En el bon nom de la Universitat

Opinió
,
dilluns, 17 setembre, 2018
"Estic farta que una formació seriosa com és la universitària es vegi embrutada per les ànsies “de fer el fatxenda""

Escric aquestes línies amb el cap (i amb el cor) calent! Ho reconec, ja d’entrada, perquè això condiciona el to dels meus pensaments. Reafirmo: el to, que no el missatge, ja que la situació no és per menys, i crec fermament que una paraula en alt a temps sempre és millor que callar-la per sempre.

Em sento indignada, estafada i ridiculitzada.

Lluny estic de jutjar els encarcarats engranatges del sistema administratiu (l’educatiu, inclòs!), però el que no concebo de cap de les maneres és la prostitució i el menysteniment que encobreix darrerament el sistema universitari estatal.

N’estic farta! Farta de la comèdia que els polítics de corba i talonet utilitzen per inflar els seus currículums formatius (i qui sap quins més). Farta que se’n riguin dels esforços dels “pringats” i “pringades” com jo mateixa que ens hem pagat, redactat i finalitzat tots i cadascuns dels nostres treballs universitaris (inclosos els finals de MÀSTERS i el súmmum d’exigència, el DOCTORAT).

Estic farta que una formació seriosa i rigorosa com és la universitària es vegi embrutada per les ànsies de protagonisme i “de fer el fatxenda” d’una part dels representants dels partits polítics, ja que suposen una burla en tota regla, i en la nostra pròpia cara, de tots i cadascun dels alumnes que hem tingut la sort de trepitjar la Universitat per donar el màxim de nosaltres mateixos –i amb això em refereixo a donar el màxim intel·lectualment parlant, lògicament–.

Crec que el més sincer i el més sensat, i l’única manera de que tingui alguna possibilitat d’esborrar el descrèdit que arrossega, és que tota aquesta cúpula política arc iris es deixi de romanços, que tregui dels seus currículums tota aquella formació que no ha finalitzat (i que ni tant sols ha començat), i que deixi de riure-se’n dels qui hem sofert i superat aquesta carrera de fons. Ja que ni tant sols en el seu selecte imaginari cuit en els despatxos de luxe, les segones residències i les universitats privades, són capaços d’imaginar la suma d'esforços que impliquen aquestes formacions. No són conscients de les nits en vetlla que hi ha al darrera, dels diners de les matrícules i de tantes altres taxes que no paren de pujar, dels costos i les dificultats dels viatges i les estades de recerca, de les paperasses de les beques, dels pagaments interminables de dipòsits i lectures, de les impressions i reimpressions, de les notes de peu de pàgina desquadrades, de les maquetacions manuals de milers de pàgines, dels neguits del qui s’ha d’aixecar i parlar davant dels tribunals educatius i, en definitiva, de la superació d’un repte personal i professional tan gran, i tan honorable, com és ser llicenciat / graduat / màster o doctor.

La política no ho ha de ser tot en un Estat, no se l’hi pot permetre tot. És inadmissible! Aquests són els millors representants de la població, una colla de mentiders? De veritat és el millor que ens pot representar, siguin quins siguin els colors que sentim?

L’honestedat brilla per la seva absència i no s’hauria de permetre que els polítics embrutin la font de coneixement i de ciència d’un Estat, les aules que preparen de veritat als que han de ser els líders de tots els camps i, en definitiva, un dels tresors més grans que té la civilització.

Per dignitat, i per vergonya, ja n’hi ha prou!

Cristina Mongay
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural