Terror familiar

No hi ha res millor que la família unida perquè, quan no ho està, apareixen els fantasmes... Sota aquest paradigma s'aixeca Mamá, una pel·lícula de terror sobre cases encantades dirigida pel debutant Andrès Muschietti, un jove director argentí que resideix a Barcelona i que, amb el padrinatge de Guillermo del Toro, ha pogut estrenar amb èxit la seua òpera prima batent rècords a la cartellera nord-americana.

 

Movent-se entre el conte infantil i el terror sobrenatural, Mamá ens explica la història de dos nenes que, després de la tràgica i violenta mort dels seus pares, es queden aïllades en una cabana del profund bosc canadenc on hi habita un fantasma que les protegeix. Després d'una llarga cerca, quan els seus oncles les troben i les adopten, descobreixen que el fantasma maternal que les protegia també s'ha mudat a la nova casa per, així, pertorbar la nova i fràgil situació familiar.

 

Ens trobem, per tant, amb un relat de terror familiar. On el terror es manifesta no solament com a element desestabilitzador de la unitat familiar, sinó també com a orígen dels desequilibris morals i traumes d'unes nenes que hauran d'acceptar la nova situació parental, sobretot amb la tieta, interpretada per una molt canviada Jessica Chastain, i que haurà de lluitar per aconseguir l'afecte d'unes nenes que encara se senten maternalment identificades amb l'aterradora i sobrenatural figura fantasmal.

 

Un dels punts forts de la cinta és, precisament, el tractament que se li fa al personatge del fantasma. Lluny de ser l'abstracte i estereotipat espectre utilitzat en tantes i tantes pel·lícules de terror, aquí el fantasma adquireix personalitat i es mou per sentiments humans, tot i que siguin irracionals i extrems. Capaç de mostrar el més sincer amor matern cap a les nenes, però a la vegada cruel, zelosa i despietada contra tot aquell mortal que la vulgui allunyar d'elles.

 

I és que aquesta figura materna del més enllà es recolza amb la definició romàntica del fantasma com a instantània o estat emocional suspès en el temps que es va deteriorant com a producte d'una injustícia no resolta. I, per tant, la resolució d'aquesta injustícia és la que confereix a la cinta el gran al·licient per descobrir les estranyes motivacions que mouen al fantasma i que ens regalarà els moments més emotius i estranyament bells del film.

 

Però no ens enganyem. A Mamá, seguim trobant els tòpics i llocs comuns característics del cinema de terror i del subgènere de cases encantades. Sí, els fantasmes segueixen apareixent-se a les portes entreobertes, passant ràpidament amb un exagerat efecte sonor que ens fa sobressaltar del seient. No obstant això, Muschietti, lluny d'acomplexar-se, se'ls fa seus i els filma amb un estil molt personal, demostrant així els seus bons coneixements de llenguatge cinematogràfic, com poden ser un ús suggerent de l'espai o un acurat ús de l'enquadrament.

 

Com a resultat, la cinta guanya en pols narratiu i en qualitat tècnica, capaç en moments de suggerir més que mostrar i dotant a la narració d'un terror psicològic que, si s'hagués filmat d'una altra forma, ens hagués costat molt de prendre'ns seriosament.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat Ebre: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera