Jump to navigation
- El llibre '115 dies a l’Ebre' de l'escriptora Assumpta Montellà et serveix de punt de partida per idear un espectacle que despulla la humanitat dels combatents a la Batalla de l'Ebre...Des del principi em va seduir el vessant humana del llibre. Tot i ser una història molt basada en la cronologia i amb una important documentació de les estratègies polítiques i militars, visibilitza també les pors, els dilemes, i els dubtes morals dels protagonistes. Vestigis és una peça que segueix el mateix fil: trenca amb el maniqueisme i intenta, a través de les històries dels personatges, posar en dubte conceptes grandiloqüents com la llibertat, en nom de la qual es va matar. Què és la llibertat? Dir que si no fas el que et dic, et pego un tret?- Aquest encàrrec i la necessitat de fer-te la narrativa teva va ser una bona excusa per revisar la teva pròpia història familiar?Sí, a mi m'agrada passar-ho tot pel colador de les emocions, de les històries properes. La història dels meus avis d'Aldover i els de Prat de Comte, que eren de bàndols contraris, em serveixen per no tenir impressions estereotipades del conflicte. Els que som de les Terres de l'Ebre, sabem el que s'ha viscut a casa nostra.- És una manera de fer la història més propera...La Guerra Civil és un assumpte molt complex. La meva feina ha estat depurar tots aquests successos i extreure'n un filet, a través del qual puguis connectar amb la gent. Perquè al cap i a la fi què és la vida? Emoció! Crec que el que expliquem és molt universal.- Un dels enfocaments més nous que planteges és la convivència pacífica entre ideologies...Sí, en aquest cas, posar el focus en la vida quotidiana i en les històries més properes va molt bé. Ens mostra que les guerres és una construcció que ve de dalt. Moltes vegades sembla que tot plegat sigui una partida de Risk, i que els ninotets siguin persones de menys de 18 anys. És una inhumanitat. És una barbàrie total.- La psicologia dels personatges demostra la inconsistència ideològica d'uns i el fanatisme d'alguns altres?Sí, no és una història de blancs i negres, sinó de grisos. Hi apareixen dos republicans i dos nacionals. He intentat posar un republicà que està allà perquè li ha tocat, que no té ideals. He posat un nacional que per circumstàncies està al lloc equivocat, i després dos que si que tenen ideals. Tots tenen la seva veritat. Un perquè té una devoció boja per la Mare de Déu de Montserrat i l'altre perquè és un pontoner que és un exaltat. Quatre punts de vista una mica iguals i diferents. També hi apareixen dos éssers eteris que representaran els seus somnis, les seves poesies. Elles cantaran i aniran explicant l'esdevenir d'aquests personatges.- Perquè vas tirar la paraula Vestigis pel teu espectacle?Buscava una paraula que fes referència a les restes materials que queden passat el temps. Em va semblar interessant agafar-ho des d'un altre punt de vista i utilitzar vestigis per parlar de les emocions dels supervivents. Els vestigis són les seves pors, els seus sentiments, les seves il·lusions, els seus malsons, les seves tortures internes.- Com aprofundeixes en aquests sentiments?Que l'espectacle comenci en una casa que ha estat tancada durant segles, no és una casualitat. Allà hi ha una sèrie de records que giren en forma d'espiral eterna. Per mi, el fet d'obrir la casa a l'espectacle, significa alliberar-los i simbolitza una mica el mite de Pandora. Si obres les portes de la casa Montagut, les memòries s'alliberaran pels carrers de Móra d'Ebre! I la gent anirà trobant figures corpòries però que en moltes ocasions són vestigis d'aquelles psiques torturades.- Quina és l'essència de l'espectacle?La idea que les guerres són cícliques. Sempre es repeteixen. El que va passar en la Guerra de les Termopiles és el que ha passat amb la resistència a Pàndols i així moltes coses. El poeta grec Constantinos Kavafis ha estat una inspiració per mi.- Un component important de l'espectacle és el paisatge pel qual transiten els personatges i el patrimoni arquitectònic de Móra d'Ebre. Quins són els paral·lelismes més evidents entre l'acció i l'entorn?Evidentment, el requetè estarà prop de l'església i el pontoner prop del riu. Però podríem dir que la gran metàfora es dóna al final, quan tots els personatges es troben al Castell. Aquest espai elevat i amb vistes sobre tota la població representa una elevació, una catarsi final. Allà, un dels vestigis que es diu, Utopia, encarna la representació d'un món ideal.- Gairebé 80 anys després d'aquells fets, on creus que s'hauria de posar l'accent?Jo crec que les persones tenim una confusió enorme pel que fa als conceptes. Ens apropiem de conceptes que no entenem. No sabem que significa la paraula llibertat, com dèiem. La guerra és el màxim exponent d'aquesta incomprensió. Es va matar a moltíssima gent i no va servir per res. Al turó del Cucut allà va morir moltíssim brigadistes internacionals, i encara no hi ha cap placa ni res, perquè allà s'havien de posar molins de vent.- És possible entendre millor de què va tot això a través de l'art?Sí, ja no ens sentim identificats amb molts discursos polítics. Jo sóc molt de fer coses a través de l'emoció, a través del riure, fer que el teu cos s'activi, que noti coses. I quan el teu cos s'activa, desconnectes de la teva realitat. Només per això, la meva feina ja val la pena. A fi de contes la vida és això, una xorrada i una grandesa! I és per això que m'he enganxat a escriure teatre.
El punt de trobada és la Casa Montagut de Móra d'Ebre (Plaça de Dalt, 2) Divendres: 17:15h Dissabte: 11:30h, 18h Diumenge: 11:30h
