Jump to navigation
- Per què creus que aquest llibre sobre els referents que van marcar tota una generació arriba ara?L'any passat es van commemorar els 25 anys de l'estrena de 'Bola de Drac' a Catalunya, que va ser al febrer del 1990. Tenim aquesta suficient distància per mirar les coses, encara que és veritat que la nostàlgia sempre les fa mirar millor del que eren. Però teníem ganes de fer una ruta nostàlgica pels referents de la nostra infantesa. Així que el llibre està molt pensat per a gent de 30 en amunt.- T'has basat molt en les teves predileccions o has fet molta tasca d'investigació?Hi ha una mica de tot. Hi ha molta memòria sentimental meva, però evidentment també hi ha molta posada en comú amb amics. L'editora també ha ajudat perquè ella és una mica més jove. El llibre vol ser un equivalent de les converses que moltes vegades tenim als sopars amb amics que, quan ja els temes d'actualitat s'han acabat, potser una sintonia o una cançó antiga estira el fil de la conversa i t'hi pots passar hores.- Sí! Llegint el llibre he recordat la sintonia d''Amor a primera vista', un programa que tenia gairebé oblidat...(riu) Sí, sí, un programa que ens va convèncer que tenir parella i anar a Playa Bábaro era facilíssim!- Als anys 80 amb el naixement de TV3, neix la màquina de producció d'identitat catalana contemporània. Aquest llibre recull una mica aquests primers passos?Sí. L'eslògan de 'Som 6 milions' i la normalització lingüística van marcar molt una generació pel que fa a l'ús del català. I és una reflexió que fem molt al llibre. Hi ha alguns barbarismes que s'han aconseguit desterrar. En aquella època tu deies bucadillu i no deies entrepà, perquè potser et semblava que estaves sent massa refinat. I sí, reflexionem sobre com aquests referents s'acaben convertint en mecanismes de construcció d'identitat. La identitat catalana no s'havia perdut mai, però és veritat que en aquells anys de transició, que no sabíem ben bé cap on anàvem, hi havia aquesta voluntat d'expressar-nos en català en moments que potser no ens ho havíem plantejat. Però a part de TV3, també hi havia molts altres mitjans que van contribuir-hi.- Eres molt addicte a la televisió?Sí, de televisió i de ràdio. De fet, la ràdio té un paper molt important en el llibre, i m'agrada molt destacar-ho. Penso que en els llibres de nostàlgia que s'han fet no tenen molt en compte la ràdio, si no són llibres específics. Però hi ha programes com el 'Pasta Gansa' del Mikimoto o el 'Tarda Tardà' que ens han marcat moltíssim. Era com el germà gran que et recomanava discos.
- Ereu gent de ràdio a casa teva?El meu pare sempre estava amb el transistor escoltant la ràdio per casa. I tot això, no sé si t'ho transmet la família però segur que hi ajuda molt.- Si haguessis de fer un diagnòstic de l'evolució en aquests anys, quins aspectes creus que han anat a millor i quins a pitjor?Ara crec que s'aposta per continguts més generals que saben que agradaran a tothom i s'ha perdut el programa especialitzat. En els mitjans públics potser no tant, però en els privats, de manera molt clara. Saps que amb l'esport tindràs molta audiència, i l'esport, per a mi, ocupa una part desproporcionada del que és una graella d'un mitjà. Crec que es pren menys risc a l'hora d'apostar per públics més específics. Per una banda, les audiències estan més fragmentades, però els continguts estan pensats en bloc, són més generalistes.- Creus que acabarem vivint una crisi de referents per la fragmentació de les audiències també degut a Internet?Jo penso que no. Ara, el consum no és simultani, la gent consumeix a la carta, però tothom coneix 'Joc de Trons'. Penso que de referents comuns en continuarem tenint sempre. A Catalunya, en aquest sentit, al ser una comunitat més petita, això també ens afavoreix. Ara també pots fer una llista d'una dotzena de grups musicals que, et poden agradar o no, però segur que d'aquí 20 anys tots els recordarem. O La Patrulla Canina, que tots els infants estan entusiasmats!- Per què vau elegir parlar de Bola de Drac al títol?Perquè Son Goku és un simbol dels anys 90 que els nens d'avui dia encara coneixen. El llibre s'acaba als Jocs Olímpics, i Son Goku era un referent no només de Barcelona, sinó de tot el país. En el llibre, hem intentat recordar també aspectes territorials, com per exemple les excursions escolars a Río Leon Safari o a la fàbrica de la Danone.- Ha estat difícil recuperar els documents audiovisuals de l'època?En alguns casos sí, suposo que d'aquí 20 anys serà molt més fàcil perquè amb Youtube i altres plataformes ara hi ha un arxiu audiovisual més ampli. De L''Oliana Molls i l'àstaleg de bronze', que per mi és una gran sèrie, no trobes cap capítol, més enllà dels arxius que deuen tenir els mitjans.- Què hem perdut d'aquella època? Eren més innocents?Doncs mira, segons perquè eren més innocents i segons perquè més agosarats. Hi havia sèries de la BBC com 'Joves', que tenia molta capacitat de transgressió. El llenguatge era molt més desvergonyit. Aquest tipus de sèries se segueixen emetent, però no en prime time. Però també el 'Matraca No!' del Marc Martínez, que ara el tenim d'assassí en sèrie al Nit i Dia. Ell presentava un concurs on s'enfrontaven grups de nois, i en lloc d'unes hostesses hi havia uns hostessos, que semblaven mariners, i que els hi deien les Maripilis. Allò tenia un punt d'atreviment que ara seria més complicat. Ara també hi ha com una sobreprotecció cap als nens. En el llibre surt que, quan anàvem a visitar Codorniu, als nens se'ls regalava un Benjamín. Clar, jo no sé si ara ho segueixen fent, però potser ara algun pare diria "Osti, com és que li han donat això al meu fill!"- Per què s'ha de comprar aquest llibre?Molts lectors em diuen que és un llibre que es llegeix amb un somriure als llavis. El llibre vol ser un entreteniment sobretot, però sí que és veritat que si d'aquí uns anys algú vol saber què va marcar la infantesa d'alguns catalans dels anys 80 i 90, aquest llibre el pot ajudar.- Per què creus que has accedit a escriure aquest llibre? Com et consideres com a periodista?Crec que sóc una persona que li agrada molt mirar. Sóc un espectador de la vida. M'agrada el concepte 'espectador professional'.
