb una idea és possible escriure una novel·la? O en necessites moltes?
Pots començar amb una idea, però l'has de deixar en pau, no l'has de forçar, sinó esperar. Com una planta. I potser un any després ja està al teu cap, la pots veure més intensament, més clara. El que necessites és un ritme, una melodia. En un moment t'arriba una frase i l'escrius, així hauràs començat el llibre. Això es pot dir inspiració, però no ve dues vegades. El que has de fer és escriure, treballar cada dia. Utilitzes les teves experiències com una metàfora, totes les coses que saps, fins i tot les més petites. Treballes amb allò quotidià, familiar, i també amb coses inventades. En fas una barreja.

- Com crees els personatges?
Ho faig molt lentament, utilitzant els detalls. En lloc d'explicar al començament del llibre com és aquell personatge, el que faig és dramatitzar un moment durant la seva vida. Normalment jo treballo en la tercera persona i faig com un pintor, dono pinzellades d'informació sobre el personatge. Construeixo una persona detall a detall. No ho explico, ho demostro. I aquesta és una diferència molt important. Construeixes el personatge per implicació i no per explicació.

- A què dones més importància, a la trama o a la forma?
Has de tenir una trama, si no la tens hi ha conflicte. Però dins d'això has d'escriure bé, o intentar-ho.

- Quan acabes una novel·la, quin procés vius?
Acabar és difícil perquè sempre estàs reeditant, fins el dia que l'has d'acabar. Al final ell llibre pertany al món i no a tu, tu només ets el seu escriptor.

- El teu últim llibre ('Mares i fills') és un recull de contes. En què es diferencia respecte les novel·les?
Al principi trobava molt difícil escriure contes. Havia escrit tres o quatres novel·les abans. M'apareixien les frases dels contes i els vaig començar a escriure. Un conte és molt més delicat, és com escriure una cançó. Cada moment ha de funcionar.