,
01/12/2019
Lletres i pensament
Fotograma de 'Verano y humo'. Peter Glenville. 1961

Cossos...

Hi ha un film basat en una obra de Tennessee Williams, que en castellà van traduir com a ‘Verano y humo’, que em fa pensar especialment en el contacte físic en les relacions amoroses. És cert que en tots els guions de Williams hi supura una sexualitat esfereïdora i, a la vegada, continguda, inquietant i atordidora. Per a mi, l’exemple paradigmàtic de tot això es pot veure en aquesta pel·lícula. Alma, una noia tímida i molt espiritual, viu enamorada de John, un metge jove i desencisat, més aviat materialista i despreocupat. Ell, aparentment, no tindria massa problemes per tenir sexe amb ella, però ella es reté constantment i sobreviu sota una pulsió que, a voltes, la deixa sense aire. Pateix atacs d’ansietat i, paradoxalment, és ell qui ha de receptar-li pastilles per apaivagar el desfici. Es genera, doncs, una espècie de cercle asfixiant de difícil solució.

Brindar sense traves els nostres cossos als altres ja fa temps que no és revolucionari, ni subversiu, ni llibertari. No només pot comportar un ús consumista dels mateixos, i d’això ja se n’ha parlat moltíssim, sinó que tapa o amaga, penso, la importància d’aquests. No puc parlar pels homes, tampoc per totes les dones, però sé que, per a moltes de nosaltres, ser tocades, llepades, besades i penetrades és un acte molt fort i molt contundent. Un acte que, per sobre de tot, té conseqüències.

I és curiós que aquesta manera de percebre-ho, a mi, m’ha arribat amb els anys. En comptes d’oblidar condicionants n’he afegit. En comptes d’ampliar els límits els he escurçat encara més. Però, precisament, en comptes de sentir-me presonera em sé més lliure, justament perquè he sabut anar trobant la mesura de totes les coses. He perdut la por no pas tirant-me al buit, a qualsevol cosa i perquè sí, sinó sabent racionalitzar el desig, sentint l’emoció, fent que passi per cada racó del meu cos, també del meu cervell.

Quan connecto el meu cos a un home, de la mateixa manera que si dic un secret o confio una vulnerabilitat profunda, estic estimant el seu. No només com a objecte de desig, que també, sinó com a ésser irrepetible, inigualable, extraordinari i bell. I amb això no vull dir que sempre que ho faig s’esdevingui d’aquesta manera, però sí que m’adono que quan m’entrego despreocupadament, de forma repetitiva o simplement empesa per un desig carnal hi ha quelcom de mi que marxa, que desapareix. I llavors no sóc del tot jo, ni del tot honesta. Aleshores hi ha un punt de mentida i de irrealitat.

La carn deixa petjada, talment com certes mirades o paraules. Amb el temps he après que ens cal tenir-ne cura, mimar-la bé, acariciar-la. Entendre que s’enyora, que té una memòria infinita, que el pes d’un altre cos, a vegades, l’acompanya durant mesos i hi abandona un pòsit d’olors indescriptible.

Alma no fa l’amor amb John no pas perquè no ho vulgui, tampoc per pudor o per complexes. No el fa perquè sap que fent-lo l’escletxa per on s’escola tot el seu amor s’obriria de bat a bat. No el fa perquè sap que l’ànima i el cos son la mateixa cosa, i que cap d’elles és la presó de l’altra.

Brindar sense traves els nostres cossos als altres ja fa temps que no és revolucionari, ni subversiu, ni llibertari. Perquè brindar sense traves els nostres cossos, només els nostres cossos, és de tot menys revolucionari, subversiu o llibertari.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el
11/12/2017
Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu.
10/11/2017
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys.
04/10/2017
Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis.
09/08/2017
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort.
12/07/2017
Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica.
07/05/2017
“Cada forat pot ser ferida o finestra”(Laura López Granell)