Mar Canet Torra
,
03/04/2017
Activa't

Guillem Cabrera: "Si de veritat es té un somni, s'ha de fer el que faci falta per aconseguir-lo"

Parlem amb el jove ballarí bagenc, de la seva experiència a la Royal Ballet School de Londres
Guillem Cabrera

Foto: 

Cedida
Vista la passió del Guillem Cabrera (Sant Salvador de Guardiola, 2003) per ballar, la seva família el va portar a unes proves a la Royal Ballet School de Londres, amb l'única intenció que el Guillem visqués una gran experiència. La sorpresa va venir quan va ser un dels 12 seleccionats entre els més de 500 que s'havien presentat, per entrar a formar part de l'acadèmia de la Royal. El ser menor d'edat li impossibilitava l'ajut per part de l'Administració Pública en forma de beques a l'estranger, i tampoc podia acollir-se a ajudes del govern britànic, al no tenir la nacionalitat anglesa. Gràcies a les donacions i el recolzament de diversos particulars i empreses, van aconseguir recaptar part dels 45.000€ anuals que comporta la formació a l'escola. Ara el Guillem es troba cursant el segon curs i ja ha actuat a la Royal Opera House del Covent Garden, en les obres 'El Trencanous' i 'Frankenstein' en el paper del germà petit del científic, cridant l'atenció de la premsa anglesa especialitzada. Ara explica la seva experiència en el llibre 'Quan els peus són les teves ales' (Ed. Columna), que es presentarà aquest dimecres al Teatre Kursaal. Hem parlat amb ell, aprofitant la seva estada en terres catalanes.

- Ara has començat el segon curs a la Royal Ballet School de Londres, vas començar el curs amb 11 anys, l’has acabat amb 12 i ara has fet els 13. De tot aquest temps que portes allà, amb quines tres paraules em podries resumir l’experiència?
Ah, això és difícil! Deixa’m pensar... Una... gran... experiència... (riu molt)

- Després d’un any i mig d’estar allà, ara quan tornes a casa, què trobes a faltar aquí d’allà?
És estrany perquè vaig a destemps de tothom. Com que tothom fa la seva vida, van a l’escola, a treballar... jo trobo a faltar estar amb els amics de l’escola anglesa, però també tinc una setmana per desconnectar ja que allà vivim tots junts i, de tant en tant, va bé estar només amb la família.

- I quan estàs a Londres, què trobes a faltar?
El clima i la família.

- Com ens hem d’imaginar l’escola?
Com Harry Potter però sense màgia, bastant gran i tot està connectat per túnels, és a dir, pots anar per tota l’escola sense sortir a fora. A més, està al mig d’un parc enorme amb animals.

- A la mateixa escola viviu i feu les classes?
Sí, és tot en un.

- Hi ha molta disciplina a l’escola. Quantes hores de ballet fas? I de classe?
Quatre hores de ballet i quatre de classe, perquè faig el curs escolar al mateix lloc que el ballet i, per tant, durant el dia no he de sortir.

- I teniu temps per descansar?
Molt poc, només una estona al vespre que la faig servir per trucar als meus pares, però lliure lliure depèn del dia perquè l’horari de classe és sempre el mateix però el de ballet va variant.

- I quan pots fer el que vulguis a la teva estona lliure, què fas?
Aprofito per fer el què he de fer a l’habitació, ordenar els uniformes, la roba de ballet, etc. 

- Com ho fas per desestressar-te o oblidar que ets ballarí?
No puc oblidar que sóc ballarí perquè seria oblidar el que sóc, però amb els nens ens agrada fer nits d’spa i fem dutxes llargues per relaxar-nos. Fins i tot quan estic parlant dret estic ballant inconscientment.

- Quanta gent hi ha a l’escola?
No gaires, cada curs hi ha catorze nens i catorze nenes i hi ha quatre cursos. En total som uns 130 aproximadament, la majoria anglesos però hi ha espanyols, catalans, japonesos, holandesos, australians, francesos i italians.

- Quines són les diferències principals entre el primer curs i el segon?
Molt millor el segon. És mes fàcil la part d’estudi ja que estic acostumat a l’anglès. El ballet es comença a complicar i començo a fer passos de gran. És més divertit i emocionant i et sents més professional, però els mestres també són més exigents.

- El fet de passar de curs fa que hagueu de competir entre vosaltres?
No, al contrari. És com si fóssim una família i tots volem que passi tothom.

- Has tingut mai ganes de tornar?
No. Sí que la primera setmana li vaig dir al meu pare "provo una setmana més però no crec que m’agradi". Però al final li vaig dir "ara ja no torno".

- Què creus que és el més important des que vas marxar a Londres, és a dir, què és el millor que t’ha passat i què recomanaries a l’altra gent que li passés un cop a la vida?
Jo he fet moltes coses que no hagués fet mai, per exemple, la primera setmana que vaig estar a Londres vaig haver d’anar a casa d’algú que no coneixia i passar-hi allà un cap de setmana, i també he hagut de viatjar sol en avió. He fet coses que mai hagués imaginat que faria. Sempre m’havia imaginat viure a Londres, però no amb 11 anys i sense els meus pares.

- Per tant, quina conclusió en treus? Quin consell donaries a la gent que vol complir el seu somni però no es veu capaç? Què els diries als qui tenen por de fer alguna cosa que realment volen fer?
Encoratjaria a la gent que tingui més aventures i que surti més de casa... Si tenen por de viatjar, per exemple, si no ho proven no sabran mai si els sortirà bé. I davant de la por, què fas? Per exemple, el matí abans d’entrar a l’escola el cinquanta per cent del meu cap deia que hi volia anar i el cinquanta per cent altre deia que no, i vaig pensar 'millor que hi vagi i provo uns mesos i si no m’agrada torno'. Si no hagués decidit anar a l’escola, sempre m’hagués quedat amb el neguit de saber com hauria anat. Quan t’enfrontes a la por veus que la majoria de coses són difícils però no tant com esperes i, com que estic amb més nens de la meva edat que els passa el mateix, doncs ens donem suport perquè tots estem passant pel mateix i els adults d’allà també ens cuiden nit i dia.

- Ara al mes d’abril, sortirà un llibre que ha escrit un periodista que explica la teva experiència. Que als 13 anys tinguis un llibre teu al mercat, què et provoca?
És una cosa bastant gran perquè mai m’hagués imaginat tenir un llibre sobre mi. Però jo no ho vull veure com un llibre sobre mi sinó com una guia per ajudar a la gent que vol fer això i explicar com em sentia jo i la meva família. I també, per a la gent que vol perseguir els seus somnis, que no tingui por.

- El teu pare, quan va saber de forma inesperada que podies entrar a l’escola, es va arremangar i va començar a trucar portes i es va trobar que la història despertava tant interès que va acceptar ajudes de gent coneguda i desconeguda. La teva mare ha fet més el paper de preocupar-se per tu, parlar sobre com estaves, com vivies les coses... Mirant enrere, com creus que ho van fer els teus pares?
Si fos per poder estudiar a la Royal Ballet doncs sí que tornaria a fer tot el que vaig fer, és a dir, actuacions, entrevistes a la tele i a la ràdio, anar a parlar amb gent... Però si ho hagués de fer perquè sí, doncs no.

- I el Gerard, el teu germà, també s’ha hagut d’adaptar a la teva marxa. Com ho vius tu això?
No ho sé perquè sempre que truco a casa esta fent deures, però últimament, sí que parlo més amb ell. Com que el veig per càmera cada dia doncs cada cop que vaig a casa ha canviat molt i actua diferent quan parlem per mòbil que quan estem a casa.

- Com et fa sentir que tanta gent s’hagi sumat al teu somni (donacions anònimes i no anònimes, beques, la feina que han fet els teus pares...)? Et fa tenir un deure amb aquesta gent o vas allà a fer el que has de fer i la resta, ara com ara, és igual?
Jo estic molt agraït amb la gent que m’ha ajudat, però no crec que tingui un compromís perquè jo ballo perquè és el meu somni, no per la gent que m’ha ajudat.

- A vegades fem en funció del que s’espera que fem. Quan eres petit, ser un nen ballarí era ser diferent a la majoria ja que no devien ni saber què era el ballet. A tots aquets nens, què els hi diries?
Que no pensin en el que la gent diu d’ells, hi va haver gent que se’n va enriure de mi per ser un nen ballarí. Si volen aconseguir el seu somni que no pensin en el que diu la gent.

- Els nens que tenen somnis per molt que semblin impossibles, què els hi diries? Què li diries a un nen amb una sola cama que vol ser ballarí?
Que si de veritat es té un somni, s'ha de fer el que faci falta per aconseguir-lo, que no pensin que has de tenir dos cames per ballar, tothom pot ballar!

- On et veus d’aquí 10 anys?
M’agradaria continuar ballant a la Royal Ballet i entrar a la companyia.

- I si no entressis?
Buscaria un altre lloc per molt que no fos tan bo o no tingui tant reconeixement com la Royal, i que m’hi sentis a gust.

- Del 0 al 10 com estàs allà?
Un 10, estic molt bé allà i sobretot ara que m’han dit que continuo l’any que ve i estic més relaxat.

Més informació: 

Facebook de Guillem Cabrera

 

També et pot interessar