Jump to navigation
Ara, prepara l'obra 'Al vostre gust' de William Shakespeare al teatre Akademia de Barcelona. Germana del músic Joan Rovira, es confessa una enamorada dels escenaris i concretament del teatre gestual. La seva polivalència artística - també ha estudiat música i sap composar - li han obert les portes de diferents papers d'actriu en els últims temps.
- Per què creus que vas decidir estudiar teatre? Té a veure amb una sensació, un sentiment, una energia que creix dintre meu quan estic dalt l’escenari. Quan acabo una obra continuo sentint-la i, molts cops, em fa tenir insomni i menjar-me les ungles i sentir papallones a la panxa... És com una espècie d'enamorament! Sento com si pugués treure la meva essència, treure a la llum el meu jo més pur. Em fa feliç, i com es pot renunciar a allò que et fa feliç?- Com et definiries com actriu? Quins creus que són els teus punts forts? Crec que per contestar aquesta pregunta es tarda tota una vida. I, de fet, potser aquesta és la màgia d’aquesta professió! Crec molt en el fet de no posar-se límits un mateix perquè penso que això ens pot marcar la nostra trajectòria. És com si a un nen petit li vas dient pas per pas com ha de dibuixar un arbre; al final l’arbre que dibuixarà tindrà les arrels, el tronc, les fulles i els colors que tu volies que tingués i hauràs impedit, potser, que el nen dibuixés “el seu” arbre. Jo crec més en la llibertat, en sorprendre’s un mateix del que és capaç de poder arribar a fer, perquè és d’aquesta manera quan un realment creix, quan es troba en situacions que pensava que no se’n sortiria i se’n surt. I, sobretot, crec en no deixar-se de fer preguntes que et portin a altres preguntes i que, al mateix temps, et portin a d’altres.- Si haguéssis de dir alguna facultat de la que et sents orgullosa... Crec que tinc la constància, l’esforç i la intuïció. Molta gent es pensa que això de ser actor és “xauxa”, que només fa falta tenir gràcia i ja ho tens tot fet. I això no és així! Cal una disciplina diària, on poder entrenar i conèixer més el teu cos i la teva veu, que són els instruments de l’actor. Igual que un pianista toca el piano cada dia per ser millor músic. I el mateix passa amb la intuïció, que penso que és imprescindible tant a la vida quotidiana com a l’escenari.
- Estàs estudiant l'últim curs d'interpretació a l'Institut del Teatre, però ja has treballat en molts projectes de pes. Un d'ells amb la Companyia Els Comediants en un espectacle ideat pel pastisser barceloní Escribà. En què ha consistit l'experiència? El “Fantasia by Escribà” és un espectacle dissenyat a Barcelona però portat a terme a Singapur. L’escenari era el famós Centre de Convencions Maria Bay, en un espai de més de 8.000 metres quadrats on, com us podreu imaginar, si quan estaves a punt d’actuar t’oblidaves alguna cosa al camerino, ja podies començar a fer un esprint si no volies que comencessin sense tu! Molta gent ho definia com si fos la pel·lícula de Tim Burton “Charlie y la fábrica de chocolate” i, realment, no se m’acut cap referent millor per explicar-vos-ho.- En què consistia? L’espectacle, per exemple, comptava amb un safari d’animals de mida real fets de xocolata, merengue, caramel i sucre. També hi havia una cascada de vuit metres de xocolata, que la gent podia tastar, i un pastís de boda de cinc metres d’altura, que és on estava jo actuant, cantant i tocant el clarinet. Tot això, acompanyat d'acròbates, músics, actors, cantants i ballarins. Era com un món de somni per als llépols.- També, pròximament, participaràs en el repartiment d'un Shakespeare que s'interpretarà al teatre Akadèmia. Com has rebut aquest paper? Tinc la sort de conèixer la directora del teatre Akadèmia, la Mercè Managuerra, que havia sigut professora meva a l’Institut del Teatre i va ser ella qui em va “deixar” participar al càsting per a aquesta obra. Necessitaven una noia jove que toqués algun instrument i que pogués composar les melodies de les cançons que apareixen a l’obra shakespeariana. Els vaig quadrar amb el perfil i aquí estic amb tot un repte entre les mans i una responsabilitat completament nova per a mi. Per això dèia que és millor no posar-se límits!
- Ets seguidora de la professora Kari Margolis - representant del nou teatre gestual als Estats Units- i fins i tot l'ajudaràs a instaurar el seu mètode d'interpretació a Barcelona. Com definiries aquesta corrent teatral i què creus que t'aporta? La Kari és una gran mestra per a mi, he après molt d’ella i és una d’aquestes personalitats fortes que, quan la veus, penses “de gran vull ser com ella!”. Fa dos anys vaig tenir l’oportunitat d’anar a fer un curs amb ella a Nova York, gràcies a una beca que em va concedir ella mateixa i un professor meu de l’Institut del teatre, el Boris Daussà. Ara té la intenció d’obrir un conservatori de teatre a Barcelona i vol que li doni un cop de mà en temes organitzatius.- El teatre físic és una bona síntesi de disciplines? Sí, està a cavall entre la dansa i el teatre de text. Es requereix està ben entrenat físicament, gairebé com un atleta. Normalment, les companyies que treballen amb aquest llenguatge inverteixen molt de temps amb els projectes, ja que exigeixen una dedicació creativa absoluta. Amb les obres de text, i més les que s’assagen per estar en cartell un temps determinat a un teatre determinat, rarament disposen d’aquest temps d’experimentació, sinó que van més al gra, Aquest procés de cocció és el que més m’atreu com a artista i tinc moltes ganes d'experimentar-lo amb la Kari.
- Ets germana del músic Joan Rovira. Què creus que teniu en comú? L'esperit artístic es porta als gens? Jo sempre penso que el que tenim en comú són els cognoms i el “caràcter”. Crec que els dos tenim molt clar el que volem aconseguir i els dos tenim la força per seguir lluitant i treballant diàriament. Però també penso que als dos ens han dit sempre, i ens diuen encara, que podem aconseguir el que volem, i aquesta confiança i suport per part dels de casa, per a mi ha estat bàsica per poder creure també nosaltres mateixos amb allò que ens fa feliços. Aquest és el millor gen.
- Quin seria el projecte professional que et faria més il·lusió? Hi ha moltes coses que veig i que penso “m’agradaria estar aquí”. Em faria il·lusió formar part de la companyia jove del Teatre Lliure. També seria feliç formant una companyia com la de la Kari Margolis i viatjar per tot el món amb una furgoneta. I també m’agradaria cantar en un grup de jazz i cabaret. I, per què no, ja que hi som, m’agradaria rodar alguna pel·lícula.
- Si no haguessis estat actriu, a què t'hauries dedicat? Mestra. De fet, sóc diplomada en Magisteri Musical i no descarto el fet de donar classes a escoles de teatre. Penso que ensenyar també és un art i que els mestres tenen una tasca importantíssima, creativa i que condiciona ni més ni menys que el futur de tots nosaltres!
