Iñaki Rubio: "Viure a la frontera et posa en un altre mapa mental que et construeixes tu mateix"

- Parlem de ‘Bestiari pirinenc’ però la veritat és que ja havies retratat la quotidianitat d’Andorra, també a través dels contes, a ‘L’altre costat del mirall’ (Pagès Editors, 2015). Què té la gent dels Pirineus que et dona tant de joc literari?
Són particulars. Els Pirineus són lloc de frontera i aquests llocs sempre donen molt de joc. Hi ha un determinat tipus de personatges que en aquests contextos afloren, com ara els contrabandistes, per exemple, però no només. Viure a la frontera et posa en un altre mapa mental que et construeixes tu mateix. Malgrat que sigui un artifici, sempre tens aquesta frontera molt present, encara que, a la vegada, també sigui una quotidianitat. Al mateix temps, penso que les fronteres també les portem a dins. La particularitat de la gent dels Pirineus, almenys la que a mi m’interessa, és el fet que ha viscut una història molt accelerada. En només dues generacions, han passat d’anar en carro i mula o a peu a tot arreu, com aquell qui diu, a tenir el territori cosit de carreteres i amb la modernitat de les estacions d’esquí i el turisme que ha arribat de cop. És com si no s’hagués tingut massa temps d’assimilar aquest canvi. Al llibre, a més, jo he intentat també posar el focus en la gent gran. Als Pirineus, el despoblament va arribar amb la migració cap a la ciutat i ara comença a haver-hi un cert retorn cap als pobles però amb una mentalitat diferent. En canvi, la gent gran que no s’ha mogut, sense dir-t’ho explícitament, et transmeten que han viscut aquest canvi i que s’han adaptat a la vida moderna, però que, a la vegada, se senten fora de lloc. És molt paradoxal. El context social ha canviat tant, que se senten estranys, com si els haguessin canviat el poble. Hi ha una polarització molt gran i que coexisteix simultàniament.

- De fet, al primer relat de ‘Bestiari pirinenc’, tires enrere en el temps i transportes el lector fins a l’antiga fira de Salàs. D’entrada, ja poses de manifest aquest contrast que comentes...
Buscava aquest contrast sense dir-ho jo, però per fer que el lector se n’adonés. El primer relat, justament, està inspirat en les coses que em va explicar un antic rambler. El personatge està inspirat en ell: un antic rambler que, quan era petit, portava les mules a la fira de Salàs amb el seu pare. Et donen aquesta perspectiva, de com s’han anat adaptant, però d’una manera diferent.

- Al llibre et demanes si la visió melancòlica del passat dels petits pobles dels Pirineus es deu al fet que molts ara s’han convertit en segones residències o si és a causa de la idealització d’un passat bucòlic que, vist des de l’actualitat i pel que hi narra, tampoc era tan fàcil. N’has arribat a alguna conclusió?
Primer, dir-te que si ens traslladessin ara de cop i volta cinquanta o seixanta anys enrere, ho passaríem malament i no hi duraríem ni cinc minuts. Patiríem! [riu] Crec que aquesta idealització té a veure amb la necessitat de crear una identitat. En general, tots necessitem mantenir la identitat, però quan el territori i el paisatge humà s’han transformat tan ràpidament, es deshumanitzen i es deslocalitzen. Les estacions d’esquí són totes iguals, per exemple. Es perd identitat. Les persones necessitem mirar aquest passat i reconstruir-lo. Evidentment, l’idealitzem. Mirem les postals en blanc i negre i sembla que tinguem melancolia d’una cosa que, realment, no hem viscut. Això és paradoxal perquè, com et deia, si ens hi transportéssim, no hi duraríem ni cinc minuts.

- El llibre, però, comença amb una cita d’Antoni Puig al ‘Politar Andorrà’ (un recull dels costums d’Andorra de l’any 1763): “Conservar las antigallas tan que se pugue, y encara que algunes apareyxen ridícules és perquè no penetram bé sa finesa”. Comparteixes aquesta afirmació?
Faig un joc amb les cites que apareixen als diferents capítols del llibre. La descodificació d’aquesta cita la trobes al final de tots. Al principi pots interpretar que el Pirineu s’ha modernitzat de cop i ha menyspreat durant molt de temps tot el que era vell, les antigalles, sense valorar-les ni apreciar-les. Això és vàlid, però penso que, al final del llibre, al personatge del periodista que apareix al darrer relat, li van sortint aquestes frases del 'Politar Andorrà' i del 'Manual Digest', que són llibres bastant antics, però que, en el fons, les descodifica com si fossin una cosa moderna i crítica. “Hem de valorar més les coses antigues”. En realitat, però, en el moment que les van escriure, eren d’una ideologia extremadament conservadora. La gràcia, per a mi, és que hem fet tant el tomb, que una cosa que era conservadora, ara ens sembla molt crítica i molt moderna. [riu] Diem que hem de valorar les coses antigues, però en realitat, fer això, de modern, no en té res. Al llibre, també intento fixar-me en aquesta mirada cap al passat social i històric que idealitzem, a nivell personal. En general, reconstruïm el nostre passat i evoquem èpoques bones mentre el tendim a idealitzar perquè eliminem els mals records i magnifiquem els bons. Reconstruïm però es pot dir que quasi reinventem els records.

- El “bestiari” de personatges que presentes és força divers, però alguns transcendeixen el territori al qual se’ls ubica. Podríem dir que són pirinencs però amb tocs de globalitat?
Sí. N’hi ha que són molt pirinencs, però n’hi ha de molt transversals. Ara mateix penso en la directiva d’Andorra Telecom, que és un tipus de personatge que ens el trobem a tot arreu...

- Justament un dels “personatges” constants en els relats és Andorra Telecom...
[riu] Sí! Una part del llibre el vaig escriure durant el confinament. El relat 'Off line' és sobre això mateix. Volia escriure sobre la pandèmia i el confinament, però en necessitava fugir, per això en surt un relat que parla de la pandèmia sense aparentment parlar-ne. Durant el confinament, tots vam acabar hiperconnectats a través les xarxes i tancats a casa. Jo vaig acabar tan saturat que vaig imaginar que passava just el contrari: que el virus que ens afectava era informàtic i ens quedàvem sense connexions. D’aquí, en van sortir les idees del personatge de la directiva d’Andorra Telecom perquè, clar, vivim en un món en què la tecnologia, no sé si dir que és la nova religió, però té una presència absoluta a les nostres vides. A 'L’altre costat del mirall' ja havia parlat també bastant de la tecnologia i de l’ús que en fem. És un tema que m’agrada tractar.

- En tot cas, la sensació existent fins ara que els Pirineus són lluny de tot i que tot el que hi passa allà és una altra història, queda desterrat amb aquest llibre?
Una mica, reivindico això. La imatge tòpica, la té al cap la gent de fora del territori. La gent que no és del Pirineu projecta aquesta imatge que ells tenen a dintre cap al Pirineu, però en realitat, és un territori com qualsevol altre, en aquest sentit. Tot i això, cal dir que estem comunicats, connectats, però la sensació de marginalitat la seguim tenint. Parles amb gent de la Cerdanya, de la Seu, de l’Urgell, del Pallars, i tots tenim aquesta sensació d’estar oblidats i de només interessar per a les segones residències i l’esquí.

- ‘Bestiari pirinenc’ està format per 10 contes i alguns s’entrellacen entre ells i permeten descobrir una trama des d’un altre punt de vista. Com ha estat aquest exercici perquè no n’acabés sortint el mateix conte dues vegades?
En el meu primer llibre, 'Trencadís' (Editorial Andorra, 2011), vaig ser fins i tot molt més rebuscat fent aquest exercici. Era el repte de buscar-li els límits al gènere curt, al conte, però també a la novel·la. És a dir, tu pots llegir un conte de manera autònoma, però no pots fer-ho amb una novel·la. Fer aquest joc, aquest híbrid, que no és una novel·la però que tots els contes vagin enllaçant-se em semblava divertit. Llavors, també hi ha els jocs de perspectiva, que en aquest llibre tenia especialment interès per suggerir el tema de les segones oportunitats. Segons com mires les coses, la teva perspectiva és una i, en canvi, si et poses en el punt de vista d’un altre, canvia. Molt sovint no ens acabem de posar d’acord. El mateix passa si mirem les persones. Si jo miro algú de la feina, per exemple, n’acabo tenint una versió estereotipada. Al final, el redueixo. Per tant, no li dono una oportunitat de conèixer-lo en altres contextos que em poden fer canviar la meva visió sobre ell. No li dono l’oportunitat i, en el fons, tampoc me l’estic donant a mi per superar la mandra de pensar en estereotips. Això dels punts de vista i de reprendre personatges o, fins i tot la mateixa història pràcticament, però des del punt de vista d’un altre, justament em permetia suggerir tot això. Era el repte que el lector anés seguint el fil, fins i tot quan la història és circular o redundant, o pràcticament no hi ha història. Volia que al lector també, aquest exercici, li servís com a mirall perquè, d’alguna manera, és un problema transversal de comunicació, d’entendre’s.

- És el teu tercer llibre de relats curts. Pel que em deies ara, escriure’n comporta més feina que, per exemple, escriure una novel·la?
Crec que la feina és la mateixa, en realitat. Evidentment, si t’has de posar a escriure una novel·la de 400 pàgines, demana molt més temps. El que jo reivindicaria del conte és el fet que tu, quan agafes un llibre de relats, si les primeres pàgines del primer que hi llegeixes ja no t’agrada, pots passar al següent. No tenim massa compassió ni som massa condescendents amb els contes. Si no ens funciona, el fulminem. En canvi, una novel·la pot tenir deu pàgines dolentes i te les empasses. Fins i tot, després no te’n recordes que aquell capítol era un rotllo. No crec que sigui més difícil, però la recepció del lector és més exigent amb el conte.

- És més exigent tot i que, malgrat que afortunadament ara ja no és una idea tan generalitzada, sempre s’ha considerat el conte un gènere menor. Per què no se l’hauria de considerar així?
Per descomptat. Cada cop està menys estesa aquesta idea, també perquè en català tenim grans contistes, però el lector mitjà sí que continua tenint aquesta noció. Quan algú sap que escric contes, li he d’especificar que no es tracta de contes infantils. És una mica ridícul, però hi ha de tot al món! [riu] Els editors, a més, pensen que els contes no són comercials, però si no publiquen contes i no eduquen el lector a acostumar-se a llegir llibres de contes, s’acaba entrant en un cercle perniciós perquè mai educaran el lector si no els troba amb facilitat. Entenc que els editors s’hi juguen els diners, però. Els mitjans de comunicació també són importants en aquest sentit perquè sou mediadors. Aquesta entrevista, amb motiu d’un llibre de contes, s’agraeix molt però en general, als mitjans, es parla d’altres gèneres. Per altra banda, jo penso que el conte està molt adaptat a la vida actual. Tots tenim menys temps per llegir en el nostre dia a dia.

- Al llibre hi surt l’expressió “mort, qui t’ha mort?”, provinent d’una tradició que feia que es fes aquesta pregunta als morts de forma violenta. Si no m’equivoco, el proper llibre que publicaràs aquesta tardor tindrà aquest títol. Què hi trobarem?
El publicaré amb l’editorial Comanegra i és un gènere híbrid que tant podria ser una novel·la de no-ficció, perquè és un cas real, com una crònica novel·lada. Hi explico un cas històric d’Andorra, però que penso que és universal. El localisme màxim és universal. Està ambientat a mitjans del segle vint, a l’època de la Segona Guerra Mundial, quan Andorra fa la primera passa cap a la modernitat. I no només Andorra, perquè també parla del context europeu i com el món, en aquells anys, va començar a canviar. És una història real escrita després d’haver fet molta recerca i d’obtenir molta documentació, i amb morts, per això el títol del llibre és 'Morts, qui us ha mort?'. Aquesta pregunta la feien els batlles a les persones que havien mort d’una manera violenta. És una manera molt particular, d’una banda, per certificar la defunció i, per l’altra, per començar l’aixecament del cadàver i la recerca del culpable. Li picaven al cap i li preguntaven això: mort, qui t’ha mort? Espero presentar-lo a la Fira del Llibre del Pirineu, que se celebra a Organyà a primers de setembre.