El feminisme de Frida...

Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica. Comprovar que algú es pren seriosament l'interlocutor és quelcom que, d'entrada, m'enamora. Parlo de Maria Jesús Izquierdo, però també podria parlar de Vivian Gornick, a qui estic admirant a un ritme estrepitós. Cito aquestes autores per dues raons bàsiques: d'una banda perquè no em diuen què he de fer o com he de sentir (ni m'ho diuen ni em sembla que m'ho diguin, que ve a ser el mateix, a efectes pràctics) i, de l'altra, perquè intueixo que no tenen la raó absoluta ni la solució unívoca a tots els mals (ni la tenen ni creuen tenir-la, que són dues coses diferents que, de la mà, s'entenen la mar de bé).

Hi ha vegades, però, que llegint a certes veus feministes, em dóna la sensació que bona part del que expressen prové de les entranyes o fruit de rampells digitals post discussions acalorades a les xarxes (i està bé, és necessari i legítim) però tractant-se d'una qüestió tan (intrínsecament) política i delicada, les afirmacions taxatives, grupals i uniformitzades a mi m'emprenyen força, justament perquè, d'alguna manera, ataquen a la meva llibertat personal, al meu dret a equivocar-me i qüestionen, més o menys conscientment, el meu cos i les meves relacions socials.

Llegia fa poc que ara es comenta que Frida Kahlo no era feminista perquè vivia addicta a Diego Rivera. També podríem obviar un possible trastorn bipolar i dir que Virginia Woolf o Sylvia Plath eren masclistes tan sols pel fet de viure pendents del que s'esperava d'elles, lligades a un amor poc correspost, a relacions tòxiques i a egos insaciables. Les dones maltractades, doncs, no poden ser feministes per aquesta regla de tres, igual que les monògames o, si m'apures, igual que les mares entregades als seus fills. De fet, ni la intocable Simone de Beauvoir se'n salvaria perquè rere el pacte d'amor lliure amb el seu 'cònjuge' diuen que quasi va córrer la sang, a temporades. Bé, qui diu la sang diu l'alcohol, les drogues i les amants alarmantment joves 'adoptades' per ell. Au va, ja te'ls regalo aquests dos!

A mi m'agradaria pensar que el feminisme va més enllà i que ha d'ajudar-nos a ser més lliures, a estimar-nos més, a saber estar soles, a cuidar-nos el cos i l'ànima, a trencar estereotips estètics, a decidir quan i com volem treballar, a poder escollir no ser mares sense sentir-nos culpables i a portar talons de deu centímetres si ens agrada i ens sembla oportú. Crec que el feminisme és l'única arma real que tenim per obrir les ments, per acceptar multiplicitats sexuals, de gènere, de no gènere o del que ens vingui de gust ser i estar.

Qualsevol forma d'opressió ens fa esclaves i regala tot el poder al capitalisme. Qualsevol norma, per alliberadora que sembli, pot acabar reproduint els mateixos jocs de poder típicament patriarcals, injustament jeràrquics, just en el moment que algú s'alça i diu: això és millor que això altre. Òbviament hi ha temes més objectius que d'altres, però segurament salvant-ne aquests (que no són tants) diria que el que ens fa por de veritat és contemplar com algú (sigui home o dona) fa el que li dóna el real gust i la real gana. La llibertat ens atemoreix i la gent lliure fot ràbia.

Sembla que ara, en certs sectors i àmbits, del que es tracti és de competir per la medalla d'or. És una carrera per veure qui és més bona feminista? Un concurs per discernir el discurs menys contradictori? Vegetarianes, ecologistes, activistes, monologuistes, poliàndriques, poligàmiques i no sé quantes coses més. Ah, i reconstruir-nos totes les opinions envers la prostitució, la maternitat i l'adopció. Tenim molta feina i a mi m'explotarà el cap. En principi em sembla perfecte (no pas que m'exploti el cap, sinó fer feina), però deixem que la gent acuiti com millor li sembli i al ritme que més li convingui i necessiti. Durant segles hem demanat un trencament amb tot allò que ens semblava ortodox, demanem-lo sense ortodòxies, per favor.

Fa dies que penso en aquest text i ja és simptomàtic que em fes por, fins i tot, escriure'l i publicar-lo, per temor a ser mal interpretada. Llavors em va venir una senyora al cap: una senyora rossa i mediàtica a qui fa dies vaig criticar perquè no la considerava una 'bona feminista', no era mereixedora del títol. No és que, de cop, em sembli una dona interessantíssima, continua sense generar-me gaire res, però qui sóc jo per jutjar-la? Què coi m'havia cregut, que tenia el monopoli del feminisme? De fet, potser valdria la pena escoltar-la (si baixa una mica el to de veu, això sí) perquè si una cosa m'ha donat el feminisme és la llibertat i la flexibilitat per canviar d'opinió.

Vaig anar a veure 'Manhattan' al Phenomena fa poc. Em va encantar, com sempre. Hi surt un home gran embolicat amb una menor i una dona atrapada en un triangle amorós esperant que un home casat la truqui per telèfon. Jo plorava i pensava que quina obra d'art, quina preciositat cinematogràfica. I no és que ho vegi i em digui a mi mateixa que el que miro és ficció, sinó que entenc que, com Frida Kahlo, potser un dia quedaré enganxada a un Diego Rivera, però espero que algú, assegut en una butaca, serà prou sensible com per veure la força del meu art orgullós, sincer i estripat. Una pintura que només ha dit la veritat, tal com raja. Per a mi això és feminisme perquè, en certa manera, és escopir-li al món qui ets, què et dol i què et cura.