Goretti Martínez
,
30/12/2016
Arts

Fèlix Vinyals: “L’art pot ser l’eina que vulguem per expressar una idea”

L’artista vilafranquí exposa a Igualada, les seves instal·lacions artístiques interactives que reaccionen a les constants vitals i a les ones cerebrals

Foto: 

Cedida
El Fèlix Vinyals treballa en un antic molí paperer del municipi de Torrelavit. Entre sensors i màquines indesxifrables, ens explica les seves invencions, que vinculen les contants vitals de les persones amb l’art a través de la tecnologia. Amb el concepte genuí d’ “art biotrònic”, Vinyals ha creat una instal·lació que transforma en música les ones cerebrals, una altra que respon al contacte físic entre dues persones i una que trasllada els batecs del cor a les pampallugues d’una bombeta. L’art biotrònic ens despulla davant dels altres a través de sons, llums i colors, i ens ho podem passar molt bé experimentant-lo. Aquestes festes nadalenques ho estem podent comprovar a Igualada.
"Crec que hem d’anar més enllà i pensar que és bo explotar les habilitats de cadascun al màxim"

- Quina és la teva formació?
Vaig estudiar enginyeria electrònica i enginyeria biomèdica. Però sempre m’ha agradat fer experiments. Diguem que sempre he estat molt inquiet tècnicament. Quan vaig acabar els estudis d’enginyeria biomèdica, vaig ser quatre anys professor i a casa anava fent cada cop més projectes personals aplicant els coneixements de l’enginyeria biomèdica a temes artístics. I va arribar un punt en què vaig començar a portar els projectes a llocs; per veure què passava, saps? A la gent li va començar a agradar molt i van començar a arribar més propostes. Així que vaig deixar l’escola i em vaig començar a centrar en el projecte artístic. Arran d’això, algunes universitrats em van cridar per fer docència. Ara estic a la Universitat Ramon Llull fent classes, però he estat també a ELISAVA, a la UPC, a la UB… fent cosetes. Com que és molt específic, sempre hi ha algú en una carrera o en una altra que pensa en mi per fer una sessió o una assignatura concreta. He anat mudant: dels nois de l’ESO, quan feia de profe de tecnologia, als estudiants de la Universitat.
L’únic que faig és que, enlloc d’aplicar els coneixements de l’enginyeria al món empresarial, els aplico al món artístic. Que si tot va bé, podria acabar sent també el món empresarial perquè així et pots dedicar a la teva obra i no morir-te de gana o haver de buscar una altra feina. En tot cas, qui marca la línia no és la direcció d’una empresa o un consum sinó tu mateix. És una activitat artística i tens la gran sort que a la gent li agrada i vol comprar la teva obra. Això és genial avui dia.

- Doncs sí.
De fet, en el meu cas, és així. Perquè a la gent, tot això de l’art interactiu, amb llums, amb sons… els crida molt l’atenció. Clar, la gent quan ve a veure aquestes instal·lacions s’ho passa bé, perquè entretenen. Aquest art té un avantatge que el clàssic no té: el punt d’interacció, de joc, d’experimentació. Això fa que actualment sigui molt consumible: a esdeveniments, fires, festivals de música, festivals d’art… Té molta sortida. I ara ho estic gaudint.

- Dius que sempre t’havia agradat experimentar però identifiques el moment en què vas dir “això ho puc portar al terreny artístic”?
Tot va començar amb el projecte Torval, la màquina de fer música amb el cervell a través de la lectura de les ones cerebrals. A tothom, un cop o altre, ens ha passat pel cap aquesta idea. Llavors, com que teníem els coneixements per provar-ho, vam dir “Fem-ho!”. Ho vam dur a la pràctica i vam veure que tenia tantes possibilitats… Torval va ser la primera instal·lació i a partir d’aquí vaig muntar Fèlix Vinyals com a projecte artístic.

- Com funciona Torval exactament?
Torval fa dues coses: llum i so. Comencem per la llum. És el que es projecta a l’escenari o la sala, a l’entorn on està qui faci anar la màquina. Els llums d’aquell escenari tradueixen l’estat mental d’aquella persona. Si està neguitós, els llums són vermells i, si està relaxat, els llums són de color blau. Podria haver triat altres colors, però vaig triar aquests. D’alguna manera tu passes a estar dins del cervell del “músic”. Qualsevol músic, quan fa una actuació té una aparença de seguretat sobre l’escenari, però no sabem com se sent realment. Amb Torval, els llums el delaten. El seu estat mental, el veus. Per això m’agrada el símil de que passes a entrar dins el seu cervell. Llavors el tema del so… Té sobre la taula sis leds, sis llumetes. Cadascuna fa pampallugues a una freqüència en concret: s’engega i s’apaga x cops en un segon, 15, 16, 17… Quan una persona mira una d’aquestes llumetes amb atenció, curiosament, aquella mateixa freqüència es trasllada darrere el cervell, al córtex visual, on es processa la imatge que capten els ulls. Allà es crea un voltatge que s’engega i s’apaga els mateixos cops per segon que la llumeta que mira…

- De debò?
Sí, és una de les poques correlacions directes que es donen al cervell. Això i l’estat relaxació - neguit, són les correlacions més directes que hem trobat fins ara. Tota la resta és molt misteriós. El fet és que són correlacions que es poden explotar artísticament però mai ningú ho fa. És una informació que es queda en l’àmbit acadèmic. I per què no ho podem portar al món de l’art? Fem-ho. L’art no és només pinzell i pica i fer quadres i estàtues. L’art pot ser l’eina que vulguem per expressar una idea.
Continuant amb el Torval, si tu miraves el primer llum, el casc detectava aquesta freqüència i, a través d’un programa informàtic, engegava una base musical. Si miraves la segona, el programa detectava que la nova freqüència  engegava una altra base. Si miraves la primera, t’apagava la primera base… De manera que podies fer com de DJ a través de la lectura de les teves ones cerebrals. Per tant, més que fer música amb el cervell, el que fas és de DJ engegant i apagant bases musicals amb el cervell. Hi ha una altra opció que és que a través del que tu llegeixis en brut, això ho projectis sobre uns sons. És a dir, que aquestes freqüències elèctriques que captes les tradueixis en uns sons concrets. Això és fer música directament. L’únic que més que fer música és fer soroll. Nosaltres vam creure que era més interessant de l’altra manera.

- Però aquesta altra opció podria evolucionar, amb sons més elaborats, per exemple.
Sí, exacte. Pots triar les bases que vulguis. Però en el cas de Torval ens interessava la idea aquesta de combinar-ho amb l’estat d’ànim i, per tant, la llum i traslladar-nos al cervell de la persona. La gràcia que tenia és que sense tenir cap destresa musical, podies fer aquestes combinacions musicals. La teva pròpia sessió, pista, barreja, o com n'hi vulguis dir.

- Quines reaccions va suscitar Torval?
Ens van contactar d’un documental que feien a França sobre ciència del futur. Va ser molt còmic (riu). Ens van dir que volien incloure Torval al documental. També el vam portar a un festival de música electrònica que es fa a Banyoles, L’Estrany, i a altres festivals.
A mi, personalment, m’agraden més les altres instal·lacions perquè a Torval hi ha una persona sola. En canvi a les altres hi ha un mínim de dos persones i hi ha més interacció. Torval és molt espectacular però les altres dues són més xules.

- Em parles de ‘El so de la pell’?
En aquesta instal·lació, dues persones, si pot ser desconegudes entre elles, seuen a un sofà i la màquina les convida a trobar els límits del contacte amb l’altre. En funció de la teva cultura, de com t’han educat, de les relacions que has tingut… els teus límits de contacte amb un desconegut seran uns o uns altres. Si jo et dono la mà i et faig dos petons, cap problema. Però si et toqués l’orella, diries “Aquest paio està com una cabra!”. En altres cultures, potser fer-se dos petons és molt heavy… Depèn. Així que la màquina convida a explorar en quin punt el contacte entre dues persones té el seu límit. Si són dues persones que més o menys s’agraden tindran més joc. En el cas d’una parella, pots anar provant, perquè com més contacte hi ha i més íntim és el contacte, més llum genera la instal·lació. Si ens toquem la mà, farà una mica de llum, si ens fem un petó a la galta, una mica més, si ens fem un petó als llavis, en farà més encara… Com més superfície de pell i més humida, més llum; i més so, també. Té aquest punt picaresc i això fa que tingui molt d’èxit.

- En totes les teves instal·lacions, qui fa anar la màquina s’exposa davant de tothom o davant de l’altre. És aquest l’objectiu que busques?
Acaba sent això però no busco exposar les persones sinó que trobin jocs interessants, que hi hagin reptes davant dels altres, que s’atreveixin a jugar… Quan penso les màquines no les penso per exposar la gent. Però també és cert que la gràcia és que es vegi. També els podria tancar en una sala i que només ho veiessin ells. Però si ho exposes és més bonic. La gent s’apunta. Funciona millor si ho exposo que si ho tanco.

- La gent com ho rep? Potser hi ha algú que evita participar-hi “A veure si em poso en un compromís, jo ara!”
En aquesta instal·lació, si venen un noi i una noia que són amics i abans els hi explico, sí que m’he trobat amb algun comentari. Però generalment la resposta és molt bona i la gent ja ve predisposada. El que és interessant és veure les reaccions de la màquina segons les persones i segons l’entorn: si és un festival de música o si és com vam fer fa poc a Igualada, un dia a la tarda abans de les festes de Nadal; si hi ha més o menys nens, si hi ha més persones d’una edat determinada… Les reaccions canvien molt. Gent jove i sense fills tendeix molt a experimentar amb la màquina, amb el contacte amb l’altre… amb un punt de sensualitat busquen els colors, els sons, la creació, en definitiva. Els nens es toquen pegant-se i fent bromes. I pares amb fills és més un joc que una experimentació.
A cada lloc, si tens una mica de curiositat sociològica, és per fer-ne un doctorat, de com es comporta la gent davant d’aquella màquina. L’altre dia ho comentàvem. Només veient com juga la gent amb la màquina ja podries triar de qui podries ser amic i de qui no tant. Hi ha gent que senzillament prova i se’n va i n’hi ha que seuen, et fan preguntes, callen, pensen, tornen a preguntar, fan una prova diferent… Ostres, si anessim a sopar plegats ens ho passaríem bé xerrant!

- Ho has portat a altres països?
El Torval ha estat a Anglaterra un parell de cops. He d’aconseguir trobar algú que m’ho mogui perquè és molta feina, tot plegat.

- Estàs tu sol?
Sí. I llavors tinc col·laboradors que m’ajuden amb els muntatges. Si s’ha de muntar una estructura metàl·lica o unes peanes de fusta, per exemple. Aquí al taller tinc també la part de construcció però no és “lo meu”. Jo estic còmode amb la part de programació, l’electrònica, els sensors pel cervell, pels batecs del cor…

- Explica’m aquesta part: “lo teu”…
Vaig a buscar un sensor per explicar-t’ho […] Veus? Això és un sensor, un pulsioxímetre. És un aparell mèdic que mesura l’oxigenació de la sang i les pulsacions. Això, a priori, no té cap mena d’utilitat artística. A no ser que li donis moltes voltes. Però penso: amb això que detecta els batecs del cor m’agradaria poder mostrar-los. I davant d’aquesta eina, l’agafo, la desmunto, entenc com funciona a través d’una “intervenció quirúrgica”. Faig la contraenginyeria. Estudio com l’han fet i com funciona, me’l faig meu i li faig els canvis convenients perquè això, que era una eina per l’hospital, sigui una eina artística. En aquest cas del pulsioxímetre, incorpora aquest cable, li punxo, aquests altres els passo per darrere… Aquí tinc un controlador, que vindria a ser un petit ordinador… I envio la informació que em proporciona a una centraleta que m’he construït i que m’engega i m’apaga unes bombetes grans. T’ensenyo la centraleta  […]

- Aquesta és la instal·lació ‘A cor obert’, oi?
Sí, exacte. Quan tinc el pulsioxímetre modificat i tinc la senyal del batec del cor fora de l’aparell, en un cable, faig una altra màquina i faig que aquesta senyal engegui i apagui uns endolls. Són aquests quatre. Clar, tot això és un procés d’enginyeria. A mi, el que m’apassiona de l’enginyeria és que puc expressar una cosa molt complicada d’explicar. L’enginyeria m’ha habilitat a crear aquesta nova línia artística que he anomenat “art biotrònic”, la barreja de la tecnologia i les constants vitals pre crear art… Mira, ho vaig batejar així perquè em sembla un bon nom. Tot i que fa una mica de por (riu). De fet, si ets molt bo dibuixant, et dedicaràs al dibuix, i si ets molt bo creant plats de cuina, tindràs un bon restaurant, sempre que t’ho treballis. I si t’apassiona l’enginyeria i vols fer alguna cosa més enllà de l’empresa típica, pots acabar fent això, per exemple. [Es posa el pulsioxímetre al dit i la bombeta s’encèn i s’apaga al ritme dels seus batecs].

- Ostres…
El dia que va venir TV3, la màquina anava pum pum pum… I jo fent veure que estava tranquil!

- La contradicció entre el que vols aparentar que et passa i el que et passa realment.
Això mateix. Doncs aquest és el procés. L’enginyeria t’habilita per la creació d’un dispositiu que et permeti mostrar tot això. Llavors podríem dir que, encara que no sempre, hi ha tota aquesta feina de contraenginyeria. Entendre l’aparell per després manipular-lo. També hi ha molta feina de programació, que és una vessant artística curiosa. Hi ha tot l’àmbit de l’art digital, que existeix des dels anys noranta, però segueix sent poc popular tot i ser molt interessant. En les meves instal·lacions es barreja la programació i l’enginyeria electrònica.

- Quan parles de programació, què programes exactament?
Una és el hardware. Per exemple, en el pulsioxímetre hi ha aquests petits ordinadors que agafen senyals del món exterior, les entenen i les envien a un ordinador. Això li diu a l’ordinador “Escolta, ara mateix hi ha un batec”. En la versió antiga hi havia un PC, ara ho he passat aquí dins amb una petita plaqueta-ordinador. Però en tot cas, el PC diu “Ara tinc un batec. Segur? No n’has tingut un fa menys d’x mil·lisegons perquè t’has mogut molt de pressa i hi ha hagut una lectura errònia. No? Doncs té pinta que és un batec real”. Així es fa una mica de filtre per comprovar que la senyal sigui bona, que no hi hagi interferències ni coses estranyes. Llavors diu “Val. Ara que veig que és una senyal bona, engegaré una bombeta que està connectada amb aquesta altra màquina”. L’envia cap a l’altra màquina, que tanca un interruptor i s’engega la bombeta.

- I tot això súper ràpid.
Sí, és clar. I això encara és lent perquè avui dia, amb els mòbils i tot això, la informació va en nanosegons. Doncs això, les maquinetes es poden programar i els programes d’ordinador fan coses més grans… Si hi hagués un projector, que la projecció interactués amb alguna cosa física.

- És complicadíssim…
M’ho passo súper bé. Aquí sóc el rei del món.

- Jo no m’hi entenc ni amb el mòbil…
Si no saps com va, impressiona. Però tampoc n’hi ha per tant. Si ho coneguessis, diries “Si vull fer això, primer he de fer això i això altre”.

- A Igualada estàs fent vàries accions aquest Nadal. En què consisteixen?
A Igualada vam fer ‘El so de la pell' adaptada per inaugurar els llums de Nadal. Es va muntar un esdeveniment en què l’alcalde i cinc personalitats més de la ciutat, enlloc d’estar asseguts a un sofà i tocar-se (riu), estaven drets i es van agafar de les mans. Als dos extrems, dues de les persones van agafar unes claus situades a dues peanes i aquest era el sensor que pintava amb llums de colors la façana de l’església. Volíem que a partir d’aquí s’encenguessin tots els llums de Nadal però, com que abans havien d’estar apagats, als comerciants no els va semblar bé. Era delicat. Així que ho vam centrar en la façana de l’església. Era un moment “èpic”, tothom agafant-se i l’església il·luminada. Va quedar preciosa. I després la gent ho podia provar: banyar la façana de color.
També vam fer ‘El so de la pell’ tal qual durant un cap de setmana. I, per cap d’any, l’Ajuntament vol popularitzar una mica més les campanades a la plaça i intentar que hi vagi més gent. El que farem allà serà estrenar una altra instal·lació, en aquest cas ‘A cor obert’, que encara no s’ha fet mai a Igualada. Mitja hora abans de les campanades i mitja hora després, estarà disponible per jugar-hi. Així farem una mica de caliu.

- Com va reaccionar la gent d’Igualada a ‘El so de la pell’?
Bé, molt bé! La gent s’ho passa genial. Hi ha qui s’entreté més i qui s’entreté menys. Però la gent que prova, riu i juga. Criden el seu xicot “Vine a provar-ho, això!”. Hi ha qui té vergonya però acaba venint. O hi ha el nen que estira el pare i li explica com funciona: “Seu, agafa la clau…”

- I això de traslladar el sistema inicial a una cosa més grossa, com en aquest cas de la façana de l’església a Igualada, és fàcil?
Sí, el que és complicat és passar de la idea a un sistema que funcioni bé. Un cop fet, ja tens un gran aprenentatge al darrere i ho pots aplicar amb relativa facilitat. Si sabessis el munt de calers que m’he gastat en sensors! Fas proves i proves… Quan vaig començar amb la idea dels batecs, vaig pensar en micròfons, no en pulsioxímetres. Vaig fer un estudi de micròfons, vaig veure quins hi havia al mercat, quins s’adaptaven millor a la pell… I al final vaig acabar amb aquests sensors (els pulsioxímetres). En fi, tot forma part del procés d’aprenentatge. Com et deia, un cop tens el secret destil·lat, adaptar-ho és fàcil.

- El teu art biotrònic és pioner, oi?
Hi ha molts projectes que relacionen art i tecnologia. Però aplicats a aquest camp exactament, no. Ens hem d’atrevir a fer projectes artístics més enllà de la pintura, amb tots els respectes per la pintura. Avui en dia, amb tot el material tecnològic que tenim… Mira el cas de la cuina. Quan fa que la cuina és un art? No fa pas gaire. Però que es menja, quan fa que es menja? Tota la vida. Atrevim-nos a portar coses noves al món de l’art! A mi l’enginyeria m’ha habilitat per poder viure de les meves idees. Puc encarregar projectes a gent que treballi per mi. Crec que hem d’anar més enllà i pensar que és bo explotar les habilitats de cadascun al màxim.

- Tens alguna idea per desenvolupar en ment?
Te’n diré un parell. Vull intentar esbrinar si existeixen les aures humanes i visualitzar-les en temps real. No et diré si hi crec o si no, en això de l’aura. Però voldria saber si realment existeix i veure-la. Ara diuen que hi ha màquines que en poden fer fotografies. S’ha de veure si és veritat, això. Però, si fos veritat, voldria visualitzar les aures de les persones. També diuen que canvien, si prens un cafè o alcohol o aigua. Diuen que muten.

- I això que seria? Vibracions? Ones?
No ho sé. És un tema bastant esotèric. Primer s’ha d’esbrinar si és veritat. Una altra idea més senzilla que tinc: voldria fer un plat amb temperatures diferents. Imagina’t que agafo un plat i la meitat està cremant i l’altra meitat molt freda i hi poso un filet de xocolata en forma d’espiral. D’aquesta manera tindríem diferents textures del mateix aliment sobre el plat. I vull fer que aquesta temperatura s’accentui més o menys o canviï d’ubicació al plat segons la persona. M’agradaria comptar amb la col·laboració d’algú que estigués en el món de l’alta gastronomia. Fer-ho plegats.

 

Cap d'any
Dissabte 31 de desembre, 23:30h
Igualada
A cor obert
Del 2 al 4 de gener
Igualada

Més informació: