La Flama del Canigó: origen, història i recorregut d'un foc compartit

Què és la Flama del Canigó

La Flama del Canigó és un foc simbòlic que es manté encès tot l'any al Castellet de Perpinyà, al Museu de la Casa Pairal, i que cada 22 de juny es puja al cim del Canigó —2.784 metres— per renovar-se a la nit del solstici d'estiu. A trenc d'alba del 23 de juny, voluntaris i voluntàries inicien la baixada amb la flama renovada i la distribueixen per relleus —a peu, en bicicleta, en cotxe, fins i tot en llaüt a les Terres de l'Ebre— per fer-la arribar a temps a les fogueres de la nit de Sant Joan.

Des d'aquell primer foc fundacional, més de 350 municipis dels Països Catalans la reben cada any. La Flama uneix el Principat, la Catalunya del Nord, el País Valencià, la Franja, les Illes i Andorra en un mateix gest la mateixa nit. És, possiblement, una de les expressions rituals més extenses que hi ha avui a Europa.

Una tradició relativament jove (i això sorprèn)

Aquí ve un dels matisos més interessants i menys coneguts de la festa: tot i la sensació de tradició ancestral que desprèn —el foc, la muntanya, el cim, el ritual—, la Flama del Canigó té només 71 anys. Va néixer el 1955.

El que sí és antic, i molt, són els focs del solstici d'estiu als Pirineus. Pobles com Isil, Alins, Durro, Vilaller o Barruera celebren cada juny les seves falles: torxes enceses que baixen muntanya avall fins a la plaça del poble. La crema d'eth Haro a la Val d'Aran té el mateix esquema: un foc que ve de dalt i que il·lumina la nit més curta. La UNESCO va declarar el 2015 "el foc com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat", reconeixent precisament aquesta família de festes pirinenques.

La Flama del Canigó, doncs, no és una invenció arrelada en una tradició inexistent: és una reinvenció moderna d'un fons ritual antiquíssim. Una tradició jove que entronca amb una pràctica mil·lenària.

Francesc Pujade, el somiador d'Arles de Tec

La història té un protagonista clar. Francesc Pujade era un vilatà d'Arles de Tec, al Vallespir (Catalunya del Nord). Excursionista apassionat, profundament enamorat del Canigó —hi va pujar 130 vegades al llarg de la seva vida—, profundament català, profundament llegit. Havia nascut un 23 de juny, dia de Sant Joan, i sembla que aquesta coincidència li va anar travessant la biografia.

L'any 1955, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, va tenir una idea senzilla i, vista amb perspectiva, brillant: encendre els focs de Sant Joan al cim del Canigó. Renovar-los allà dalt, en aquella muntanya que durant segles es va considerar el cim més alt dels Pirineus, i des d'allà repartir-los. Un gest petit fet per un grup petit. Aquell any, el foc només va encendre les fogueres del Rosselló, la Vall del Tet i el Vallespir. Durant onze anys, no va sortir de la Catalunya Nord.

La inspiració: el poema Canigó de Verdaguer

Pujade no va triar la muntanya per atzar. Era lector devot de Jacint Verdaguer i del seu poema 'Canigó' (1886), una de les obres més importants de la Renaixença catalana. Quatre mil tres-cents trenta-vuit versos en dotze cants i un epíleg, subtitulats 'Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista', que narren el naixement de la nació catalana al Pirineu a través de la història del cavaller Gentil, la pastora Griselda i Flordeneu, la reina de les fades del Canigó.

El poema barreja —com el mite mateix de Sant Joan— el món cristià i el món pagà: la creu que l'abat Oliba planta al cim i el regne de les fades que s'hi resisteix; la lluita de Gentil entre dos amors i dos mons. Pels lectors de la Renaixença, el Canigó esdevenia així la muntanya sagrada del país, el bressol simbòlic de Catalunya. Verdaguer mateix va escriure: «Veig el Canigó cara a cara i faig amb ell algunes enraonades. Oh dolça soledat!»

Quan Pujade va decidir encendre la flama al cim, estava donant cos físic a aquella muntanya literària.

1966: la flama travessa la frontera

Durant els primers onze anys, la Flama va ser un assumpte de la Catalunya del Nord. El 1963, Francesc Pujade i Joan Iglesias —impulsor de les fogueres de Sant Joan al Cercle de Joves de Perpinyà— van consolidar el ritual de baixar-la del cim i repartir-la. Però el salt important va arribar el 1966.

Aquell any, la Flama va travessar per primera vegada la frontera entre l'estat francès i l'estat espanyol i va arribar a Vic. Eren els anys de la dictadura franquista i la flama, com tantes altres expressions de la cultura catalana, sovint es rebia gairebé en clandestinitat. L'any 1967 va arribar a Barcelona, on va ser rebuda a la plaça de Sant Jaume. El 1968 —any del centenari del naixement de Pompeu Fabra— la tradició es va consolidar amb ininterrupcions des d'aleshores. L'any 1973 va arribar al País Valencià, i el 1976 a Alacant.

És impossible entendre la Flama sense aquest context històric: durant els anys més difícils per a la cultura catalana, la baixada del foc des de la muntanya emblemàtica va ser un gest col·lectiu silenciós però rotund de pervivència lingüística i cultural.

Com es desenvolupa el ritual avui

El ritual de la Flama segueix un esquema que es repeteix cada any, amb una participació de centenars de voluntaris i entitats arreu del país.

El cap de setmana previ — L'Aplec del Canigó. Centenars de persones es reuneixen al refugi dels Cortalets, al peu de la muntanya. Cada grup porta un feix de llenya provinent del seu poble o ciutat, marcat amb una cinta amb el nom del lloc d'origen i, sovint, un missatge o un dibuix. Aquests feixos pugen al cim i serviran per alimentar el foc del solstici. És un dels moments més emotius de tota la tradició: la muntanya s'omple de gent que ha caminat amb la seva llenya a l'esquena des de pobles de tot el territori.

22 de juny — La pujada de la vella flama. Un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà recull el foc que ha restat encès tot l'any al Castellet de Perpinyà i el puja al peu del massís.

Nit del 22 al 23 — La renovació al cim. A 2.784 metres, amb la flama antiga s'encén una nova foguera. Es llegeix un manifest —cada any en redacta un d'una personalitat o entitat diferent— i el grup passa la nit vetllant el foc al cim.

Trenc d'alba del 23 — La baixada. Amb la flama renovada, comença el descens. Al refugi dels Cortalets esperen els equips de relleus: clubs excursionistes, agrupaments escoltes, associacions culturals, entitats esportives. Cadascun s'emporta una torxa o un fanalet encès i el porta cap al seu territori.

23 de juny — La distribució per relleus. A peu, en bicicleta, en cotxe i fins i tot en llaüt per les Terres de l'Ebre, la flama s'escampa per centenars de pobles. A Barcelona, és rebuda a la plaça de Sant Jaume amb l'àliga, la cobla i els gegants de la ciutat. Al Parlament de Catalunya hi ha rebuda institucional. Cada poble la rep amb les seves entitats, sovint amb cercaviles, lectura del manifest local, encesa de la foguera i festa.

Nit del 23 — Les fogueres. Al final del recorregut, milers de fogueres s'encenen amb el mateix foc que ha baixat del cim del Canigó.

El simbolisme: per què aquesta tradició commou

Què té la Flama del Canigó que l'ha convertida en un dels rituals més reconeguts del calendari català? Probablement la seva força recau en una intuïció senzilla i profunda: un sol foc, repartit, alimenta milers de focs. La mateixa flama —no una flama qualsevol, sinó aquesta concreta, la que ha baixat del cim— encén les fogueres de Tortosa, de Vic, de Manresa, de Castelldefels, de Gandia, d'Alcoi, de Sant Joan de les Abadesses. La unitat simbòlica és tangible: el foc és el mateix.

A això s'hi suma la geografia. El Canigó és visible des de les planes de l'Empordà, des de bona part de la costa catalana, fins i tot des del mar. És una muntanya isolada, sense rival a la seva alçada, que durant segles es va creure que era la més alta dels Pirineus —avui sabem que no ho és, però el seu pes simbòlic no depèn de l'altura real. Verdaguer va anar a buscar-la perquè ja era, abans del poema, la muntanya que mira tota Catalunya. I el poema la va consagrar definitivament com a símbol.

I, finalment, hi ha l'arrel ritual mil·lenària. Encara que la Flama com a tal sigui de 1955, els focs del solstici d'estiu als Pirineus —el foc que baixa de dalt, el cicle del sol, la nit més curta— es perden a la nit dels temps. Quan un poble del Vallès o de l'Empordà rep la flama del Canigó, no està només participant d'una tradició moderna: està enllaçant amb una manera de viure el solstici que els nostres avantpassats ja celebraven fa milers d'anys.

Preguntes freqüents sobre la Flama del Canigó

Quan és la Flama del Canigó 2026?

La Flama del Canigó es renova al cim la nit del 22 al 23 de juny i s'escampa per tot el país durant el dia 23 de juny per encendre les fogueres de Sant Joan al vespre. El 2026 cau en dimarts a dimecres.

Qui va inventar la Flama del Canigó?

La va impulsar Francesc Pujade, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir), l'any 1955, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle. Pujade s'inspirava en el poema 'Canigó' de Jacint Verdaguer (1886) i en la seva pròpia passió pel massís. La consolidació de la tradició de baixar-la i repartir-la va arribar el 1963 de la mà de Joan Iglesias, del Cercle de Joves de Perpinyà.

Per què la flama es manté encesa tot l'any?

Des de la fundació, la flama es conserva encesa tot l'any al Castellet de Perpinyà, al Museu de la Casa Pairal. És el foc «vell» que cada 22 de juny puja al cim i que s'utilitza per encendre el foc «nou» a la nit del solstici. Aquesta continuïtat simbolitza que la tradició no es trenca mai.

Què és l'Aplec del Canigó?

És la trobada que se celebra el cap de setmana previ a Sant Joan al refugi dels Cortalets, al peu del massís. Centenars de persones de tot el territori hi pugen amb feixos de llenya marcats amb el nom del seu poble, que serviran per alimentar la foguera del solstici al cim.

Quina alçada té el Canigó?

2.784 metres. Durant l'edat mitjana es va creure que era el pic més alt dels Pirineus. Avui sabem que no ho és, però la seva visibilitat des de les planes de l'Empordà, del Rosselló i de bona part de la costa l'ha convertit en una muntanya simbòlica per a la cultura catalana.

On puc anar a rebre la Flama del Canigó?

A més de 350 municipis dels Països Catalans. Cada ajuntament, juntament amb les entitats locals (Òmnium Cultural, agrupaments escoltes, clubs excursionistes, etc.) organitza la rebuda. La Flama acostuma a arribar als pobles entre el final de la tarda i el vespre del 23 de juny.

Si vols saber-ne més

Si vols entendre el rerefons antropològic i simbòlic de la nit en què s'encén aquest foc, no et perdis el nostre article sobre el mite de Sant Joan: orígens, simbologia i tradicions de la nit més curta. I si vols viure la Flama del Canigó al teu poble aquest 2026, consulta la nostra agenda de revetlles de Sant Joan i busca-hi la rebuda més propera.

Bona nit de Sant Joan!