Jump to navigation
- Per què el parlar de Sant Feliu Sasserra?L’any 2006 es va publicar el llibre 'El parlar del Lluçanès', que va presentar, a Lluçà, l’antropòloga Roser Reixac. L’acte d’aquest dissabte l’he pensat, sobretot, com una forma d’agraïment al poble de Sant Feliu Sasserra per la seva aportació a aquella monografia dialectal, i particularment per als informadors que en aquella època ens van ajudar.
- També parlaràs de parèmies locals. Quins proverbis podries destacar o quins mostraràs com a exemple?Sí. En recordaré unes quantes, no pas moltes. Comentaré, de fet, algunes de les locucions que emprava Àngel Pujol en les converses que vaig enregistrar a Sant Feliu: per un seguit, cridar a comptes, tocar a albat; i alguna dita, prou punyent, però d’esperit lúdic i cordial, com aquella que en forma rimada ens diu: A Prats de Lluçanès, sense pa i vi no hi tornis més, no recollida –que jo sàpiga– en cap recull de parèmies.
- Quins elements geogràfics consideres que han ajudat a mantenir o crear aquest parlar singular?Sempre s’ha parlat d’un cert aïllament d’algunes contrades catalanes. Convé no exagerar-ho, això, però també convé recordar com eren de difícils les comunicacions per carretera en època bastant recent en terres de la Catalunya Central. No solament els pobles del Pirineu ho han tingut complicat. En el cas del Lluçanès, podríem afegir-hi, encara, la manca d’articulació interna del territori.
- En què es diferencia el parlar de la zona de Sant Feliu Sasserra amb el parlar del Bages?Quan vaig fer el treball de camp al Lluçanès em vaig interessar pel timbre -si tancat, si obert- d’algunes vocals tòniques. Sobretot la del quantitatiu més, o la de l’adjectiu sencer. Nosaltres, com a estudiosos de la variació geogràfica sempre tenim present, no tant els contrastos entre les comarques administrativament considerades, com les diferències i transicions que assenyalen les diòcesis i, no cal dir-ho, les isoglosses que ja han estat remarcades per la dialectologia tradicional. En el lèxic, per exemple, també tenia el seu interès la distinció, ja clàssica, entre melic i llombrígol.
- Quines diferències hi ha entre el parlar del Berguedà o el d'Osona i el central que podem trobar al Bages?Sí. Te’n posaré un exemple. Per fer referència als noms de lloc hom sol dir: A aquella casa, hi diuen a la Coromina. És a dir, es fa servir el pronom hi, en comptes de en. Aquesta construcció és única i característica del Lluçanès i el Berguedà. No hi és a la plana de Vic. Sembla poca cosa, però és un tret distintiu molt potent. I de sintaxi. Els professors Sebastià Bonet i Joan Solà van tenir coneixement de les dades que sobre aquesta construcció anàrem aplegant.
Jordi Dorca i Ester Puig a Ràdio Manlleu | Font: Jordi Dorca
- Des d'un punt de vista dialectal com valores la publicació de la Gramàtica de la Llengua Catalana?En realitat, la gramàtica d’una llengua no deixa de ser una mena d’estructura d’estat, importantíssima, i no solament per la identificació personal o per adhesió a un sistema de regles propi i arrelat en la història, sinó també pel fet que tota societat moderna i cohesionada necessita tenir una pauta segura i ferma per relacionar-se amb el món, amb l’univers, i poder-hi interactuar de manera efectiva. La ciència i la tecnologia seran inviables sense un codi que serveixi per a tots els àmbits del coneixement. Una llengua culta demana precisió, i l’estudi de la variació geogràfica -i de totes les menes de variació, goso dir- ens forneix, sens dubte, formes d’expressió que, ben destriades, ens han de servir per configurar aquest espai, aquest terreny de joc on no hi ha d’haver equívocs ni decadència.
- I des d'un punt de vista local, com pot afectar al parlar o les parèmies, l'eix de variació de caràcter temporal que recull la nova gramàtica sobre l'ús els diferents registres i dialectes?Sempre hi ha d’haver com dos pols en una llengua. La gramàtica ha de tendir a unificar, a triar entre la gran diversitat de formes que existeixen en la llengua viva i espontània. Ha de ser representativa del conjunt dels parlants i respectuosa amb la història. Els parlants, per la seva banda, han de ser fidels al llegat històric i creatius, sí, creatius, dignament creatius, en totes les seves actuacions. No hi hauria d’haver lloc per al pessimisme. Cal saber mirar enrere, amb respecte, amb interès, però essent conscients que el món evoluciona. I que la història compta.
- Com afecta l'actual volum d'informació en diferents idiomes davant la construcció de la identitat d'una llengua des de la llengua materna? I com TV3 per exemple, influeix en els diferents dialectes catalans?Ens adonem –i no sóc jo sol a dir-ho– que el català emprat en aquest mitjà no arriba al nivell exigible. El català que TV3 ens ofereix no és representatiu dels territoris, gens. I encara pitjor: lluny d’això, lluny de fer-nos de model equilibrador, ha acabat essent un català disgregat i empobrit, embastardit per la subordinació a la llengua castellana i afeblit per tanta frivolitat de continguts i per la indolència d’algunes de les persones que hi treballen. Caldria posar-hi remei, sense dramatismes, però urgentment. Encara que només fos per consideració als professionals que encara estimen la llengua i que la defensen amb intel·ligència i esforç. Xavier Grasset en fóra un bon exemple.
- Estàs d'acord amb la gramàtica generacional de Noam Chomsky? Per què?Les aportacions de la gramàtica generativa han estat útils en molts sentits, i tot i que és veritat que els seus mètodes no han anat gaire bé per estudiar la variació geogràfica, el cas és que les seves formulacions i l’intent de comprendre el llenguatge per mitjà de regles intel·ligibles, han ajudat a situar la lingüística en una posició de prestigi que no s’havia vist mai. La ciència, crec jo, és més ciència com més malda per explicar allò que sembla inexplicable i per fer-ho entrar en una interpretació universal i humana.
Ressenya sobre 'El parlar del Lluçanès' a Vilaweb
Consorci del Lluçanès
