,
03/11/2016
Literatura
Foto del blog: Econospeak

LES, EL MALCARAT

Després d’un espetec brusc el vell generador de fuel comença a sotragar amb deixament  i a poc a poc una grogor esmorteïda torna a il·luminar el cercle del gran circ. Davant els ulls encara oberts d’en Carter s’agrumollen l’arena i la sang que li vessa del coll. El cos sense vida del ventríloc jau al mig de la pista amb un bastonet de fusta clavat a la jugular.  Al seu voltant, l’amfiteatre d’estructura rovellada és ben buit;  abrics abandonats per la pressa, un paraigües amb les barnilles doblegades i algunes sabates desaparellades són l’únic rastre que queda de la gent que fa tan sols una estona l’omplia de gom a gom.  

L’Inspector Magritte ajupit al costat del cadàver l’examina amb deteniment. Es fixa en el tros de fusta que ha esbotzat la vena i el tiba amb cura: Un bastó com els que donen als  take a way  japonesos, hàbilment esmolat.  Unes passes més enllà l’apoderat es frega la suor del front amb un mocador rebregat i amb la mà tremolosa cala foc a la tatxa del cigar pudent que li penja d’un banda de la boca.

—I doncs, inspector? —  Pregunta.

—És evident que algú ha aprofitat la poca estona de foscor per fer-li la feina. Algú que, per força, havia d’estar molt a la vora, darrere les cortines o potser a primera fila o penjat del trapezi.—   Fa en Magritte mirant amunt.

—Però... qui el podia voler matar?

En un aparell de ràdio llunyà hi sona That’s life i la veu intensa i definida de Francis Albert envaeix la intimitat dels oients, amb vehemència.  En Magritte agafa el bombí que havia deixat damunt del tamboret que feia servir en Carter per recolzar-hi el ninot i al fer-ho hi veu el bastonet que fa parella amb el que li acaba de treure del coll.  Llavors, amb un gest mecànic, espolsa del barret una brossa abans de posar-se’l i agafant l’apoderat per l’espatlla el consola mentre s’encaminen en direcció a les cortines de vellut vermell.  

Just darrera les cortines, mal amagat i mig a les fosques en Les fa espetegar la boca de fusta d’aquella manera que tanta ràbia li feia a en Carter.  Aleshores, fa un gest nerviós amb les parpelles, com si se li encallés el petit mecanisme que les mou i amb un somriure malèvol gira el cap en rodó i s’esmuny, com una ombra, dins la caixa de fusta apelfada que li fa de cofurna.  

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.

06/02/2016
A la gramola amb caixa de caoba corcada hi sona l’Arabesque nº1 de Debussy,  subtil i delicat el so del piano amara fins l’últim racó de la rulot.
14/01/2016
La Guillermina, cabells arrissats color mandarina agafats en una cua, cara pigada, nas desvergonyit, ulls d’esmolet, pantalonet curt, genolls pelats, mitjons amacarronats al garró, sabates sense cordar, tirador de goma amagat en una butxaca i un g
09/12/2015
Amagant la corpulència sota el guardafred de franel·la blau marí, en Brutus ajup el cap per no topar amb el marc i entra dins la barraca de fusta.
19/11/2015
Deu, nou, vuit... La granota de cuir blanca decorada amb flames grogues i vermelles li cenyeix massa l’entrecuix, les costures li enceten les aixelles, se l’irrita la pell i també l’humor.  Set, sis...
04/11/2015
Dins la caravana de fusta, sota la finestra entelada que deixa veure, borrós, un gerani blau de paper maixé, reposa ben obert el bagul.