Blogs:

Cossos...

01/12/2019
Fotograma de 'Verano y humo'. Peter Glenville. 1961

Hi ha un film basat en una obra de Tennessee Williams, que en castellà van traduir com a ‘Verano y humo’, que em fa pensar especialment en el contacte físic en les relacions amoroses. És cert que en tots els guions de Williams hi supura una sexualitat esfereïdora i, a la vegada, continguda, inquietant i atordidora. Per a mi, l’exemple paradigmàtic de tot això es pot veure en aquesta pel·lícula. Alma, una noia tímida i molt espiritual, viu enamorada de John, un metge jove i desencisat, més aviat materialista i despreocupat. Ell, aparentment, no tindria massa problemes per tenir sexe amb ella, però ella es reté constantment i sobreviu sota una pulsió que, a voltes, la deixa sense aire. Pateix atacs d’ansietat i, paradoxalment, és ell qui ha de receptar-li pastilles per apaivagar el desfici. Es genera, doncs, una espècie de cercle asfixiant de difícil solució.

Brindar sense traves els nostres cossos als altres ja fa temps que no és revolucionari, ni subversiu, ni llibertari. No només pot comportar un ús consumista dels mateixos, i d’això ja se n’ha parlat moltíssim, sinó que tapa o amaga, penso, la importància d’aquests. No puc parlar pels homes, tampoc per totes les dones, però sé que, per a moltes de nosaltres, ser tocades, llepades, besades i penetrades és un acte molt fort i molt contundent. Un acte que, per sobre de tot, té conseqüències.

I és curiós que aquesta manera de percebre-ho, a mi, m’ha arribat amb els anys. En comptes d’oblidar condicionants n’he afegit. En comptes d’ampliar els límits els he escurçat encara més. Però, precisament, en comptes de sentir-me presonera em sé més lliure, justament perquè he sabut anar trobant la mesura de totes les coses. He perdut la por no pas tirant-me al buit, a qualsevol cosa i perquè sí, sinó sabent racionalitzar el desig, sentint l’emoció, fent que passi per cada racó del meu cos, també del meu cervell.

Quan connecto el meu cos a un home, de la mateixa manera que si dic un secret o confio una vulnerabilitat profunda, estic estimant el seu. No només com a objecte de desig, que també, sinó com a ésser irrepetible, inigualable, extraordinari i bell. I amb això no vull dir que sempre que ho faig s’esdevingui d’aquesta manera, però sí que m’adono que quan m’entrego despreocupadament, de forma repetitiva o simplement empesa per un desig carnal hi ha quelcom de mi que marxa, que desapareix. I llavors no sóc del tot jo, ni del tot honesta. Aleshores hi ha un punt de mentida i de irrealitat.

La carn deixa petjada, talment com certes mirades o paraules. Amb el temps he après que ens cal tenir-ne cura, mimar-la bé, acariciar-la. Entendre que s’enyora, que té una memòria infinita, que el pes d’un altre cos, a vegades, l’acompanya durant mesos i hi abandona un pòsit d’olors indescriptible.

Alma no fa l’amor amb John no pas perquè no ho vulgui, tampoc per pudor o per complexes. No el fa perquè sap que fent-lo l’escletxa per on s’escola tot el seu amor s’obriria de bat a bat. No el fa perquè sap que l’ànima i el cos son la mateixa cosa, i que cap d’elles és la presó de l’altra.

Brindar sense traves els nostres cossos als altres ja fa temps que no és revolucionari, ni subversiu, ni llibertari. Perquè brindar sense traves els nostres cossos, només els nostres cossos, és de tot menys revolucionari, subversiu o llibertari.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.