Jump to navigation
- Artista o bomber. Qui és Marc Sellarès?És una barreja de tots dos i més. Sóc hiperactiu i sempre he tingut moltes inquietuds. També sóc col·leccionista, tinc 25 col·leccions començades de segells, monedes, xapes de cava, antiguitats, vidre català, llibres, etc. M’apassiona la història! He llegit moltíssim, he fet entrevistes a gent del poble buscant referències de la Guerra Carlina i del Bruc, d’èpoques de grans nevades, d’històries de bruixeria... Tinc tota aquesta informació acumulada en llibretes. També sóc mecànic i militant de l’esquerra independentista. Vaig decidir buscar una feina que em donés un espai de llibertat i temps lliure per poder-me dedicar a l’art; ser bomber m’ho permet.
- Quan apareix l’artista?Als nou anys. Quan sortia de l’escola m’avorria i el pare em va portar al seu taller mecànic. Vaig començar fent petites escultures de boix i quan ho ensenyava a casa els agradava i m’animaven a continuar. Cada vegada ho feia millor i somiava en fer exposicions. M’engrescava, feia més peces i això m’omplia. Era un motor molt potent! El meu somni era estudiar Belles Arts perquè, tot i dedicar-hi tantes hores durant anys, em faltaven coneixements. L’any 2012 em vaig llicenciar.
- Diuen que les teves obres tenen una personalitat crítica amb la realitat social. Sóc crític. De petit tenia molt present les guerres de l’Iraq o les misèries de l’Àfrica. Quan veia les imatges a la televisió em colpien. Sempre he tingut al cap com seria viure en un país subdesenvolupat on no hi ha possibilitats, on hi falta el menjar, on estàs envoltat d’unes injustícies brutals creades en gran mesura per Occident. Jo denuncio les injustícies en nom seu.També tinc obres que defensen els drets de la dona, dels treballadors o de la immigració. Parlo de memòries i de la meva realitat: del que visc dia a dia a la meva feina, dels accidents i de la mort.
- La mort és molt present a la teva feina, la canalitzes amb l’art i ho exposes davant d’una societat que l’ha convertit en un tabú.Això és curiós. De les obres que faig, una part important són de temes tristos però jo em considero una persona molt alegre i feliç.Al Parc de Montjuïc, on treballo, hi tinc dues llibretes. En una hi escric poesia, sensacions, tot el que em ve al cap després d’haver presenciat un accident on he vist persones que perdien la vida. A l’altra hi dibuixo amb aquarel·la el que he vist. És una forma de traspassar la informació.Tinc una escultura, un bust, que vaig fer després de la mort d’un amic. Allò em va servir com a teràpia, vaig buidar les emocions allà per no tenir-les a dins. Gràcies a això em vaig refer abans que altres companys. L’art és un canal creatiu on abocar emocions.
'Presó Mental' a Casa Lluvià, Manresa. | Foto: Anna Brugués
- Molts dels teus projectes són escultures o instal·lacions a l’aire lliure. Tens resposta dels espectadors de les teves obres?Sí. Ara amb internet és molt fàcil i molta gent m’envia comentaris. Amb 200 creus, el meu últim projecte, el més mediàtic que he fet, he rebut més de cent comentaris i agraïments, han sorgit col·laboracions, cursos de fotografia nocturna i propostes per a un documental. Tots els comentaris són molt positius i això em sorprèn.
- Quin és el teu ritual a l’hora d’encarar un nou projecte?Hi ha dos tipus d’obres. Una, quan vull parlar d’un tema concret i faig una cerca i analitzo informació. L’altra, quan treballo espontàniament perquè simplement em ve de gust. Amb aquests tipus d’obres no sóc conscient del tema que pretenc abordar, ho descobreixo anys després, és interessant. També m’agrada molt fer molts projectes alhora. Els acabo tots però en tinc molts de començats, alguns fa 8 o 9 anys que encara s’esperen. Amb el temps evolucionen les idees i també els projectes.
- Treballes per encàrrec?Ara mateix no. N’he fet, però prefereixo treballar pel meu compte. Qualsevol proposta pot ser una motivació, un repte que t’implica i t’exigeix un gran esforç, però no ho faig massa. A més, com que sóc col·leccionista m’agrada tenir tota la meva obra jo. Si la venc és perquè l’he creat especialment per una galeria, no hi ha lligam emocional i me’n puc desprendre.
- Gran part de les teves obres giren al voltant dels conceptes de la presó, la gàbia, el mur, el refugi o la màscara. Despulles angoixes personals o forma part d’aquesta crítica?No me n’havia adonat! Aquesta lectura és nova, però penso que és pel fet de viure en un poble, una presó on la gent no pot ser ella mateixa, on et mous segons “el què diran”, on has d’aparentar i encaixar. La meva vida és aquí, al poble, i a Barcelona.“Presó mental” parla de poder ser tu mateix, d’expressar-te com tu vols, sense témer el “què diran”. L’obra “Penitència”, els 12 caps de pedra que reposen a la intempèrie, és una forma de que un fet que va ser important a la meva vida no quedés en l’oblit, d’aquí és d’on ve el seu títol.
'El Bosc de les Creus' | Foto: Cedida
- La teva darrera instal·lació, 200 creus, amb la qual magnifiques la desolació de l’incendi d’Òdena, ha creuat fronteres i ha creat una gran expectació a escala internacional. Estàs sorprès?N’estic moltíssim, no m’ho esperava. Ha arribat a tot arreu! Vaig començar a fer l’obra de forma espontània, per a mi, perquè em venia de gust, per estètica i per passar el dol. L’obra és a un bosc que conec des de petit, on hi he jugat i hi he buscat bolets. Una agència estrangera va cobrir la noticia quan era d’àmbit local i s’ha anat propagant als Estats Units, on n’han parlat més de 100 mitjans de comunicació, a Sud Amèrica, Canadà o Arabia Saudí. Al Japó n’han parlat 27 mitjans diferents!
- Per què creus que ha tingut tant revolt mediàtic, 200 creus?Crec que té un potencial estètic molt gran perquè és harmònic amb la natura. És una idea molt simple però a ningú se li havia acudit. L’ordre dels arbres no està manipulat i l’atzar sempre té una atracció especial.
marcsellares.cat/
sellares.blogspot.com.es/
