Jump to navigation
- Com va sorgir ‘Las frikis también soñamos’?He escrit tota la vida. I sempre em passava que intentava escriure una novel·la i em quedava a mitges, com els hi passa a molts altres escriptors. Quan estava escrivint-la, m’apareixia una altra idea. Per això vaig decidir passar-me al format relat. He tingut interès per la literatura eròtica des que tenia 17 anys i és un gènere que sempre m’ha cridat l’atenció. Vaig començar a experimentar escrivint i, durant l'últim any de carrera - aquest llibre no és d’ara sinó de fa dos anys-, vaig escriure una sèrie de relats basats en experiències personals meves o d’altres persones molt properes. Són històries sobre relacions, sobre fer-se dona, sobre créixer i fer-se gran. I les vaig escriure des de la perspectiva d’una friqui. A mi sempre m’han dit que sóc “la friqui de la classe” i aquest és un tema que sempre m’ha afectat molt. Quan tens 15 o 16 anys, comencen a sorgir aquests comentaris de si ja t’has petonejat o has tingut sexe amb algú, les típiques xorrades d’adolescents. Però com que ets una friqui, a tu ni t’ho pregunten perquè donen per fet que t’hauràs passat el cap de setmana sola a casa mirant Star Wars. I això fa una mica de mal. El que he volgut reflectir en aquest llibre és que, efectivament, sóc una friqui, m’he apropiat d’aquest concepte amb el qual m’han definit tota la vida i he traslladat aquestes vivències d’adolescent a móns friquis. A cada relat es tracta un tema particular de relacions, amistat o sexe en un context culturalment associat al món friqui o al món geek.
- De quin tipus de relacions parles al llibre?Al manuscrit original hi havia nou relats però me’n van tombar quatre. Dels cinc que apareixen al llibre, el primer està ambientat en un món postapocalíptic tipus ‘Los juegos del hambre’ i tracta sobre una relació tòxica i dependent de les que no s’haurien de tenir mai. El segon passa en un ambient molt popular en la cultura geek, amb vampirs, àngels i dimonis. Ens podem imaginar un escenari com el de ‘Crepúsculo’ o ‘The Vampire diaries’, en aquest cas al voltant d’un triangle amorós. La protagonista és una persona a qui li agraden dues persones i no es decideix perquè té sentiments per les dues. I els triangles amorosos mai acaben bé. El tercer relat és ‘Otro absurdo y trágico cuento de princesas’. Passa en un context steampunk. La gent que se l’ha llegit em diu que els recorda la literatura de Brandon Sanderson. Quan vaig escriure aquest relat encara no havia llegit res d’aquest autor però quan ho vaig fer sí que hi vaig veure alguns punts en comú. Aquest relat parla sobre quan una persona no s’agrada a ella mateixa perquè no agrada als altres. Com intenta canviar i segueix sense agradar-se perquè deixa de ser ella; com intenta demanar ajuda i a qui li demana… És un relat personal que té molt a veure amb aquell moment de l’adolescència en què et comences a trobar amb tu mateixa, te n’adones que els teus gustos no són els de la majoria i no saps com afrontar-ho. El quart relat és el que sol agradar més a la gent. ‘La condesa de Hedeby’ està inspirat en un món de fantasia medieval, que està molt de moda amb sèries com ‘Game of thrones’, ‘Vikings’, ‘The last kingdom’ o ‘The Witcher’. Parla sobre ser dona i és una crítica al que ens demanen a les dones a l’actualitat. Ella és una comtessa vikinga que té les seves responsabilitats com a cabdilla, ha d’anar a la guerra, ha de decidir en quin bàndol està, ha de fer-se càrrec de tots aquests afers polítics. Al mateix temps, sent una dona del segle IX, l’estan pressionant per casar-se i té fills de diferents matrimonis. Si ella decideix tenir cura dels fills, la critiquen per deixar de banda el seu regne. I si ella decideix anar a la guerra, la critiquen per no ser una bona mare i deixar els seus fills a càrrec d’algú altre.
- És difícil ser dona també avui dia.Avui dia, a les dones ens fan fer de tot: hem de ser mares, treballar, ser professionals… Si fallem en qualsevol aspecte, ens cauen crítiques per tot arreu. L'últim relat és ‘Diario de una fan girl’ i tracta sobre els amors platònics. Potser no té un context friqui com els altres però sí que hi ha un concepte que s’associa molt a la cultura freak, el del groupie o el fan. És una noia que està enamorada - ho ha estat sempre- d’un cantant de Los Angeles. Ell és el típic noi que tothom té superidealitzat i que sembla perfecte als concerts. Ella comença a treballar per a ell com a publicista i el descobreix com és: drogaddicte i alcohòlic.
Ayla Hurst I Foto: Toni Galitó - Em deies que has escrit des de sempre. Per què? Què et fa sentir?La mave mare sempre explicava que un dia, quan jo tenia sis anys, vaig arribar amb quatre fulls grapats, escrits i amb dibuixos. Va al·lucinar! Tenia sis anys, no sabia escriure i havia “escrit” un llibre. El va conservar durant moltíssims anys. Quan vaig decidir començar a escriure més seriosament va ser quan vaig entrar a la universitat, amb 18 anys. Ara en tinc 24. La literatura eròtica m’havia cridat moltíssim l’atenció. Havia llegit els llibres de Megan Maxwell, que era una de les meves escriptores preferides. I també llegia a Jean M. Auel que, tot i que no escriu novel·la eròtica, sí que els seus llibres contenen escenes eròtiques molt ben escrites. Vaig decidir llançar-me a l’aventura però tenia 18 anys i em feia molta vergonya. Per això em vaig inventar el pseudònim Ayla Hurst, amb el qual he publicat aquest primer llibre. Vaig començar a escriure en un blog a internet. Al principi escrivia de sèries i pel·lícules. Després vaig començar amb la literatura eròtica i vaig escriure una novel·la online que es diu ‘Tierra mojada’ i que ara té més de 165.000 visites. La vaig escriure durant un any i mig, més o menys.
- I com va ser, que et vas acostar a la literatura eròtica?Quan tenia 15 anys, la meva mare em va regalar uns llibres que es deien ‘Los hijos de la tierra’, d’aquesta autora que et deia, Jean M. Auel. La protagonista dels llibres es diu Ayla. Eren novel·les històriques i contenien escenes eròtiques molt ben definides que em van cridar molt l’atenció. Auel no descrivia les escenes d’una manera burda o maleducada tot i fer servir un llenguatge molt específic i això em va interessar. Vaig començar a llegir altres autores però no m’agradaven tant. ‘Las friquis también soñamos’ és el meu primer llibre i sé que he de millorar moltíssim però crec que hi ha una cosa que manca a la literatura eròtica actual: els detalls. A mi em falten molts detalls dels personatges i també trobo que solen estar idealitzats. Per exemple, sempre tenen cossos perfectes. Els nois són tots alts, de dos metres, rossos, amb ulls blaus. Hi ha molts més tipus de cossos, tant masculins com femenins. Quan jo conec un noi, no em fixo únicament en si és alt, ros o té els ulls blaus, em fixo en més coses.
- Com a les pel·lícules, quan hi ha escenes de sexe entre persones grans. Hi ha molta gent que se sent incòmoda. Ara que dius això, al relat de ‘La condesa de Hedeby’, el dels víkings, més d’una persona que l’ha llegit m’ha dit: “Crec que t’has equivocat en una cosa: els nois són més joves que ella”. Doncs no, no m’he equivocat! Ella deu tenir uns 40 anys, és el personatge de més edat dels relats, i el seu marit en té uns 18. Però sí que és cert que la majoria de personatges principals dels meus relats són joves, suposo que perquè m’hi identifico més.
Ayla Hurst I Foto: Toni Galitó - Explica’m què és l’espai radiofònic ‘La maleta de Newt’.Em van entrevistar pel llibre fa uns mesos a Canal 20, la ràdio d’Olèrdola, i em van oferir la possibilitat de fer una secció al magazine Penedès en Xarxa, que s’emet per vàries ràdios locals del Penedès. Així que hi faig aquesta secció mensual on parlo sobre cultura friqui en general: llibres, pel·lícules, sèries... Hi trobem tot allò que t’interessa i, d’alguna manera, també les teves influències com a escriptora. Sí, les sèries i les pel·lícules m’influeixen molt. I, de fet, hi ha gent que de seguida relaciona els meus relats amb personatges o ambients concrets. També estic molt influenciada per la música. De fet, vaig escriure aquest llibre amb Panic at the disco com a música de fons. És el grup de la meva adolescència. A l’últim relat hi ha una escena en una discoteca que està inspirada en un dels videoclips d’aquest grup, ‘Don’t threaten me with a good time’. I Caleb Boyd, el protagonista del meu relat, està inspirat en el cantant de la banda, Brendon Urie.
- Escrius amb música de fons? Sí, escric escoltant música. La música és una gran influència per mi. De fet porto tres tatuatges de cançons. Ara estic treballant en un segon llibre en què cada relat estarà associat a un gènere musical.
- I ens pots parlar d’aquest nou llibre? Encara no té títol definitiu. El que vull fer és una continuació del primer llibre amb relats completament nous i alguns que siguin una segona part dels primers relats. El cert és que amb els anys he madurat i m’han passat més coses: el primer llibre el vaig escriure amb 21 anys i ara en tinc 24. De manera que el to que tindrà aquest segon llibre serà més fosc, més lúgubre i amb menys finals feliços.
- Publicaràs amb la mateixa editorial? Encara ho estem parlant. Fins que no tingui el manuscrit acabat...
- És difícil, oi? Jo he tingut molts problemes amb el món editorial. Em van dir “no” més de vint editorials. Quan Exlibric em va donar el sí vaig ser jo la que va dir que no.
- Per què?Perquè em va fer moltíssima vergonya pensar en què la gent llegiria un llibre meu. Això va ser l’any passat. I aquest any, amb el confinament, que estàvem tots que no sabíem què fer, el vaig revisar, vaig parlar amb l’editor i el vam tirar endavant.
- Clar, és que ha de fer cosa, això de compartir el que has escrit.Hi ha relats molt personals, molt propers. Amb aquest llibre, m’estic obrint a la gent, estic mostrant experiències que han estat humiliants per a mi. Això m’ha passat, m’ho he passat tan malament que em volia morir i us ho estic explicant.
- Som molts i moltes els que passem per situacions humiliants! També està bé compartir-ho. El públic objectiu que tenia jo en ment per aquest llibre era un públic adolescent i jove però hi ha qui m’ha dit que potser gent que ha passat per situacions així fa vint anys també el vol llegir perquè es pot sentir identificat amb aquest personatges. I potser és veritat. En qualsevol cas és un llibre per entretenir, per desconnectar una estona però també per pensar. I no pas per pensar “Ostres, he estat ridícula”. Sinó, “Sort que he madurat!”. Amb el primer relat, ‘Estocolmo’, si el llegiu i us sentiu identificats amb els personatges de la relació que s’hi descriu, talleu aquesta relació d’arrel. Relacions tòxiques n’hem tingut tots, qui més qui menys. I s’han de tallar el més aviat possible.
Ayla Hurst I Foto: Toni Galitó Ayla Hurst va néixer a Barcelona però va viure des dels 4 anys a Daltmar, al municipi altpenedesenc d’Olèrdola. És llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques, té un post grau de Gènere i Comunicació i ara està estudiant un postgrau en Gestió d’Empreses Vitivinícoles. Ha viscut a Tarragona i al Vendrell i ara resideix des de fa uns mesos a Vilanova i la Geltrú.
Ayla Hurst a Facebook | Twitter | Instagram 'Las frikis también soñamos' a ExLibric | Amazon | La Casa del Libro
Web Toni Galitó Instagram Toni Galitó
