Joan Cortiella

Foto: 

Anna Zaera
Joan Cortiella

Joan Cortiella: “Vaig anar aprenent l'ofici a través del joc”

Parlem amb el darrer terrisser en actiu de La Galera
Anna Zaera
,
26/12/2016
Arts
A l'hivern el taller és fred i més si arriba el Nadal i els forns estan aturats. La terrisseria Cortiella és l'única en actiu a La Galera i a la comarca del Montsià. Ha vist passar els anys, les costums i les generacions. Ara, a punt de donar la benvinguda al 2017, Joan Cortiella, que pertany a la cinquena generació de terrissers, no veu el futur més enllà d'ell. El pes de la tradició i l'amenaça de la seva extinció planen sobre aquest magatzem ple de figures ovalades fetes al torn. La tecnologia va portar l'uniformitat als càntirs, testos, atuells per a la cuina, de jardineria o a les peces per la construcció. L'aparició del plàstic i el PVC va marcar el declivi d'aquesta professió que busca acollir-se al valor patrimonial per sobreviure i reduir la pressió fiscal. Joan Cortiella sobreviu entre el fang. De la seva resistència personal, ha sorgit, a voltes, la poesia. Hem parlat amb ell, que ens ha ensenyat com els dos forns de gas han substituït l'antic forn ubicat al pati de la casa familiar.
"Ara, el meu propòsit és mantenir l'essència de l'ofici, ara que les peces ja no són necessàries. L'ofici només té sentit vinculat a les peces tradicionals. No entenc l'ofici sense aquestes peces, i com la societat ara no les necessita, no hi veig futur"

- Quan tu vas néixer ja es donava per descomptat que hauries de continuar amb l'ofici?
Jo pràcticament vaig néixer en aquest taller! Al poc temps, ja corria per aquí. De fet, mira! aquestes són les meves mans als anys 70, devia tenir uns quatre anys quan vaig deixar aquestes petjades. El meu iaio tenia el taller aquí al costat, i va ser el meu pare qui va decidir ampliar-lo amb aquesta nau. Vaig anar aprenent l'ofici a través del joc. És jugant com arribes a tenir domini del fang.

- Si m'haguéssis de dir en què et diferencies del teu pare i el teu avi respecte a l'ofici, què diries?
Ara, el meu propòsit és mantenir l'essència de l'ofici, ara que les peces ja no són necessàries. L'ofici només té sentit vinculat a les peces tradicionals. No entenc l'ofici sense aquestes peces, i com la societat ara no les necessita, no hi veig un futur més enllà de mi.

  • imatge de control 1per1

- No t'imagines fent altres peces?
Sí que les podria fer. Fa un temps em van proposar fer uns peus de làmpada. Fem-ho! Vaig dir. Jo no tinc cap inconvenient en canviar models i formes, però clar, això m'ho proposava un dissenyador que jo li havia de pagar. I jo li preguntava: On ho vendrem?

- No creus que la teva activitat es pugui vincular amb el disseny contemporani?
Jo no ho acabo de veure. I les coses que et proposen no veus que hi hagi una seguida detrás. Hem de tenir un mercat...

- Què significa per tu treballar amb el fang?
Treballar amb el fang és fer una cosa que m'agrada. Quan no pensem en números, jo sóc feliç, perquè faig una cosa que m'agrada. Encara que facis la mateixa peça. El que més m'agrada és fer sèries de peces. Els canterers d'abans treballaven a destall, com més peces feies millor, perquè les podies vendre més barates. Fer això de forma repetida, t'aporta una sensació molt propera al fet de crear, de perfeccionar. Però per això t'ha d'agradar l'ofici.

- Ets l'únic supervivent d'una llarga tradició a La Galera...
Quan fa 15 anys es va crear el Museu de la Terracota es va trobar molta documentació que explica que a La Galera hi havia canterers des de l'any 1714. Hi havia diverses branques familiars. Pels anys 1714 i 1718, trobem els Cabanes, Aguilar i Sabater, treballant a La Galera com a terrissers. La tasca d'aquests terrissers, malauradament, no va perdurar. En el cas dels Cabanes, amb tota seguretat, perquè va morir sense descendència. Malgrat els esforços de totes tres branques de terrissers de casar-se entre ells i els forts lligams que tenien - uns eren padrins dels altres quan batejaven els seus fills - eren testimonis uns dels altres en el moment de fer testament, no van aconseguir una continuïtat de l'ofici.

- Hi havia pressió per mantenir l'ofici?
S'establien unes herències molt curioses. Si el canterer tenia una filla, el pare s'havia d'assegurar que el gendre podria continuar l'ofici. Quan anava a demanar la mà li feien fer proves al torn. El sogre li veia un pervindre. Les branques que van quedar fins als anys 50 ja van fer la tria total.

- A partir dels anys 50, aquest ofici va patir un declivi...
Amb la invenció del plàstic tot va canviar, i ells no podien viure. Un es va muntar unes botigues i l'altre unes granges. No era necessari com antigament. Va quedar mon iaio, perquè ell tenia feina al camp. Mon pare va seguir la mateixa política i jo estic continuant igual. Una mica de terra i després l'ofici. Però cada vegada estem dedicant-mos més al camp perquè això està molt aturat.

- Com veus l'ofici?
Aquest ofici hauria d'entrar en el món de la cultura. Això era la història quotidiana d'aquestes terres. D'aquesta manera ens podrien minimitzar els impostos, i treure una mica de pressió fiscal. Com a artesans, hauríem de tenir un tracte diferent a la indústria. Crec que aquest ofici està condemnat a desaparèixer. Una opinió que també comparteixen artesans d'altres oficis.

- Quines alternatives hi veus?
Van vindre unes persones del País Basc a veure el forn i ens explicaven que el nostre ofici al País Basc es va perdre. Però hi havia un grup de nois que estaven estudiant ceràmica a una Escola d'Art i van decidir recuperar-ho anant a parlar amb un terrisser que encara estava viu. Volien que els ensenyés les formes tradicionals i els esmalts típics del País Basc, que és una ceràmica que porta un esmalt blanc. Aquell home va tenir molt bona voluntat i els ho va explicar tot. Amb tota aquesta informació, el govern basc va muntar un taller – i totes les inspeccions legals anaven a càrrec de la comunitat autònoma - i una subvenció anual que no els donava per a viure però que els ajudava a mantenir el projecte. Però aquest projecte va sorgir quan ja s'havia perdut.

- Vols dir que aquí no hi ha més suport perquè l'ofici encara no s'ha perdut?
Crec que quan jo ja no hi sigui, es veurà la necessitat de recolzar-ho. I no és que sigue catastrofista...

- Parlant de l'activitat del dia a dia. Quines consideres que són les dificultats del teu ofici?
La dificultat és que has d'estar moltes hores aprenent i després treballant. El que més m'agrada és fer sèries. M'agrada més fer sèries que una peça sola. Quan fas una sèrie veus que la vas dominant. La segona et costa menys. I és quan xales de treballar. És el teu cap qui ha de donar indicacions de què has de fer en cada moment.

- Tot i el desànim, hi ha persones del món de l'art i la literatura que s'han interessat per la força i el romanticisme de l'ofici. De fet, cada any se celebra una diada poètica...
Enguany serà la tercera edició de la Trobada de Poesia i Terrissa i serà especial perquè segurament vindrà la Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. La impulsora, l'editora Matilde Martínez, es va enamorar del taller quan el va conèixer per casualitat. M'ho va proposar i jo vaig dir: Si ho fem aquí, jo treballaré al torn!. El primer any recitaven poesia i jo feia cadups, que és el nom que ha donat a una línia de la seva editorial.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Terrissa Joan Cortiella
www.terrissacortiella.com

Centre d'Interpretació de la Terrissa
www.galera.cat/turisme/terracota.php

A

També et pot interessar