Javier Bernal: “Allò que més m'inspira és allò en què menys es fixa la gent”

Javier Bernal (Barcelona, 1975) treballa moltes vegades amagat al backstage d'un show, sigilosament en un teatre buit o tranquil al seu estudi, mirant a la Serra del Montsià des del Passeig de l'Estació d'Ulldecona. Molts cops evitarà donar-te una encaixada, per por a pringar-te d'esprais de colors, la matèria primera que utilitza per donar formes vigoroses i apassionades als seus llenços. Bernal, de mirada sensible i amb la humilitat servicial d'un home que arregla persianes o pinta amb ordre vertical inmenses façanes, és un dels artistes contemporanis més cotitzats de casa nostra. Poc amic d'academicismes i del glamur de pintor bohemi, fa set anys que va decidir fixar la seva residència al Montsià, després de viure més d'un any en llocs com Nova York, Paris, Cuba, Mallorca, Sevilla, Cádiz, Madrid o Granada. El va captivar la llum de primavera sobre els ametllers florits, la magestuositat de les oliveres mil·lenàries i, també, la imponència dels bous salvatges enmig del Delta. Aquest artista, a qui molts han definit com impressionista o neo-expressionista, i que molts ja de seguida identifiquen pels seus colors fluors plasmats en llenços o murals de gran format, ha estat una peça clau en l'elaboració dels nous decorats de la Passió d'Ulldecona. A banda, aquesta primavera està previst que exposi bona part de la seva obra feta a l'Ebre a Amposta. Hem parlat amb ell per coneixer-lo més de prop.

 

- Per què has triat Ulldecona per viure-hi?

Vaig caure-hi per casualitat, quan tornava d'un viatge a França. Al creuar la frontera, vaig rebre una trucada d'un client que s'havia instal·lat allà, i em va dir que l'anés a veure. Sincerament, en aquell moment no tenia ni idea d'on estava! Un cop hi vaig arribar, l'atmosfera, el clima i la calma van captar la meva atenció. Després d'haver viscut molts anys en grans ciutats, vaig sentir la necessitat de tenir més proximitat amb el meu entorn, un contacte més directe amb les persones i les vivències. Estava saturat de treballar tancat en un estudi en ciutats on el tracte amb la gent és molt auster. Volia tenir un contacte més directe amb la meva obra, i amb els espectadors que la contempléssin.

 

- Quins dels teus projectes destacaríes per sobre dels altres?

Òbviament, els que més m'agraden són els que tenen més difusió. Qui no vol manifestar el que pensa o sent i que el major públic possible ho vegi?

 

- Per què creus que et dediques a pintar?

M'ho vaig plantejar durant anys. Sobretot influenciat per aquelles persones que em deien que no es podia viure de l'art. Quan les teves obres comencen a ser cotitzades, ja et veuen d'una altra manera. És en aquest punt quan te n'adones d'una cosa molt important: tu segueixes sent el mateix, l'únic que canvia és el punt de vista de les persones. Ja he acceptat que per a mi pintar està per sobre de qualsevol valor econòmic. És una necessitat vital. Seguiria pintant encara que visqués baix d'un pont.

 

- Quines influències creus que té el teu estil?

Moltíssimes. Des d'altres artistes a circumstàncies de l'entorn. Cada obra és un moment, és una sensació... No puc pintar amb el mateix tractament de traç i de color un mar en calma que un mar enfurismat. En aquest cas, la pinzellada es tornaria brusca, espontània, atzarosa, fins i tot salvatge. M'agrada que el meu art estigui viu, i allunyar-me cada cop més d'una obra avorrida, on una crítica es pinti amb la mateixa parsimònia que un bodegó.

 

- A les Terres de l'Ebre, quines són les obres més interessants que has fet o aquells projectes més curiosos on has participat?

En general, quan em sento millor és quan em diuen: "Tu ets l'artista, pinta el que vulguis". Això és clau. Quan es contracta un artista, estàs contractant una manera personal de veure les coses, no té sentit que li marquis els passos a seguir. Estic orgullós d'haver pintat una col·lecció sobre els mantons de Manila d'Ulldecona; també d'haver pintat les parets d'un local d'oci d'Amposta, el Cel, o d'haver participat en directe pintant al TEDx Amposta. 

 

- Encara que treballes molt per encàrrec, com definiries la teva obra personal?

Diria que la meva és una obra sincera. No sé jugar amb les normes de la societat, el que avui és bo, demà serà dolent, el que avui és hortera, demà sera cult. La meva pintura no té en compte vanguàrdies ni modes. La descriuria com una coctelera de sensacions, inquietuds i emocions salpicades sobre un suport de color i amb formes guiades per l'estat d'ànim.

 

- Quin és l'elogi més bonic que t'han dit després de veure una obra teva?

M'encanta aquesta part! Quan surt el client o l'espectador sincer. No pel que dius, sinó per com ho diu... Allà està la seva vertadera sensació. Frases com: “Tens un do i una responsabilitat!”, “Et casaries amb mi?”, “Tens assegurades aquestes mans?”, “Això teu no és normal” o “Espero que et valorin abans de mort”... Però, sincerament, el que més agraeixo és sentir “No cobres pel teu art, allò que mereixes”.

 

- Quin tipus de persones i de paisatges et resulten més inspiradors?

Allò que més m'inspira és allò en què menys es fixa la gent. Prefereixo explorar la bellesa d'una flor pansida que d'una rosa preciosa amb gotes de gebre de la nit. Abans, planificava cada obra com un guió de cinema, però això m'allunyava de l'espontaneïtat, un dels pilars bàsics de la meva obra actual. El resultat final perdia frescor. Vaig decidir centrar-me en la “impressió” i que passés el mínim temps possible entre la sensació i l'acte de plasmar-la sobre el suport. Moltes vegades, estic en una reunió o en un acte, i em ve una idea al cap, i he de marxar a l'estudi a dibuixar-ho als llenços.

 

- En els darrers dies has participat en la confecció dels nous decorats de La Passió d'Ulldecona. Com ha estat l'experiència?

Sí, he treballat en part del que serà l'escenografia. És qüestió de temps i pressupost anar renovant tots els decorats. Encara no he vist l'obra en directe, però coneixent el treball que hi ha al darrere, no puc fer altre que recomanar-la.

 

- Algun projecte o idea al que encara no li hagis donat forma, però que esperis fer-ho en un futur?

Són molts els projectes que han caigut per culpa dels ditxosos pressupostos! És una llàstima quan t'impliques i veus com un tema econòmic ho pot fer caure tot. Més que desitjar un projecte en concret, prefereixo l'emoció que depara cada nou dia. Quan sona el telèfon i et fan una proposta en què contracten la teva manera de veure el món.