Esquerda...

“Cada forat pot ser ferida o finestra”
(Laura López Granell)

Avui m'he acostat a platja. Hi havia molta gent, gent que no et va conèixer, que no sap que ja no hi ets, en aquesta terra. Gent que tampoc em coneix a mi, que no imagina el meu patiment tan profund, tan bifurcat i canviant. M'hi he arribat corrent (feia temps que no corria) i he recordat que va ser amb tu que vaig començar a córrer, que va ser una manera de reconnectar amb mi mateixa i posar disciplina, jo que sempre m'he dispersat tantíssim.

M'ha somrigut una nena petita que jugava amb la sorra i prop de les roques hi creixien unes flors grogues molt boniques. També he vist alguns gossos que m'han agradat molt i, fins i tot, n'he acariciat un, perquè amb tu els hi vaig perdre una mica la por. Quan he tingut esma per tornar a casa m'ha invadit una tristesa nova i molt concreta: la de saber que tu no veuràs mai més el mar, ni la sorra, ni les flors grogues, ni les criatures rient. Mai tornaràs a acariciar un gos ni veuràs com ho faig jo, ara que no els hi tinc tanta por.

Deia Clint Easwood a 'Unforgiven' que matar un home és una cosa molt dura, perquè li robes tot allò que és i el que podria haver sigut. Hi he pensat molt en aquesta frase últimament. Quan algú mor, res del que voldríem haver fet o res del que desitjaríem que fos pot fer-se realitat. La mort ens pren el que més voldríem. És més, la mort actua com una revelació: ens posa de manifest allò que necessitàvem fer en vida. De sobte, brolla el que habitava latent.

Saber que no hi ets és saber, també, que no hi seràs mai més, que res podrà canviar aquest fatal. Saber que no hi ets és saber que vas ser-hi i vas desaparèixer, que va existir un moment concret, un instant precís, un segon exacte en el qual vas deixar de ser. Durant uns minuts eres viu, però vas creuar la línia. Saber que no hi ets és dir a la gent que has mort, és explicar que vas caure, que jo no era amb tu i que estaves tot sol, que potser vas patir. Saber tot això no té límits perquè la mort és infinita.

A vegades penso que necessitaria una vida eterna per concebre la mort, la fuga crònica. Una vida eterna per acceptar que no et veuran mai més els meus ulls, ni sabràs del dolor dels teus pares, ni les teves mans tornaran a tocar les roques...

M'acosto a platja i recordo vagament la teva veu, els ulls verds, la pell clara i fibrada. I per uns instants sento que ets en tot: en les onades, en la mirada dels infants, en les flors i en cada animal salvatge.

Diu el poema que un forat pot ser ferida o finestra. Aquesta és un ferida oberta de bat a bat, però és tan fonda que sembla un pou que no acaba, un riu de sang desbocada. Potser i justament per això, perquè no té final, que en la seva esquerda hi podrà entrar la llum.