Núria Domènech
,
16/06/2016
Llibres

Sònia Moya: "La poesia ajuda a respirar"

Parlem amb la poeta del seu segon llibre, 'Plutó', així com de la seva mirada poètica

Foto: 

Toni Arnaste
Sònia Moya (Cerdanyola, 1981) és una de les veus poètiques més fortes de la Catalunya Central. Nascuda a Cerdanyola, ja fa força anys que viu al Bages, on coordina el club de lectura de poesia de la Biblioteca de l’Ateneu Les Bases i col·labora amb el cicle 'Tocats de Lletra'. La seva producció literària va començar amb el llibre 'Gramàtica de l’equilibri' (Premi Amadeu Oller 2010). 'Plutó' (XXX Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina) és el seu segon llibre, en el que la poeta tracta temes com la solitud i la diferència. “Escric poesia perquè no puc evitar pensar en vers”, explica Moya. En aquesta entrevista deixem doncs que siguin els seus versos els qui la interpel·lin i ens obrin una finestra al seu univers.

- “Estic perduda en l’univers” és un dels versos de 'Plutó'.
El llibre 'Plutó' va néixer a partir de la descoberta que s’havia “expulsat” Plutó de la llista de planetes del sistema solar degut a un canvi de criteri arbitrari. Vaig voler fer un llibre que parlés de la diferència, de les classificacions. També, una mica, un llibre sobre la dignitat. Vaig agafar Plutó com a símbol d’allò que surt del cànon.

- Un vers de 'Gramàtica de l'equilibri': “Perquè vull reconjugar la teva olor i la teva essència”.
'Gramàtica de l’equilibri' és un llibre de crisi, un llibre escrit quan m'acostava als trenta anys i em qüestionava on era tot allò que jo havia previst. On és aquella parella? On és la vida esperada? Tanmateix, el llibre és també la voluntat de treure-li ferro a aquell moment vital.

- “Sempre parlo de mi perquè distrec la desemparança”.
En la meva poesia hi ha una necessitat d’anar endins. Per mi els llibres que he escrit són molt íntims i en cadascun hi he abocat una etapa de la meva vida. Sense ser autobiogràfics, sí que és cert que escric des de la meva experiència i la meva mirada. Si aquesta mirada serveix per a què algú connecti amb la seva pròpia experiència, ja estic satisfeta.

Sònia Moya ha col·laborat amb el projecte de creació interdisciplinar 'L'emprempta d'una passió', que combina poesia i gravat entorn del món del vi. A la foto, Moya recita en la inauguració d'aquesta exposició a l'estudi Tigomigo de Terrassa.

- El dolor pot prendre moltes formes, pot ser “tempesta” o “ferida”. Els poemes neixen del dolor?
Segurament sí. En un dia alegre potser tendirem a anar a fer una cervesa amb uns amics, però enmig del dolor neix la necessitat de gestionar-lo. Jo crec que el dolor és molt pedagògic, i intento viure el meu dolor per a aprendre i créixer. En aquest procés la poesia hi juga un paper important. A 'Plutó' hi ha molt dolor silenciat, sobretot dolor de la infantesa. A 'Gramàtica de l’equilibri' els poemes de dolor es barregen amb poemes d’il·lusió, però sempre amb una certa dosi d'incertesa i de por.

- “Cal aprendre a viure amb la llum entre les celles”.
Aquest vers pertany a un poema escrit abans del naixement de la meva filla. En aquell moment, el desig de la maternitat em provocava un conflicte molt fort, ja que volia ser mare tot i pensar que el món no és allò que jo voldria. Més recentment, he escrit sobre els canvis que suposa la maternitat a diferents nivells, tant en referència a la societat o a la parella com en referència a tu mateixa, els teus canvis interiors.

- “Estic desafinada com una guitarra”.
Aquesta sensació de ser diferent crec que és el que em va portar a escriure. Vaig ser una nena diferent de la resta, tenia necessitat de comunicar-me i aquesta via la vaig trobar a través de l'escriptura. La poesia es va convertir per mi en un refugi.

Sònia Moya recita els seus poemes dedicats a la maternitat en el recital 'Intersecció de conjunts', acompanyada de la veu de Celeste Alías, la guitarra de Pau Ruiz i la creació plàstica de Txema Rico. Foto: Toni Arnaste

- “No tots els nens érem iguals”.
Quan ets petit, si no respons al cànon és molt difícil tirar endavant. A mi la literatura em va servir de consol quan era una nena. I, en certa manera, crec que no he deixat de ser la nena que era. Com més present la tinc, més em conec. Diuen que la personalitat es forma en els primers vuit anys. Després la personalitat es va modelant, però canviar no és tan fàcil. Un exercici molt sa és tornar al passat per a comprendre'ns.

- “... perquè llavors les petjades / es fan molt difícils de treure”. Quines petjades podem trobar a la teva poesia?
Crec que m'ha marcat especialment la necessitat de la soledat. A nivell poètic, les lectures que més m'han marcat les he descobert de gran. De fet, de petita no connectava gaire amb les lectures de l'escola i va ser a la primera joventut, quan vaig descobrir poetes com en Luis García Montero, que vaig començar a cercar els meus propis referents. Més endavant, vaig descobrir l'Anna Aguilar-Amat a Cerdanyola i em va obrir el món de possibilitats que és la poesia.

- “i sentir-me respirar / ni que sigui una vegada / a través d'aquesta fusta / vernissada que em vesteix”.
Jo penso que de vegades la poesia ajuda a respirar. Vivim en un món on sembla que no hi hagi espai per a la introspecció, per a escoltar. A 'Plutó' parlo de l'ofec del dia a dia. De vegades sento que t'hagi de rebentar la pell per a poder respirar. La poesia em dóna aire.

- “Qui no brindi / no serà / per manca d'aigua / ni de set”.
Aquests versos del darrer poema de 'Plutó' tenen una interpretació molt ampla, però parteixen de la idea de l’aigua com a símbol de moviment i de transformació. Si volem una cosa l’hem de perseguir.

Més informació: