'El Hobbit', una història enorme protagonitzada per éssers menuts

Thorin, Balin, Glóin, Bifur, Bombur, Dwalin, Orii, Dori, Nori, Óin, Kíliy i Fíli. Una marea de noms nans perquè la història comença així. De la tranquil·litat es passa a la incertesa en segons i és que Bilbo Saquet (Bolsón en castellà) és un hobbit d’allò més tranquil. Li agrada fumar pipa, menjar bé i contemplar la bellesa de la Comarca. Com la majoria dels de la seua espècie, defuig les aventures. Però Gandalf el gris (Ian McKellen) li ha preparat una bona sorpresa. El seu cau hobbit s'ompli sobtadament de nans famolencs àvids d'aventures davant de la sorpresa de l’amfitrió.

 

Thorin (Richard Armitage), nét del darrer rei d’Erebor, vol tornar a recuperar la seua fortalesa nana després que el drac Smaug l’ocupés ara ja fa uns quants decennis. Bilbo (Martin Freeman) sembla que no pinta res en una incursió d’aquestes magnituds, però Gandalf confia que la petita criatura els sigui d’ajuda tant pel seu honor i la seua intel·ligència com per la seua agilitat a l’hora d’escapolir-se.

 

Aquesta història transcórre 60 anys abans de la contada a El senyor dels anells. És l’aperitiu d’una gran història amb una narrativa més agraïda però menys èpica. Llàstima que, per temes de drets, no l’hagués pogut filmar abans que la història protagonitzada per Aragorn i Frodo. Als fans no els importarà, la història és fascinant. Però Gollum no genera la mateixa impressió quan ja sabem qui és i què porta. Apareix Gandalf i tothom, sigui o no seguidor de les històries de la Terra Mitja, sap qui és. La intriga es perd en alguns punts. Si obviem aquest punt el film és deliciós.

 

L’escena dels trolls és recreada amb detall i l’emoció i la força del llibre de Tolkien és copsada fins al mil·límetre. Aquests éssers semi intel·ligents i tan alts com dues persones, panxuts, mocosos i d’un to marró llefiscós et fan sentir com si tu fossis qui els hagués dissenyat.

 

La persecució dels Orcs a cavall de huargs (una espècie de llops gegants) i l’angoixa que experimentaran els personatges també serà la nostra angoixa. El tipus de moviments de càmeres i enquadraments emprats pel director de fotografia Andrew Lesnie fan que tinguis la sensació d’estar-hi a enmig de l’escena en els moments de batalla (imagineu-vos si la veieu en 3D).

 

Gegants de roques combatent entre ells. La Terra Mitja no és lloc per a ànimes càndides. No almenys en una gran part del seu territori. Per això, Gandalf s’aproxima cap a Rivendel en busca del semi elf Elrond, de Saruman el blanc i de la reina dels boscos Galadriel. Veurem un Saruman més jove (tot i que el seu intèrpret sigui 10 anys més vell) i encara bondadós. Una Galadriel que, si no recordo malament, no apareix al llibre però que ajuda a que la trama sigui més creïble. Tota la salsa del Senyor dels anells la trobem aquí i és evident que aquest film no s’ha rodat per caprici.

 

Peter Jackson és el fan número u de Tolkien i això se palpa. La dignitat i la cura que li atorga a tots els personatges, a l’ambientació i a la música denoten el seu coneixement i passió per la Terra Mitja i li transmet a l’espectador. La màgia de les petites coses, dels petits detalls i el de la fortalesa de la més petita de les criatures intel·ligents ens ompliran de ganes de més, de devorar un altre cop el llibre i de tornar al cinema per veure-la com a mínim una altra vegada.

 

Jackson domina els tempos. Sap quan cal emoció i rapidesa, sap quan cal contemplació, quan humor i quan dolçor i pausa. Radagast el Bru, per exemple, ens transmetrà aquella bogeria que de vegades ajuda a il·luminar els més entenimentats. Tot i que cal dir, per fer justícia, que amb Radagast sí que s’ha passat una mica. Potser massa histriònic. En fi, llicències que li podem atorgar a Jackson i a Guillermo del Toro que ja han demostrat que, en això de fer guions, són molt bons.

 

Si hagués de definir l’essència de El Hobbit en unes breus línies empraria una frase o dos de Gandalf. La primera, quan li explica a Galadriel perquè ha triat a Bilbo i aquest li respon “potser perquè tinc por i el hobbit m’infundeix valor.” També valdria la frase que el vell mag li transmet al mitjà quan aquest li comenta que no sap lluitar i no sap ni si tindrà coratge: “Estimat Bilbo, el coratge no consisteix en ser capaç de matar, sinó en poder fer-ho i tanmateix triar perdonar la vida.”

 

Això era el hobbit i això ho segueix sent, essència de l’antibel·licisme, figura matriarcal dels llibres de fantasia moderns basats en entorns medievals. Perquè sembla que Peter Jackson sigui la reencarnació de J.R.R. Tolkien, almenys sembla que en algun moment se li hagués posat a dintre del cap i la prova se diu “Un viatge inesperat”, la primera part de la trilogia de “El Hobbit”.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat Ebre: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera