Anna Brugués
,
22/09/2016
Arts

Carles Piera: “Sóc un enamorat de l’objecte”

L’artista guanyador de l’última edició del premi de la TAV-CC exposa 'Ser per no ser' a l’Espai 7 del Centre Cultural El Casino de Manresa fins el 2 d’octubre
Carles Piera treballant al seu taller

Foto: 

Aniol HC
'Ser per no ser' és el projecte guanyador de l’escultor Carles Piera Claramunt (Barcelona, 1985) en la tercera edició del premi de la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central (TAV-CC) 2016. Un premi bianual que neix com a iniciativa conjunta amb l’Ajuntament de Manresa (a través del Centre Cultural El Casino) i té la finalitat de promoure les arts plàstiques i la creació contemporània. L’escultura d’aquest artista es caracteritza pel caràcter efímer de les seves obres i l’ús de materials i objectes en desús que evoquen el pas del temps i et transporten a un món oníric tacat de malenconia.
"És una exposició a favor de la dignitat dels animals que mengem, una forma d’evidenciar el seu valor"

- En els darrers anys has estat guardonat amb tres dels premis més destacats de Catalunya pel que fa a la creació artística: el Premi artista Emergent DRAPART 2013, el Premi de Belles Arts Sant Jordi dels Països Catalans 2013 i Inundart 2012 i ara el premi bianual de la TAV-CC. Tot un mèrit!
Perseverança! Des de fa quatre anys que em presento a concursos. He enviat moltíssimes propostes expositives i, a vegades, com aquesta darrera, he tingut la gran sort de guanyar.

- Com funciona? Presentes una col·lecció ja acabada o elabores l’obra en funció de les bases del concurs?
Hi ha molts concursos que donen una temàtica concreta però normalment no faig aquest tipus de convocatòria. M’agrada molt treballar al meu aire.  Amb el concurs de la Taula de les Arts Visuals va ser casualitat que ja estava treballant en unes peces i el premi econòmic em serviria per acabar la serie. Feia uns mesos que no treballava en obra pròpia i, una mica avorrit del fet fins ara, molt més caòtic, tenia ganes de fer un gir. Vaig preparar un dossier al veure la convocatòria i vaig descobrir el que tenia ganes de fer. Per mi aquest procés ja va ser revelador i després vaig tenir la sort de guanyar-lo!

- Les teves obres parteixen d’objectes en desús que descontextualitzes i dotes d'un discurs. Són eines expressives pròpies del Surrealisme.
Això ho feia abans. Agafava un objecte i li donava una història. Utilitzava molt el Ready-made que feia Duchamp. Tot i que, en lloc de descontextualitzar l’objecte en si, m’agrada donar-li un punt més màgic, fer que passi alguna cosa aparentment irreal o impossible. Sóc un enamorat de l’objecte, de la “cosa”. En l’escultura veus la realitat, clar que és interpretable però és l’objecte real i no pretén ser res més que el propi objecte.

- Així, abans parties de l’objecte i ara del discurs.
Sí, sobretot amb aquesta exposició. Abans treballava sobre el llenguatge i el que significa "Ser" d’una manera molt més etèria. Agafava un objecte i la seva pròpia naturalesa o l’estat amb què es trobava ja implicava un missatge o referent dins l’obra. A 'Ser per no ser' ho he fet al revés. Vaig decidir la temàtica, els elements que construirien la serie, en aquest cas animals, i vaig començar a treballar amb una mena de trencaclosques: "Quin objecte em pot anar bé per exemplificar el sentit de la mort?", per exemple.
El que va agradar molt al jurat és el punt teatral de l’obra. Em dedico a fer moltes coses per teatre, és un món molt artístic, en el que treballes amb molta gent amb punts de vista diferents i al voltant d’un mateix concepte. 

- Treballes per encàrrec?
Amb escultura no gaire. Em busquen per l’objecte especial d’una escenografia. Pel musical d’Scaramouche de Dagoll Dagom, per exemple, he fet una petxina gegant. Normalment són peces que no pots encarregar a un constructor perquè parteixes des de zero, no hi ha un dibuix previ o un format definit, t’orienten amb l’estil però ets tu qui escull els materials.

- I et posen a prova?
Sí! Molt! Però és el que m’agrada. Compagino aquests encàrrecs amb obra pròpia. Porto un parell d’anys que en el món del teatre el boca-orella m’ha anat obrint camí. Són feines agraïdes amb temàtiques i estètiques diferents, i tot un repte!

- Com et defineixes com a artista? 
M’agrada molt el procés de treball, més enllà de l’obra final, el que vaig aprenent durant la creació. Evoluciono amb el tipus de concepte, que va variant, però sobretot amb la tècnica, cada vegada més acurada. Sent escultor, no acabaré mai d’aprendre, però de moment estic molt content i satisfet! Pel que fa a les meves obres, utilitzo un llenguatge desgastat, decadent, poètic i impactant.

- “Ser per no ser”. Què és el que trobarà el visitant en aquesta exposició? Quina reflexió persegueixes?
El que busco amb aquesta exposició i amb aquesta serie és l’empatia de la gent davant d’animals que tenim en un tercer o quart pla: els animals de ramaderia dels quals sovint ens alimentem. És una exposició a favor de la dignitat dels animals que mengem, una forma d’evidenciar el seu valor.
Hi trobarà peces davant les quals hi pot estar una estona, un conjunt d’escultures idolatrades a les quals intento donar un aire de divinitat, figures honrades i dignes. Moltes de les peces provenen d’històries reals; el conill, per exemple, que havia caducat. Ha estat mort per ser llançat a la brossa. O l’ovella: el cos està modelat però el cap és real, està creat amb un motlle d’un cap real que el carnisser anava a llançar a falta de comanda. L’espectador hi trobarà trossos de realitat.

"Ser per no ser" de Carles Piera