Gemma Urgell
,
23/09/2016
Família

Alba Castellví: “Tenim fills per disfrutar-los, no només per tenir-ne cura”

Ara que torna la rutina escolar, parlem amb l’autora del llibre 'Educar sense cridar'

Foto: 

Gemma Urgell
El llibre és un manual àgil perquè els nostres fills siguin més lliures
Alba Castellví és, abans que res, mare d’un noi i una noia que han estat els seus millors mestres. Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia i resident a Torrelavit, Castellví és també educadora, sociòloga i mediadora de conflictes. S’ha dedicat sempre a dotar d’eines a les famílies per educar per a la responsabilitat, a conviure-hi en pau. Ha escrit un llibre que ja porta cinc edicions i que té com objectiu establir una relació serena i positiva amb els fills i acompanyar-los en el seu itinerari vital. 'Educar sense cridar: Acompanyant els fills d’entre quatre i dotze anys en el camí cap a l’autonomia' és un manual àgil, didàctic, ple d’exemples i estratègies per a facilitar que els nostres fills siguin més lliures i responsables. El presentarà al Mercat de Lletres d'Igualada, el dissabte 24 de setembre a les 12h a l'Adoberia Bella, acompanyada per la mestra Maria Santfores Salla.
"Els deures no són la nostra feina, són la seva feina"

- Al llibre escrius que “educar d’una manera o d’una altra ens dóna la possibilitat de canviar el món”. Com a pares i mares, en som conscients?
- La capacitat que tindran els nostres fills de relacionar-se i ser feliços amb les seves pròpies circumstàncies, en part depèn de l’educació que els oferim. Alhora, en funció de l’educació que tenen els nostres fills, ells es relacionen socialment d’una manera o d’una altra, amb uns o altres valors. I ells seran responsables de prendre les decisions polítiques d’aquí a molt poc temps. Per tant, la nostra responsabilitat és construir la ciutadania que regirà la realitat dels propers quaranta o cinquanta anys. I hauríem de ser-ne molt més conscients.

- També reiteres un missatge de corresponsabilitat. Quines són les claus d’aquesta educació més conscient i responsable.
- Nosaltres tenim els fills que tenim, no els fills que voldríem. I els hem de veure tal com són i, a partir d’aquí, acompanyar-los perquè puguin prendre les decisions pel seu compte. Abans, però, han de tenir educades certes capacitats, com per exemple, la capacitat d’autocontrol, de projectar, d’esforçar-se i treballar per allò que volen. Els nostres fills han de ser responsables, els hem de poder deixar triar i que ells assumeixin les conseqüències. Si fan o no els deures, ha de ser el seu problema, no el nostre. Si arriben tard a escola, ells han d’assumir les conseqüències. Es tracta d’educar per una llibertat responsable: els nostres fills han de poder respondre de les conseqüències d’allò que fan, prèviament hi han d’haver reflexionat i pres la decisió i, després, ells han d’assumir les conseqüències d’aquesta decisió.

- Educar sense cridar no és fàcil. Parles d’autocontrol, però amb aquest ritme de vida que portem...
- No, no ho és. Perquè a més, arribem a casa amb totes les tensions de la jornada. Hem de prendre’ns allò que passa amb la calma necessària per educar positivament. I no és fàcil, però no impossible. Cal ser conscients que hi ha petites estratègies que ens poden ajudar i no les hem d’oblidar. Si cal, revisar-les dia sí i dia també Una d’elles és no respondre de seguida quan hi ha alguna cosa que ens treu de polleguera. Una actitud, un descuit, una desídia, etc. Hauríem de ser capaços de no pronunciar-nos de seguida, no dir allò que ens sembla immediatament, sinó contenir-nos, respirar a fons i després, potser en un altre moment quan estiguem relaxats, fer una reflexió conjunta sobre això. El més interessant és no limitar-nos a dir allò que no ens agrada, allò que no volem; sinó en buscar una alternativa: això no ha estat bé, no m’ha agradat, m’ha fet sentir malament, què podem fer perquè això no es torni a repetir. Mirem de construir una alternativa al que ha passat perquè no succeeixi de nou. No ens hem de limitar només a rondinar i renegar, sinó que cal buscar com fer-ho perquè tot funcioni.

- I com ho podem fer?
- Primer preguntant i intentant que el nen o nena sigui creatiu, que aporti ell una solució. Per exemple, si a l’hora de vestir-se per anar a l’escola triga molt, li podem dir que això és un problema perquè fa que al matí ens posem nerviosos, que correm el risc d’enfadar-nos, d’arribar tard. I preguntar-li què se li acut que podríem fer per solucionar aquest problema. Què proposa ell. “Jo no sé com arreglar-ho, per tant, tu m’has d’ajudar a inventar alguna cosa”. Aquesta solució potser no serà la que nosaltres preferim, la que creiem que anirà millor; però és la seva proposta i és interessant que la posem en pràctica perquè segurament serà molt més fàcil que funcioni perquè hi posarà de la seva part. L’estem fent partícep de trobar una solució al problema.

- El llibre està ple d’exemples, sobretot centrats en nens i nenes de 4 a 12 anys.
- De 0 a 3 se n’ha parlat molt i és una etapa molt estudiada i orientada. De l’adolescència també se’n parla molt. Però en canvi, d’aquesta etapa que a més és importantíssima perquè és entre els 4 i 12 quan es formen les relacions de confiança i de respecte amb els pares, no se n’ha parlat tant. Trobo gent que em diu que moltes de les coses que parlo al llibre li funcionen molt bé també amb adolescents o, fins i tot amb la parella, perquè, al cap i a la fi són aspectes relacionats amb la comunicació interpersonal.

- Ara que tornem a la rutina, la feina, l’escola. El setembre és de segur un mes molt crispat per a tots. Alguns consells, estratègies bàsiques per aquests dies?
Es tracta de buscar la manera que tot allò que volem fer hi càpiga en un horari raonable. Preguntem-nos què volem fer a les tardes: és important dedicar una estona a berenar, a la feina de l’escola, a llegir, a la higiene, a sopar. Repartim les franges horàries perquè tot això hi càpiga i determinem què és més important i menys (potser és més interessant la lectura que la banyera, per exemple). Després procurem que hi hagi un marge de temps entremig perquè els nens, que sempre els fem còrrer, puguin anar més tranquils a casa. Més val fer menys coses, però les poques que fem, fem-les bé. El setembre també és un bon moment per establir rutines saludables com sopar junts a taula sense televisió. Si ho fem des de principi de curs serà molt més fàcil perquè així ja adquirim un hàbit.

- Com a pares, un repte pot ser dedicar més estona als fills? Fent els deures, jugant?
- Personalment crec que no hem de col·laborar tant amb els deures de la criatura; han de fer-los sols i si no se n’ensurten és bo que l’escola detecti que no se n’han ensortit. Els deures no són la nostra feina, són la seva feina. La nostra tasca ha de consistir en gaudir dels nostres fills, els vam tenir per disfrutar-los i moltes vegades acabem només tenint-ne cura. Hem de procurar que el temps amb ells no es limiti només a temps per acompanyar-los d’un lloc a un altre, donar-los el menjar, banyar-los, fer els deures, etc. Hi ha d’haver un temps per a passar-ho bé junts. Això vol dir que hauríem de reservar una estoneta per jugar. Què hi guanyem jugant amb els nens? Si allò a que juguem ens agrada (és important que ens agradi el joc que compartim amb ells) segur que ens ho passem bé i a més estem establint una relació d’igual a igual, no jerárquic amb l’altre. També estem fundant els millors records de la seva infantesa. Si nosaltres revisem el que recordem quan érem petites segur que algunes de les millors coses són moments concrets de jugar amb els nostres pares. Si tenim aquests records tenim un tresor. Per tant, per tal de que ells també els tinguin quan siguin grans, dediquem temps a gaudir.

Més informació: 

albacastellvi.cat/

angleeditorial.com/educar-sense-cridar

Presentació 'Educar sense cridar' al Mercat de Lletres d'Igualada
Dissabte 24 de setembre, a les 12:00h
Adoberia Bella, c/del Rec, 23-25

Article: Les lletres prenen la paraula a Igualada

Acte d'agenda Mercat de Lletres

També et pot interessar

Piera de Gusta