dilluns, 3 desembre, 2018
Opinió

La Cultura en majúscules

La maduresa d’una societat s’assoleix quan aquesta incorpora la diversitat

Sempre he cregut que la Cultura, sí Cultura en majúscules, és la manera de viure d’un poble, d’una ciutat, d’un país. La manera com es viu configura la cultura d’aquella comunitat. Són moltes les influències, els condicionants, o com es vulgui dir, que tenim. Dels fets històrics, i prehistòrics!, de les tradicions, de la natura, del paisatge, de l’urbanisme, de l’arquitectura, de la informació… Tot això, i més, fa que siguem com som.

Podem afegir-hi la música, el cinema, teatre, el ball, les arts plàstiques, les visuals, la literatura,… La riquesa d’una cultura vindrà de com s’assimilin tots aquests elements i del respecte que es tinguin els membres d’una comunitat entre ells. Les arts en general fan que la societat no es quedi estancada i sigui motor d’evolució si ho fa amb pensament crític, provocant, incitant, cercant noves maneres de ser, de fer, de pensar i de sentir.

La maduresa d’una societat s’assoleix quan aquesta incorpora la diversitat de maneres de pensar i de veure i es capaç de conviure.

Moltes vegades em pregunto perquè fem teatre, música, pintura, cinema, literatura… i no tinc una resposta clara. Tampoc la tinc quan em pregunto perquè tenim tant interès en que la gent, el públic, vingui al teatre, al cinema, a les exposicions... El que tinc clar és que tot això no fa cap mal, ans al contrari. Darrere de qualsevol manifestació artística hi ha unes persones que reflexionen i tenen un especial interès en explicar, fer reviure, repensar, mostrar... idees, conceptes amb altres punts de vista.

Cadascú ho fa de la manera que sap, uns a través de la música, altres amb els pinzells, altres amb la càmera, altres dalt l’escenari. A mi m’atrau la ‘manera’ com s’expliquen les coses. La història ens demostra que està plena de maneres, formes, estils d’explicar. El món és tan ampli, i tantes les possibilitats, que és difícil fer-se capaç de tot però amb insistència i, sobretot, amb curiositat es pot aprendre molt i trobar nous camins. Tot aquest aprenentatge segur que ens servirà per tenir un llenguatge, una educació, una cultura, en definitiva, que farà més enriquidores les relacions entre els membres de la comunitat. També ens farà més crítics i podrem analitzar perquè les coses són com són i perquè no poden, o sí, ser d’una altra manera.

Al posar-me davant de les arts escèniques de Lleida intento que la programació dels diferents espectacles tingui interès per als diferents públics potencials. M’agradaria que els nostres espectadors tinguessin curiositat per descobrir maneres de fer i d’explicar, que fos atrevit i no
tingués por. Fer teatre, dansa, musica... és també un ‘joc’ i per tant ens ho hem de prendre com a tal, encara que no ens podem empassar qualsevol cosa i hem de ser exigents amb el que ens proposen i poder-ho rebatre.

Moltes vegades escolto expressions que diuen “jo no hi entenc”, “jo vaig al cine o al teatre però que no hem facin pensar”, “uf!, la dansa contemporània!,... Bé, expressions que per a mi són errònies. Una persona ha de ser capaç de dir si una cosa li ha agradat o no. No cal que li diguin si allò és més o menys bo, no cal que si ha vist una cosa que no li ha agradat digui que li ha agradat per quedar bé i no demostrar ‘incultura’. Cada u té la seva manera de veure i de valorar i a mesura que es participa de manifestacions artístiques es poden anar perfeccionant els criteris i les opinions pròpies. Per satisfer la curiositat convido tothom a participar de la programació dels teatres, auditoris, cinemes, exposicions de les nostres contrades de Lleida i d’arreu i desprès, parlem-ne!

Llorenç Corbella
Director del Teatre Municipal de l’Escorxador i del Teatre de la Llotja