Jump to navigation
Celebracions i miteJoan Baptista va néixer a les 12 de la nit, mig any abans que Jesús. Segons les fonts que recull Joan Amades, després de néixer, el sant dóna una volta al món saltant de teulada en teulada beneint les cases o bé, de cim a cim, tot atorgant poders màgics als elements de la natura, els quals aquesta nit -sobretot les plantes- augmenten les seves qualitats i virtuts guaridores o poders malèfics. És just dalt de cims i turons o bé, davant les portes de les cases, que antigament al principat es feien foguerons durant la nit del solstici.
A través del 'Costumari Català' ens han estat recollides antigues tradicions que es perden en la nit del temps i costums més modernes que han substituït velles cerimònies i celebracions que pel motiu que fos s'han abandonat. Són conegudes algunes assimilacions a la crema d'un ninot dalt de la foguera, talment com si fos Carnestoltes, a Sant Salvador de Guardiola o d'altres elements, com la col·locació d'una bandera coronant la pira a El Bruc i a Collbató, potser en assimilació d'un antic culte al nou ordre del poder feudal. També en aquest darrer municipi del Baix Llobregat ens conta la tradició oral, que existia la representació d'un conflicte entre dos homes d'edat avançada, on un encarnava el dia i l'altre la nit; i que a través d'alabances en forma de rodolins, cants i corrandes els assistents animaven a la nit, qui guanyava sempre la disputa.
Detall de la coca de Sant Joan | Foto: EspencatLa coca de Sant Joan també ha patit mudada. La coca dolça havia estat temps enllà un pa rodó foradat pel mig, en forma de disc solar, amb certa similitud a les antigues mones decorades amb ous durs que els padrins oferien als nebots. Joan Amades ens assenyala el sentit religiós del dolç com un bocí de sol -un bocí del Déu- que durant el solstici es menjava remullat amb vi per guardar-se dels mals i també, de forma litúrgica per disminuir-ne la força i deixar pas a les nits més llargues del curs de l'any.
S'explica també que les plantes gaudeixen de virtuts miraculoses i són protagonistes de curioses llegendes, com la floració, solament durant aquesta nit, del Botó de donzella i que a Esparreguera per aquell qui la troba té el benestar assegurat per a tota la vida. En altres contrades era de bona ventura menjar-se el fruit de la planta de Sant Joan en veure esclatar la flor. Es coneixia la floració del cirerer, el taronger, el ginebró o la pomera i es collia ruda, alfàbrega, valeriana, sàlvia o menta, entre d'altres. A Jorba, en comptes de flors es feia un pom d'ordi per donar als nuvis i de fet, espigues de blat és el que coronava i duia a la mà Demèter, la divinitat grega que tenia en Persèfone -en el mite raptada per l'Hades, divinitat del món dels morts-, el seu cicle matern de mort i resurrecció que contenia el misteri de la vida.
L'auge de divinitats masculinesLa celebració dels solsticis ha estat en els períodes més recents una festivitat vinculada a la figura masculina, relacionada en gran mesura, amb l'aparició de la tecnologia i l'enginy, a l'ús d'aquestes virtuts a través de la força per dominar els cultius i els seus cicles, als conreus i la seva explotació, el bestiar i la seva doma. De fet, en el Nou Testament, el cristianisme situa fets transcendentals de dos homes en els cicles extrems del sol: el primer és el naixement de Jesús el 25 de desembre i l'altre, l'inici de la seva activitat com a divulgador de la doctrina cristiana, a partir de l'ablució o bateig practicat per Joan, sant al qual se'l recorda i commemora el 23 de juny.
'La festa de Sant Joan' (1875) de Jules BretonA l'edat de 27 anys -aproximadament els 28 anys que té un cicle solar sobre el calendari que ens regeix en l'actualitat-, Jesús es va trobar amb Joan. En el seu evangeli, durant el dia en que bateja a Jesús, Joan diu: “Darrera meu ve un que és abans que jo, perquè era primer que jo”. El cicle solar hauria d'iniciar des d'aquest punt, el seu domini o ministeri sobre la nit en el transcurs de l'any i crear amb el seu moviment cada dia més llarg i càlid, si entenem la figura de Jesús com a representació del sol i el moment del seu bateig, com a inici del seu ministeri, però resulta ser a la inversa: les hores de sol disminueixen i la nit guanya dia a dia hores de presència. Curiosament és durant la nit de Sant Joan que s'encenen les fogueres arreu.
Ara bé, coincideix en aquest punt del cicle solar tot l'amalgama de misteris, mites i llegendes relacionats amb les fades i el coneixement de les propietats dels vegetals. Era coneguda al Pirineu l'aparició de les Dones d'aigua, les corredisses i danses de les fades que provocaven benaurança o mal averany -segons quina tradició- a qui les veia i a Manresa, per curar-se dels golls era costum rentar-se el coll en 9 fonts diferents. Arreu és coneguda la tradició de banyar-se, d'igual forma en que algunes cultures celebren l'entrada de l'hivern i la celebració de l'arribada de les estacions humides.
Més tard i durant la transició sobre els nous valors catòlics va esdevenir la nit on iniciar-se en els coneixements pagans de la bruixeria i els rituals d'aparellament o unió de joves van ser desplaçats sobre el que Amades titula 'Les ordalies amoroses', un seguit de costums que les noies joves practicaven -recloses ja a casa i excloses dels rituals, sobretot, a camp obert-, on més enllà del Ball pla -practicat a Sallent- o Ball Rodó -celebrat al voltant de la pira encesa a Collbató i també, a moltes altres zones-, les noies buscaven a través de faves o ametlles col·locades sota el llit, a partir de grans llençats a la llar de foc o amb bocins de paper submergits en un got d'aigua, entre d'altres, la bona ventura sobre qui seria la seva futura parella. El buit de la dona com a paper actiu en les noves celebracions va donar espai en el mite perquè les llegendes s'omplissin de dimonis o mals esperits. A Manresa, una dona que sortís d'aquests nous cànons es considerava que havia festejat amb el dimoni i li apareixia el ventre marcat amb una serp.
Què representa Sant JoanLa figura cristiana de Sant Joan és molt similar al cicle del fill d'Osiris, Anubis, divinitat que al territori del Baix Egipte va cuidar el cos del seu pare esquarterat -període en que el sol perd potència fins a gairebé desaparèixer a l'horitzó durant la tardor i l'hivern- perquè Isis li retornés la vida. Se'l representa amb un instrument de percussió, el sistre i un recipient per a l'aigua, la sitra. Conta el mite que de la unió entre Osiris ressuscitat i Isis en nasqué Horus, divinitat que heretà la representació solar i que a l'Alt Egipte té un competidor directe, Seth, del qual la mitologia egípcia n'assenyala ser el culpable de l'esquarterament terrible.
Representació d'Anubis Ca sobre fusta | Foto: CedidaAixí, la figura d'Anubis va quedar enterrada sota el culte a Osiris quan aquest va ser recuperat durant la romanització d'Egipte -aproximadament, uns 2900 anys després del culte a Anubis-, al qual se li van atorgar segons Yves Bonnefoy, els misteris del cicle de l'aigua del Nil, el curs natural de crescudes que guardava els secrets de la fecunditat de la terra i la resurrecció dels cereals després de la sembra. Déu dels morts egipci, Anubis va governar el cicle en que la nit es feia més llarga que el dia fins a la unió del Baix i l'Alt Egipte. Es tractà novament d'un calc en la religió cristiana de l'imaginari egipci, on es pot resseguir que bona part de les celebracions actuals d'occident -catòliques i paganes- tenen un origen africà.
El foc i la seva veneracióSi tenim present les tradicions locals centrades en atiar una foguera, juntament amb aquelles que participen de la fecunditat i inici d'un nou cicle, sobretot en allò relatiu als arbres fruiters; si recordem el paper femení durant aquestes dates, en la qual es manifestava el seu vincle amb el cicle agrari i la posterior persecució de la cultura pagana encarnada en la bruixeria; si és tradició la forma de celebrar el solstici en un moment sobre el nostre calendari, on es venera l'inici del naixement de Sant Joan -alhora que el del ministeri del profeta Jesús-; si s'ubica la celebració en el punt del solstici d'estiu on el sol cal que decreixi per donar pas als rituals vinculats a la nit i a l'inici del declivi o mort del cicle anual; i finalment, si s'accepta la substitució d'Anubis, com a figura d'equilibri mitològic del Baix Egipte, per la disputa política entre les dues divinitats solars -Horus i Seth- durant la unió d'aquest territori amb el de l'Alt Egipte -territori molt proper a l'equador terrestre- i la posterior aculturació catòlica del substrat cultural egipci, la pregunta podria ser la següent: durant la festa de Sant Joan -i tenint present les diverses formes en que s'ha manifestat el costum- no estarem celebrant a l'hemisferi nord el solstici d'hivern de l'hemisferi sud?
La resposta a aquesta pregunta, un tant descabellada, no pot ser afirmativa. Segons ens ha comentat l'Albert Borràs -físic-meteoròleg, director de l'Observatori de Pujalt- existeixen aproximadament, 1500 km entre l'equador i cadascun dels tròpics. D'afirmar-la vindria a acceptar que pels motius que fossin una migració ingent de desplaçats provinguda del sud d'Àfrica, més enllà del Tròpic de Capricorn hauria travessat més de mig continent de sud a nord per establir-se vora les ribes del Nil, tot portant amb ells la concepció d'un cicle solar diametralment oposat a l'existent en l'hemisferi nord.
La resposta a la tradició d'encendre fogueres circulars, juntament amb l'estès Ball rodó i la crema de la figura de cartró podria estar doncs, en relació amb la celebració de la fi de la força vital del foc, amb el festejament del seu poder minvant i l'arribada de l'estació seca, amb la seva vetlla durant tota la nit perquè hom s'asseguri que s'apaga o fins que ja solament fumegi i la gent d'arreu hi passi o salti per sobre, tot celebrant-ne la continuació del cicle amb la seva extinció.
