Els ebrencs Cinta Arasa, Yannick Garcia i Joan Todó, part de l'antologia 'Els caus secrets'

Més de 500 pàgines i 61 noms formen aquest catàleg de narrativa breu d'autors dels Països Catalans
Surtdecasa Ebre
,
26/07/2013
Llibres
580 pàgines, 61 noms i 1972 mil·ligrams de narrativa breu. Aquesta podria ser la composició química d’Els caus secrets (Editorial Moll, 2013) si fos un medicament. Però, ho és realment? 
 
“No ens agraden les generacions” és la primera frase que llegim a la contraportada i que, precisament, Joan Todó em recorda quan li pregunto la seva opinió sobre fer un recull d’aquestes característiques. Posant-li el matís, Todó té una sensació ambivalent apareixent a l’antologia:  “A mi, aquestes operacions no m'agraden, però quan les fan i n'ets fora, quan no hi ets inclòs, si dius alguna cosa negativa et surten amb que et fa ràbia que no t'hagin inclòs, que tens enveja.” I comenta que segurament és un llibre més útil per a editors –com a bon senienc el compara encertadament amb un “catàleg de mobles”-  que no pas per als lectors. Cinta Arasa, per la seva banda, explica: “que et proposin formar-ne part és com si et diguessin “ei, que sé que escrius” i prens consciència que algunes de les coses que escrius no sempre es queden tancades al calaix”. Yannick Garcia també se sent honorat sent-hi, però insisteix en què si bé és una mostra representativa, mai és exhaustiva: “Les antologies (o catàlegs) són, vull pensar, descriptives, no prescriptives”.
 
Ara bé, a mi em sembla que en tots tres casos, la proposta que un dia els va fer Sebastià Bennasar d’aportar un conte a Els caus secrets, els ha arrencat un relat que feia temps que vivia latent dins el seu subconscient i per manca de l’espai on fer-ho, mandra o perquè no era el moment, no havia aflorat. Nomes per això, ja us dic que ha valgut la pena fer una antologia dels Països Catalans on Cinta, Yannick i Joan representen les comarques ebrenques.
 
I unes mitges de costura o el primer dia
Amb aquest suggeridor títol, Cinta Arasa ens transporta al 1975:  “M’interessava, centrar-me en la història d’una persona individual en el context d’aquell any, en aquell dia concret, el  de la mort de Franco, i posar la seva història individual i la col·lectiva cara a cara.” En aquest sentit, podem pensar que el conte connecta amb la seva òpera prima Arran de l’Ebre i ens confessa que la protagonista del conte se li va aparèixer abans d’acabar d’escriure la novel·la i “com els personatges d’Arran de l’Ebre, és una víctima de la nostra història i no sap massa bé com gestionar aquest fet.” Víctima de la violència de gènere, en la seva quotidianitat, l’Angèlica –i també la seva amiga Catherine”- intenten escapar-ne. “La violència masclista, d’alguna manera, en situacions de guerra i de repressió, es converteix en una arma més en mans dels bàndols enfrontats”,  explica Cinta. I aquest “primer dia” del títol és el primer dia d’una etapa de llibertat? “Volia parlar del primer dia d’un nou règim. Per al nostre país, el  final de la dictadura no va ser el primer dia ni a escala democràtica –la constitució del 78 no va nàixer en una tabula rasa- ni  –evidentment- a escala nacional”, ens aclareix l’autora. 
 
Un relat, el de Cinta Arasa, que va néixer a Berlín, en un pati interior d’una casa Art Déco  i que en rebre l’encàrrec de participar d’Els caus secrets, va sortir cap enfora tibant dels records i imatges que havia acumulat viatjant per Europa: “el pati de la casa de Berlín, jardins particulars de Lubljana, algunes cases de París, un cafè de Varsòvia que es diu Art Déco i que havia estat tancat des del 1942 i que havia reobert cap al 2008...-  ciutats plenes de cicatrius de la Segona Guerra Mundial". I cita també dos llibres que l’han acompanyat en el procés d’escriure: Una dona a Berlín (Anònim) i Verd Aigua (Marisa Madieri). Tal com ens explica la veu de la protagonista ha pesat molt en el relat ja que a partir d’aquí, diu, “l’Angèlica anava explicant la seua història i jo l’escrivia.”
 
L’última braçada
També sou dels que quan penseu en un poble submergit en l’aigua, us ve al cap la Mequinensa de Moncada? En aquest cas, Yannick Garcia ens situa a Schluchsee, un espai que d’entrada feia imaginari, però que amb una simple cerca a Google Maps vaig descobrir ben real. “L’entorn del relat és real, el llac existeix i es va buidar de veritat”, ens revela mentre afirma, com si res, que és una zona d’Alemanya on hi ha estat unes quantes vegades. El que Yannick vol explicar en aquest conte és que “totes les grans masses d’aigua (estanys, basses, llacs, ullals) tenen una certa connexió i parlen una llengua semblant.” Per això, trobem un personatge que llegeix un llibre on només s’hi distingeix la paraula “sirga”. L’autor confessa que efectivament és un joc de referències i després de mostrar la seua fascinació per aquestes «atlàntides» submergides, ens regala una imatge molt potent: “A diferència de les ciutats arrasades per un incendi o un terratrèmol, els pobles inundats semblen conservar-se en formol, com si el temps s’aturés”. 
 
M’imagino l’alcalde protagonista desfilant entre els Barbamecs de l’últim recull de relats de l’autor, tot i que se n’allunya una mica. En un inici se’ns presenta com un messies que ha de guiar al poble cap a un futur pròsper i ric, però... Yannick em comenta que el veu un «desencaixat», destaca la immaduresa del personatge i explica que “l’utilitzen els déus, però la seua condemna ens resulta molt humana.” A més, hi entra en joc un domini de l’estructura temporal no gens convencional. “Quan introdueixes conceptes mitològics en un relat aparentment costumista o realista, obres la porta a manipular el temps i l’espai.”, explica. Finalment, hi trobem alguns conceptes sovint enfrontats com ara religió i erotisme, però que connecten perfectament a L’última braçada. “Hi ha passió en la religió, hi ha devoció en el sexe; la moral ho empastifa tot, però en la base d’una convicció hi ha una força motriu que ens defineix com a humans”, amolla mentre insisteix que tot i semblar molt animal, no ho és gens. 
 
La kufiya 
En la primera lectura del conte de Joan Todó pot passar-te per alt, però en llegir-ne un fragment en veu alta, prens consciència que les set planes del relat són una sola frase, com diu ell “La frase”!. Todó ens explica que va escriure el conte expressament per al recull i que quan fa això sol associar un tema a un detall tècnic més o menys arbitrari. “L'estiu passat acabava de descobrir un novel·lista hongarès que es diu László Krasznahorkai (que és el senyor que fa les novel·les que després adapta Béla Tarr al cine) i concretament una novel·la que es diu Guerra i guerra, on cada capítol és una frase de 8 o 9 pàgines”, fa explicant-nos el motiu d’aquesta tria, a més de reconèixer que ja li agraden els escriptors “de frase llarga” com Proust, Sánchez Ferlosio, Juan Benet o Josep Palàcios. Es nota que va xalar durant el procés creatiu i ens explica quin era el seu arxienemic: les coordinades copulatives. Serà aquest l’equivalent en escriptura de “parlar a butxacades” [concepte que dóna títol al seu primer llibre de narrativa]?
 
Una manifestació és el desencadenant de l’acció i és que Todó tenia aquest tema pendent de quan havia participat en el moviment antiglobalització i venia de la lluita contra el PHN Era una època sense tantes càmeres, però on ja es criminalitzava el moviment per part de forces de l’ordre infiltrades i recorda: “el Sant Joan del 2001: veies un individu trencant un aparador, mitja hora després te'l veies entre els uniformats... I l'endemà al diari no se'n deia res.” Com a escriptor, Todó sentia que tenia les eines per explicar allò que no expliquen els mitjans, però ha necessitat una dècada per saber com fer-ho. I ho ha sabut fer amb elegància, sense inferir en el lector una opinió concreta, sinó oferint al lector les claus per al seu propi judici. “Sempre m'han encuriosit, els antidisturbis, com a individus: què pensen quan són a l'altra banda, quina és la seva vida, si tenen mare, o fills, si van plorar quan van veure Bambi,...”, explica mentre destaca la lucidesa que va tenir l’autor de La taronja mecànica (ja sigui Burgess o Kubrick) en fer que els drugos d’Alex esdevinguessin policies. Dos germans – Todó ho atribueix a la curiositat que li desperten pel fet de ser ell fill únic- i el mocador palestí que dóna títol al conte que els separa, però alhora els uneix, segons la meua lectura. “Jo, personalment, sempre l'he trobat [parla de la kufiya] més aviat un element ridícul del típic uniforme antiglobalització”, ens confessa mentre assegura que quan va començar el relat no sabia que prendria aquest protagonisme.
 
   

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar