Jump to navigation
“Cuanto más iguales son las personas, más aumenta la producción; esa es la lógica actual; el capital necesita que todos seamos iguales, incluso los turistas; el neoliberalismo no funcionaría si las personas fuéramos distintas”. (Byung-Chul Han)
El paradís són els altres (Valter Hugo Mãe)
Sempre m'ha costat molt pertànyer a grups o col·lectius. Sobretot a aquells que es formen premeditadament i per temes (diguem-ne) ideològics o activistes. Justament perquè molt sovint he pensat que, a la llarga, crea recels o petites barreres entre els seus membres. També he d'admetre que m'ha vençut sovint la por i l'egocentrisme i que he preferit, en general, caminar sola. He cregut que a vegades la massa (sigui quina sigui) deixa de copçar les persones per tenir en compte allò que el grup desitja o decideix. Els principis del nostre col·lectiu són sagrats i objectius, és per això que cal preservar-los. Però les persones estan plenes de matisos i els matisos són complicats i demanen d'un tracte molt més atent, forçosament còmplice i subjectiu, irremeiablement íntim. Sovint el grup no deixa que flueixi la comprensió precisament perquè el contacte és excessivament dispers, ambigu. Tot allò que podem saber d'un home, la part més fonda i profunda -els seus temors, les seves inquietuds o la puresa del seu cor-, es revela, només, en l'apropament dolç i delicat, en l'encontre amistós i espontani.
Últimament estem vivint moments molt convulsos, ens envolten injustícies inclassificables. Hi ha molta indignació i una necessitat irrefrenable d'expressar el nostre descontent i la nostra queixa, que no cessa. En els darrers mesos he sortit més al carrer que en anys i anys anteriors i, a voltes, el que veig m'aclapara. És tan gros el que succeeix i tan ignominiosa l'ofensa que el nostre rebuig esdevé totalment visceral, incontrolat, mediàtic. La violència organitzada pot servir d'autodefensa, però la ira és irreflexiva, emboira la nostra ment i entela el nostre judici. Com podem cuidar les víctimes d'una injustícia que probablement no coneixem ni hem vist mai si no tenim cura de les nostres companyes de lluita i de viatge? Vivim, a vegades, tan encegats controlant allò que està bé i allò que no, condemnant les males accions i fent visible la nostra crítica que perdem de vista el munt de grisos que es mouen entre mig, les persones que hi conviuen, les opinions alienes, la divergència... La diferència. I aquest fenomen, que en temps de guerra, de bons i de dolents, s'estén com la pólvora, lluny d'enderrocar l'enemic, ens estreny la mirada i ens fa molt més vulnerables al sistema. És fàcil romandre irescible, inflexible o perspicaç quan les coses van mal dades, però és perillós oblidar que les teories viuen en móns abstractes i que les persones són de carn, pateixen i sagnen. És molt complicat discernir aquests límits i habitualment la política s'imposa per inèrcia. Hi ha d'haver, penso i desitjo, altres sentits que ens ajudin a honrar els vincles viscuts, a digerir el fet que només en el conflicte, en el xoc i en la diferència podrem créixer i ser lliurement, acollint la multiplicitat de l'altre. La comoditat i l'acord són productius, i la productivitat és l'aliment del capitalisme.
Una de les darreres vegades que vaig sortir a manifestar-me escoltava grans eslògans rere un megàfon. Eren missatges aparentment bonics i benintencionats, però tenien forma de lema. Per dur una pancarta cal un lema, però per comprendre les accions d'una amiga cal seure i escoltar, sobretot dedicar-hi temps i delicadesa. Hi ha un terme molt usat últimament, li diuen sororitat. Jo l'entenc com a germanor, complicitat, empatia. I l'empatia no és anar totes a una, sinó acceptar els camins oposats de les altres: les seves necessitats, els seus inconvenients, les seves pors, la seva insòlita alteritat.
Cal, penso, en temps convulsos, comprendre'ns més que mai, lliures d'etiquetes i prejudicis. Ens fa falta escoltar, entendre, cedir, veure-hi clar. Sentir dins nostre que el treball és aquí, a casa, pell amb pell, entre els nostres coneguts i estimats. Ser justos i honestos amb allò que tenim al costat és l'única i vertadera revolució possible. És l'anarquia relacional. És saber que, passi el que passi, el paradís són els altres.
Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.