Martha Escudero: "Cada conte acaba sent un reflexe de la vida"

Reivindica la professió de narradora i forma part de l'Associació de Narradores i Narradors

Idoia Perich

13/01/2021

Espectacles

Ens construïm a base d’històries, les que vivim, les que veiem i les que ens expliquen. La Martha Escudero (Ciutat de Mèxic, 1961) és narradora professional i en coneix bé els detalls. Després d’anys de rondallaire comparteix amb nosaltres com s’emmarca la professió en l’àmbit cultural i el suport que se li dóna des de l’Associació de Narradores i Narradors (ANIN).

Si féssim un paral·lelisme amb el món de la interpretació, els rondallaires estaríem més a prop del paper del director que del de l’actor

- Com a associació, quina tasca du a terme l’Associació de Narradores i Narradors?
L’ANIN va néixer ara fa 20 anys amb l’interès de difondre la narració oral i donar a conèixer què és ben bé això d’explicar coses més enllà de l’àmbit educatiu. Durant aquest temps hem après molt de la nostra pròpia professió. Bàsicament però, l’interès de l’associació recau en la difusió i la formació dels narradors, ja que no existeix cap formació reglada com a tal del que implica el món de la narració.

- No hi ha estudis de rondallaire?
Et pots formar en teatre o especialitzar-te en l’àmbit del clown, però no hi ha una formació específica reconeguda i reglada. Hem anat construint-nos a base de diverses disciplines: la plàstica, la música o l’expressió corporal. Ens trobem que molts narradors vénen del camp de l’educació, del món del teatre i d’altres de sectors que no hi tenen res a veure.

- Quin paper ocupeu els narradors en l’entorn artístic i cultural?
La narració com a fet artístic es viu de diverses maneres a diferents parts del món. A Catalunya s’ha quedat bastant a les biblioteques i amb el públic infantil. A altres bandes del món, es treballa el fet narratiu com a treball escènic i per a tots els públics, com per exemple a França, Itàlia o a Mèxic, d’on jo sóc i on hi ha una gran tradició narrativa i hi juga un paper molt destacat.

- Què vol dir que un paÍs tingui tradició narrativa? Ens parla de la cultura del país?
El paper que viu aquí la narració es plasma també en la realitat legal: a nosaltres, com a artistes, no ens fan contractes, sinó que hem d’estar donats d’alta com a autònoms i aquí ja comença un problema de reconeixement. S’està treballant molt perquè se’ns reconegui dins dels epígrafs del sector artístic com a narradors, que ara no existeix. D’altra banda, també hem patit pel fet de poder acreditar una professionalitat, perquè hi ha gent que es pensa que aquesta és una professió que qualsevol, amb un curset de 20 hores, pot fer.

- Aquesta mancança pel que fa a la formació reglada, el marc legal i el reconeixement són un mirall de les carències que pateix la professió? Com a associació això intenteu resoldre-ho?
L’ANIN no és una associació professional. Ens trobem que per fer una feina que inclogui aquestes gestions hauríem de tenir capacitat de contractació d’algú que faci aquestes tasques. Una associació no professional no pot desatendre els seus projectes per a atendre una part dels interessos d’una part dels seus associats. Nosaltres tenim un catàleg de narradors disponible al web, això sí, però si algú ens truca demanant un professional, nosaltres el remetem al catàleg i que triï, perquè no som intermediaris. Ara està tot aturat, però fem força activitats, com les triades que en diem: ajuntar narradors experimentats amb altres que s’inicien.

- No es valora tant com altres arts?
La narració és molt fràgil, l’hem de cuidar. Si tu vas al cinema i veus una pel·lícula que no t’agrada diràs que aquella pel·lícula és dolenta, no diràs que el cinema no t’agrada. Si una persona es troba amb algú que narra malament automàticament dirà que això dels contes no va amb ella, i no torna. En aquest sentit precisament els nens són el públic més exigent. De fet, si algun narrador et diu ‘jo explico per a nens, però per a adults no’, aleshores desconfia! El més difícil són els nens!

- Els contes avui dia han passat per un sedàs amb relació als valors que se’n traspuen, com ho tracteu?
El conte tradicional no ha sobreviscut tants anys perquè sí, sinó perquè té unes estructures molt sòlides, són la base de la narrativa linial. El conte pot variar en funció dels temps i a les persones a qui s’explica, exigeix ser adaptat, però sempre ha de respectar la base estructural. Un bon narrador ha de saber destriar els símbols que hi ha a cada conte i adaptar-los als temps actuals. És tan fàcil com veure que la Bella Dorment del segle XVII era una princesa maca, rica i i pudorosa. Aquest era el retrat de la dona d’aleshores. La Bella Dorment d’ara és una noia que té estudis superiors, parla cinc idiomes i que no té cap títol nobiliari.

- Quins elements indispensables ha de tenir un bon conte?
A les llibreries està ple de llibres infantils que no són contes, sinó manuals d’hàbits: Aprenem a fer servir l’orinal, a dir adéu al xumet, a vestir-nos i menjar sols… Els contes sobreviuen per la seva estructura basada en la relació de causa i efecte explicada amb una linealitat en el temps, perquè nosaltres pensem de manera lineal. A aquesta base s’hi carrega el simbolisme propi de cada història, ja siguin els ideals, les pors, les il·lusions… Al final cada conte acaba sent un reflexe de la vida. Tots volem el final feliç del conte, com el de la nostra vida, i és clar que passen coses que ho entorpeixen, com a la vida.

Martha Escudero | Foto: Santiago Navarro

- Un bon rondallaire és un àvid espectador de la realitat social?
Exactament. I ho fa des de fora, és a dir, un actor es posa dins del personatge, un narrador no, sinó que narra des de si mateix. Pot fer servir els recursos propis com el d’impostar les veus, però no interpreta. .

- Deies que hi ha llibres d’hàbits i contes. Ha canviat gaire la narració infantil?
Per als narradors sempre hi ha els clàssics, però ara el que fem són contes per comanda. És a dir, cal tenir un repertori temàtic variat: Contes d’animals, contes d’empoderament femení, contes amb valors mediambientals, contes de temàtica nadalenca… I aquí entra en joc la professionalitat del narrador i la seva capacitat d’adaptació.

- Què se li demana a un bon narrador d’històries?
Ha de ser una persona inquieta per no deixar de formar-se mai. Ha de tenir bona memòria i ha de saber explicar amb precisió, netedat i correcció. També ha de saber escoltar i ser de caràcter humil.

- Com reenfoqueu la vostra activitat amb el context actual?
En aquests moments tan complicats ens hem plantejat molt el fet d’explicar els contes a través de les pantalles i ens costa posar-nos d’acord. Jo, a títol personal, penso que això no és explicar contes perquè perds tot el contacte de la mirada del públic. La gran majoria de les actuacions es fan en streaming i poques són presencials ja, la pantalla pot ser una barrera, però la mascareta ho complica molt. Ens hem hagut de reinventar i formar per tenir una infraestuctura mínima i saber-hi treballar.

- On trobes a faltar la presència de rondallaires?
A qualsevol tipus de programació amb activitats culturals, més enllà de les biblioteques i les escoles, que fan una gran tasca, però també podríem estar presents directament a les sales d’espectacles.