Rèquiem per un somni desmesurat

Gatsby, l’enigmàtic, fascinant i extravagant personatge creat per l’escriptor Francis Scott Fitgerald, representa el bo i dolent d’una època (els anys 20) i una ciutat (Nova York) plena d’excessos, rauxa, prosperitat econòmica i, sobretot, molt d'alcohol. Una època marcada per l'abundància d'oportunitats i de l'ascens vertiginós dels nous rics.  Però també un context social d’individualisme desmesurat, on l'ostentació i la faustositat no és més que una façana que amaga la vacuïtat i la superficialitat de les famílies americanes. 

 

Al igual que l'obra literària de Fitzgerald, el film ens narra tot aquest context social a partir del punt de vista de Nick (Tobey Maguire), un venedor d’accions de Wall Street que, cansat de la superficialitat i de la falsa moral de la classe adinerada, de seguida troba refugi en la figura del seu veí Jay Gatsby (Di Caprio): un nou ric que, a partir de negocis de dubtosa reputació, ha construït un palau on s’hi celebren festes i on es fa ostentació de la bellesa i de l’art. Tot un imperi dels sentits basant-se sobretot amb un ideal romàntic: recuperar l'amor de joventut de Dasy Buchanan (Carey Mulligan) i que ara és l'esposa d’un dels homes més rics de Nova York.

 

El director del film, Baz Luhrmann, vol deixar clara la idea que tot el que construeix Gatsby està directament inspirat amb la imatge idealitzada del seu objecte de desig. Així, tot en la pel·lícula està envernissat d’una llum exultant, creant una planificació d’imatges excessivament preciosista, i que juntament amb una imponent banda sonora original, se’ns vol deixar clara l'experiència subjectiva i, a vegades narcotitzada, del seu enamorament.

 

El Gran Gatsby és una revisió molt personal i a la vegada postmoderna de l’obra de Fitzgerald. Així, igual que va fer en un  Romeo+Julieta, on els actors es movien sota la música de Garbage i Radiohead, o a un Moulin Rouge que ballava al ritme de Nirvana, el director australià intenta mesclar tant amb la imatge com en la música diferents èpoques. En aquest cas, el Jazz dels anys 20 combina amb el Hip Hop actual i amb la música narcotitzant de Lana Del Rey, que juntament amb un ús artificial d’imatge digital, permet que l’espectador actual pugui, d’alguna manera, sentir sensacions similars al lector de la novel·la del 1925.

 

No obstant això, tot i aquest exercici de postmodernitat, la cinta conserva tant la filosofia com l'estructura argumental de l'obra literària; adaptant magníficament tant els elements visuals com simbòlics (el far de llum verda o la tanca publicitària amb els ulls del doctor T.C. Eckleburg); però sobretot posant èmfasi amb la tragèdia de Jay Gatsby com a víctima d’un idealisme romàntic i d’un optimisme desmesurat que xoca amb una societat de milionaris avorrits que són incapaços de concebre l’amor sense l’engany. 

 

La història de Gatsby és, per tant, un paradigma de la desmitificació del somni americà i la constatació que els diners, tal i com diria Fitzgerald, han destruït més ànimes que el metall, cossos.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera