Torna Joan Todó amb 'L'Horitzó primer'

Jo a Joan Todó el conec poquet, poquet. Però tinc la sensació que és d'esta gent que diu més mirant i callant que no parlant –i esta manera de ser no és en cap cas contradictòria ni amb l'ofici d'escriure ni amb la dinàmica de xarrades-conferències-presentacions-canapès (bé, canapès potser no) que diràs que implica per extensió. I a mi esta gent que, vulgue o no, comunica més amb els ulls que amb la llengua em cau bé, en part per enveja en part per identificació –i no, això no és contradictori tampoc.

 

A Joan vaig conèixer-lo doblement virtualitzat. Primer perquè va ser un anònim del twitter, un d'estos perfils que seguixes perquè sembla que parlen de literatura des de dins i amb gràcia i a qui els interessats en el món de les lletres que no vivim a la capital seguim per a saber què es mou, fins que al final tens la sensació que tothom es coneix i és col·lega i vas un dia a Barcelona a un acte cultureta i tens a mig timeline a la sala.

 

I agafo aire. Però és que a vegades les comes destorben prou, fills meus.

 

Després va ser la reacció incrèdula d'una xica davant d'un meu potser-massa-sincer 'sí, sóc de les Terres de l'Ebre i m'agraden els llibres', i 'no, no he llegit mai al tal Todó' –anècdota que sí, il·lustra prou el fet que jo en aquell moment no tenia gens d'idea sobre literatura contemporània en català, però que alhora igual també il·lustra més coses sobre endogàmies i models educatius i històries d'estes; però ara no és moment d'entrar en això.

 

I un dia, saltant com solem saltar d'hipervincle en hipervincle els malalts d'això del 2.0, vaig fer cap un blog seu, i vaig llegir-lo i vaig flipar, i després vaig fer cap a un altre blog seu, posterior, i vaig llegir-lo i vaig flipar. Perquè el paio escrivia clar, i net, i es despullava, i parlava de coses que jo coneixia i compartia però alhora no ben bé, i vaig reconèixer-me en els seus textos sense que este reconeixement provingués precisament del filtre de ser de pobles i generacions pròximes –però al mateix temps i d'una manera diferentment a la més òbvia sí.

 

I clar, la genialitat és una droga a la què t'enganxes fàcilment. I la massa poc reconeguda Joana Serret i el fons local de la Biblioteca –tan enorme, tan necessària, tan digna, i alhora tan abandonada, tan menystinguda, tan desaprofitada– van ser la solució –fet que va fer-me interrogar sobre etiquetes com «local» i «ebrenc» i cosins germans; sobre delimitacions, concessions i minoritzacions, sobre màrquetings i contraproduències; i no per primera ni última vegada.

 

A butxacades era una cosa curiosa, perquè estava plenet d'artefactes molt treballadets i carregats de charme... i alhora estava parit amb aquella senzillesa particular que fa que a alguns no els paregue una literatura interessant perquè parla de coses molt del dia a dia i falten metàfores excessives i xarones i estes coses que s'esperen de la 'Literatura en majúscules' (argh!).

 

Després va arribar El fàstic que us cega, que és una cosa súper ben escrita i indignant a nivell lèxic. I fosquíssima, i boníssima. Una cosa exagerada. Com el «Crec, bum, paf» de Yannick Garcia.

 

I ara va i llança això de L'horitzó primer –que sí, té més llibres, com aquell dels fòssils, però no l'he llegit més, encara. I L'horitzó, com és normal, encara no l'he llegit, tampoc -  però ja li he comprat a Clara, la llibretera santa, i ara només em cal decidir quan començar-lo.

 

Ara, com que ni sóc crític ni sóc ningú seriós (no ho hauríeu dit mai, veritat?) no em cal haver-lo llegit per a recomanar-lo, així amb tota la barra. Perquè Joan Todó és un paio brillant, perquè els altres llibres són l'hòstia i perquè a la vida s'ha de confiar en les persones, per poc que les conegues.

  

*L'autor presentarà el llibre el proper 2 de novembre a les 19.00 hores al Telecentre de la Sènia (Passeig de la Clotada, 7) amb la participació de Josep M. Muñoz, director de L'Avenç.