Núria Olivé Montrabeta
,
23/11/2017
Activa't

Conxita Almarcha: “No li tinc rancor a l’home que em va maltractar, al contrari, em fa pena"

En el marc del Dia Internacional contra la Violència Masclista entrevistem Conxita Almarcha, de l’Associació Lilium de Manresa
Conxita Almarcha

Foto: 

Cedida
“Necessitava ser i sentir-me persona, no un drap”

Els jutjats catalans van rebre l'any passat 19.546 denúncies per violència masclista, un 5,6% més que l'any anterior, una xifra rècord. Del gener a l’octubre de 2017 la Generalitat de Catalunya ha atès 6.545 víctimes de violència de gènere. D’aquestes 6.454, hi ha hagut 8 dones mortes a mans de la seva parella. En el marc del Dia Internacional contra la Violència Masclista parlem amb Conxita Almarcha (Manresa, 1947), víctima de violència masclista i presidenta de l’Associació Lilium de Manresa.

- El 27,4% dels joves considera “normal” la violència de gènere en una relació, segons la FAD.
Sí, m’ho crec. És molt trist però m’ho crec. Jo estic fent classe a joves i detecto que normalitzen la violència de gènere.

- Nois i noies?
Els nois ho veuen normal. En el cas de les noies és més complexa.  

- Per què?
Moltes noies joves es deixen endur pel “em diu que m’estima”, “que sóc la noia de la seva vida”, “que tot el que fa ho fa pensant en mi”, etc. I s’ho creuen.

- Fruit del concepte d’amor romàntic que planteja la nostra societat?
Sí, exacte! L’edat i l’amor romàntic et fan creure això.

- I com es combat?
Jo els faig entendre que no ha de ser així. Que una persona que els diu això no és bona. Que no totes les paraules que els diuen són autèntiques i que han de saber escollir les persones.

- El masclisme i com a conseqüència la violència de gènere és un problema social.
El respecte és la base principal. Avui dia molts joves no es tenen respecte i sense respecte no hi ha convivència possible.

- Tu vas patir violència masclista fa anys.
Sí. Psicològicament em tenia machacada.

- Com te’n vas sortir?
Tenim tres filles que van marxar de casa quan es van casar. De cop vivíem els dos sols i em vaig trobar que ja no érem els pares que havíem estat fins aquell moment. Llavors em vaig plantejar que jo podia viure una vida diferent a la que havia estat vivint tots aquells anys. Una vida sense estar psicològicament maltractada. Necessitava ser i sentir-me persona, no un drap.

- I vas marxar?
Sí, vaig decidir marxar de casa i anar a una casa d’acollida.

- Va ser fàcil?
Jo llavors vivia a Palma de Mallorca. Ell sabia on vivia i m’assetjava. Sempre estava a una cantonada, darrere un cotxe etc. Hi ha dues menes d’home: pel qui han de posar una ordre d’allunyament perquè t’amenaça de mort i el que et diu “jo t’estimo”, “no sé què he fet”, “tornarem a estar junts” etc.

- El teu marit era el segon.
Sí. Jo no podia sortir al carrer i vaig decidir que aquella situació s’havia d’acabar. Vaig decidir marxar de Palma i anar cap a Olesa.

- Com recordes la separació?
Quan vaig marxar de casa em vaig sentir tan lliure!

- Has pogut refer la teva vida?
Sí. Allà vaig refer la meva vida. Necessitava ser persona i ho vaig aconseguir. Vaig començar a fer coses que durant 32 anys no havia pogut fer.

- Alguna cosa positiva d’aquests 32 anys?
I tant. He tingut tres filles que m’estimo i m’estimen molt. Gràcies a elles he pogut tirar endavant. La vida que hem viscut no la podem esborrar. He viscut amb ell 32 anys. Per molt que vulgui treure-m’ho de sobre no puc. La vida és una motxilla i la pots portar plena com vulguis i amb el què vulguis.

- Ets feliç ara?
La felicitat mai és completa. Són les petites coses que passen cada dia les que et poden fer feliç. Avui sóc una persona que m’he pogut trobar a mi mateixa. La meva màxima dedicació és ajudar als altres, fer-los feliços perquè així també ho sóc jo.

- Què és el més important per tu mateixa?
Sentir-me realitzada. Això és el més important.

- Has pogut perdonar al teu ex marit?
Sí. No li tinc rancor a l’home que em va maltractar, al contrari, em fa pena. Penso “quina pobra persona havia de ser perquè pugues maltractar-me, no se n'adonés i estigues convençut que el que feia era correcte”.

- Ho ha reconegut?
No, de cap manera. No ho ha reconegut. Els maltractadors no reconeixen. Tu per ells no ets ningú i els ho deus tot.

- Vau recuperar el contacte?
Sí. Compartim tres filles i nets.

- Com ho han viscut les teves filles?
Ell no tenia necessitat de fer de pare. Per tant, ni de tenir contacte amb les filles ni amb els nets tampoc. Els maltractadors són persones egoistes.

- Per què maltracten els maltractadors?
Per pur rol masclista. Es pensen que són superiors a les dones, que les dones els ho deuen tot. Aquest rol masclista pot derivar d’haver vist situacions semblants a casa, d’una situació laboral poc estable, etc.

- Què li diries a un maltractador?
Que entengui que a la persona a qui li està fent això és una persona com ell. Que no s’ha de sentir superior ni valent. Que es posi en el lloc de la víctima.

- Em sorprèn la teva actitud conciliadora. El maltractador és també víctima del sistema?
Segur. Però no ho justifico ni molt menys.

- Hi ha qui diu que un maltractador és una persona malalta.
S’està discutint molt això últimament. Personalment penso que no són persones malaltes. Les considero egoistes i possessives.

- Què li diries a una víctima?
Sobretot que tingui confiança en les dones que l’envolten, en la seva mare. Que expliqui el que li està passant. A les amigues però sobretot a la mare.

- Què és el més difícil per una víctima?
Adonar-se’n i fer el pas de denunciar al maltractador. Pensa que com més violència el maltractador ha exercit sobre la víctima, més infravalorada està. El més important és que se n'adonin i vulguin actuar.

- Una víctima de violència masclista té el suport de l’administració?
Hi ha molts matisos. Falten molts recursos, això segur. Sense anar gaire lluny, a Manresa no hi ha una casa d’acollida! Una víctima té molta por de marxar lluny d’on viu. Espanta molt haver de marxar del teu entorn per anar a una casa d’acollida. Això suposa començar de zero. A part, les dones als serveis socials han de fer molts i molts papers. I sovint, sense poder resoldre-ho, han de tornar a casa amb els seus maltractadors!

- Què feu des de l’Associació Lilium?
Ens dediquem sobretot a l’acompanyament al dia a dia de víctimes. Les acompanyem als jutjats, a comprar, a passejar... Necessiten parlar, parlar, parlar i ser escoltades.

També et pot interessar